El jove Marx, registre horari i classes socials

Hi ha una classe social que no veia bé la pujada del SMI, ni ara tampoc el control d'horari laboral, i no és la teva!

El jove Marx, registre horari i classes socials
fotograma d'El Jove Marx
fotograma d'El Jove Marx

A la pel·lícula El jove Karl Marx (Le jeune Karl Marx,2017), a un moment donat del film, Karl Marx té un una conversa amb l’industrial anglès Naylor, respecte al treball infantil a la fàbrica d’aquest. Més o manco el diàleg és el següent (una vegada són presentats en Karl Marx i el senyor Naylor per part d’Engels):

  • Friedrich Engels (FE): (...) I el meu bon amic, Karl Marx. El senyor Naylor té fàbriques siderúrgiques a Leeds. Dóna feina a molts obrers, fins i tot nens. Dur, però necessari. El meu amic Marx és periodista i investiga un tema que ens interessa... 

  • Karl Marx (KM):...Respecte el treball infantil a les fàbriques. Quants en fan feina, a la seva fàbrica? 

  • Senyor Naylor (Sr. Naylor): A una fàbrica aproximadament 20 nins, 30 homes. 

  • KM: Fan feina de dia o de capvespre? 

  • Sr. Naylor: Tots dos.

  • FE: No és una cosa esgotadora?

  • Sr. Naylor: Treballar de capvespre no té cap efecte en la salut

  • Mary (companya d’Engels): La seva salut.

  • Sr. Naylor: Disculpi?

  • FE: La meva dona vol dir que no afecta a la seva salut. Però a la dels nins, sí.

  • Sr. Naylor: No tenim elecció. Sap molt bé que sense el treball infantil no seriem capaços de competir. 

  • KM: Això significaria que hauria de pagar salaris justos en els treballadors, oi?

  • Sr. Naylor: Jo no estableixo els salaris, jove, és el mercat. 

  • KM: Clar que sí...No puc ser l´únic que deixi de contractar nins.

  • Sr. Naylor: Aniria ràpid cap a la fallida. Així és com funciona la societat.

  • KM: No, senyor. Són les relacions de producció existents, no la societat. Vostè no és la societat. 

  • Sr. Naylor: No sé el que vol dir amb “relacions de producció”. Em sona a hebreu. 

L’escena d’aquest film (molt recomanable), que deixa veure també l’antisemitisme que va sofrir en Karl Marx, ens mostra el típic argument fals per part de la classe dominant del segle XIX: si prescindeixo del treball infantil no podré competir en igualtat de condicions amb qui sí el fa servir.

Però també ens avança el que ha anat succeint al llarg de tot el segle XX quan els obrers s’organitzaven, com a classe en si i per a si, i lluitaven pels seus drets laborals: varen fer vaga (mai hem d’oblidar la vaga de La Canadenca) per aconseguir les vuit hores de treball mentre els patrons s’hi oposaven, juntament amb els polítics conservadors del centre i la perifèria espanyola, i deien que si s’establia la jornada de vuit hores haurien de tancar les seves fàbriques; amb el descans dominical també varen argumentar el mateix, així com amb les vacances pagades. 

I al segle XXI, què passa? Doncs el mateix. L’argumentació de qui té els mitjans de producció en propietat és la mateixa, i defensada molt especialment pels gurus neoliberals com Daniel Lacalle –fill, no pare– i Juan Ramon Rallo, i en aquest sentit qualsevol mesura que beneficiï la classe treballadora, com l’any passat la pujada del Salari Mínim Interprofessional, és automàticament atacada amb el mateix argument: hauré de tancar la meva empresa.

I després de la pujada del Salari Mínim (que ja s’ha vist que no ha tingut cap efecte en relació a la pujada de l’atur o la destrucció de llocs de feina) ara tenim el registre de l’horari laboral com una mesura més en la defensa i protecció de la classe treballadora (especialment de les persones contractades a temps parcial) enfront dels abusos empresarials (segons l’INE hi ha un 46% d’hores extraordinàries sense remunerar i sense cotitzar la Seguretat Social). Tot i que considero que és una mesura insuficient donat que ja des del primer dia s’estan denunciant casos de falsejament del registre d’entrada i sortida per part de les empreses (o millor dit d’empresaris i empresàries, ja que l’empresa no és un ens abstracte). I, a més, sense augmentar el nombre d’inspectors i inspectores de treball aquesta mesura no tindrà l’efecte volgut. Per desgràcia.

I què pot fer la classe treballadora, mentrestant, davant aquesta situació? Se m’ocorren diverses estratègies: la primera és reprendre la consciència de classe per a si i en si mateixa, tot i que en aquesta època d’individualisme, d’escombraires neoliberals i del coaching del “Sky is the límit” sembla utòpic (com la vaga de La Canadenca i les vuit hores laborals?)i tothom ja creu que és classe mitjana perquè ha aconseguit certa cultura, educació i elements materials fins fa unes dècades exclusius d’una classe amb nivell de renta més elevat, però que és classe treballadora (principalment terciaritzada) ja que ha d’aportar l’única cosa que té per a poder sobreviure: la seva força de treball (física i/o intel·lectual).

En segon lloc, altra mesura a tenir en compte és la refundació – amb una autèntica rendició de comptes davant les seves afiliades i la revocació dels seus líders en qualsevol moment– del sindicalisme de classe (tot i que considero que a dia d’avui els sindicats que hi ha són una part fonamental en la defensa dels drets de la classe treballadora) amb una capacitat major d’actuació, fiscalització i control de manera externa com, per exemple, tenir la capacitat d’actuar com un autèntic comitè d’empresa extern en aquelles empreses que no en tenen i que, normalment, es deu a la por que existeix entre la plantilla per a convocar eleccions a membres del comitè d’empresa. Com es podria dur a terme aquesta mesura? Doncs així com un sindicat per poder convocar eleccions a una empresa per primera vegada ha de tenir un percentatge determinat de representació a les empreses del sector, a una empresa on no hi hagués comitè propi seria el sindicat majoritari del sector el que tindria la capacitat d’acció, fins i tot motu propio, per a defensar els interessos dels treballadors i treballadores de l'empresa en qüestió. 

I en darrer lloc una mesura bastant impopular, fins i tot entre una part de la pròpia classe treballadora (sempre hi ha hagut alienats), com és l’existència d’una major democratització dins les empreses, ja que democràcia no és exclusivament la capacitat de votar o ser votat dins un sistema de partits; també és la capacitat de decidir i dirigir una empresa sense que es noti l’alè de l’acomiadament en el clatell; significa una major conciliació entre vida laboral i vida personal es tingui o no família; significa tenir un salari digne que et permeti viure sense estar preocupat si arribaràs o no a fi de mes. Significa, en definitiva, disposar del teu temps, allò que va ser considerat per Karl Marx com el bé més preuat de l’ésser humà.

En definitiva, i juntament amb tot allò exposat ut supra, s’hauria de plantejar també la derogació de les reformes laborals del PSOE i del Partit Popular i refer l’Estatut dels Treballadors com un autèntic text jurídic que defensi la classe treballadora i una autèntica autoorganització per part d’aquesta per garantir, de veres, els seus drets i interessos. 

Perquè, clar, allò que cantenLos Chikos del Maíz “(...) control obrero de la producción” a la seva cançó “Revisionismo o barbarie” no, no?

 

comentaris
El jove Marx, registre horari i classes socials