Una perdiu jove (lectura de Joan Margarit)

Una perdiu jove (lectura de Joan Margarit)
Joan Margarit. Foto: EFE
Joan Margarit. Foto: EFE

Fa uns anys, em va tocar participar en una vetllada poètica en què havia de llegir versos que havia traduït. Record que, abans d’iniciar-se la lectura, vaig comentar amb els meus companys de cartell la meva intenció de recitar “A la clínica oncològica”, un poema del nord-americà Ted Kooser que havia traduït i publicat conjuntament amb Jaume Subirana. Algú que coneixia el poema va comentar que no era precisament un poema per alegrar la nit. Era un comentari afectuós i d’algú que ja sap quina és la resposta, però la cosa em va fer pensar. Perquè, efectivament, “A la clínica oncològica”, un poema sobre una malalta de càncer, és un poema trist. Però també és un poema sobre la dignitat humana. El món és despietat perquè hi succeeixen coses com la malatia mortal en edats injustes. Però un poema que ho conta amb paraules ben posades sembla posar-hi ordre. Tots coneixem la sensació balsàmica que podem extreure d’una pel·lícula o una cançó melancòliques. L’art no arregla res, però fa companyia. Consola. A mi, que no m’agraden massa els poemes excessivament grandiloqüents en la desgràcia, m’agraden molt els bons poemes tristos. Són com un refugi.

Joan Margarit, que ens acaba de deixar després d’una trajectòria poètica llarga i molt reconeguda, ho explicava sovint. En els seus últims anys, amb el títol oficiós del poeta viu més llegit del país, va concedir moltes entrevistes. Potser pontificava una mica, i això no el feia simpàtic a tothom, però havia reflexionat sobre la poesia i en deia coses que valia la pena escoltar. I insistia en aquesta idea de la poesia com a consol. La vida, deia, ja m’ha destruït: la seva peripècia biogràfica, marcada per la mort, és coneguda. La poesia li era la Casa de Misericòrdia que va donar títol a un dels seus darrers llibres: “La poesia és ara / l’última casa de misericòrdia”. Un altre llibre seu es diu Estranyament feliç: la felicitat d’aquell a qui la vida ja no pot prendre res. I el darrer vers del poema que dona títol al volum No era lluny ni difícil parla d’”el temps de la tristesa protectora”.

Una bona manera de retre homenatge a un poema és llegir un dels seus poemes. “Perdiu jove” pertany a Càlcul d’estructures, un títol on es deixa veure l’arquitecte que va ser Joan Margarit. És un llibre de l’any 2005, i és el que segueix a Joana, el seu recull més conegut i llegit, dedicat a la memòria de la seva filla morta. Vet aquí el poema:

Perdiu jove

S’arraulia en un solc i, en agafar-la,

he sentit com si fos la teva mà en la meva.

Duia taques de sang seca en una ala:

els petits ossos, com barnilles,

eren trencats per la perdigonada.

Ha provat de volar, però amb prou feines,

l’ala penjant, s’ha arrossegat per terra

fins a amagar-se rere d’una pedra.

Encara sento l’escalfor a la mà,

perquè un ser fràgil va donar sentit

a cada un dels meus dies. Un ser fràgil

que ara també és darrere d’una pedra.

 

Els primer versos presenten l’animal del títol: una perdiu jove i ferida. El narrador que parla en el poema s’hi ha acostat i l’ha agafada: aquell gest que feim quan trobam un ocell que ha caigut del niu. La comparació d’aquest gest amb el contacte entre dues mans ja prepara el terreny al que serà el nucli semàntic i emotiu del text: el pont que el poeta estableix entre l’animalet i la seva filla morta. Un poema ha de poder funcionar al marge de si el lector coneix els referents biogràfics que s’hi amaguen. Aquesta norma es compleix  a “Perdiu jove”, però no hi ha dubte que la major part dels seus lectors identifiquen aquest “ser fràgil” com la filla malalta que Margarit va perdre. La comparació entre persones i animals pot servir, en literatura, per a ridiculitzar (a l’esperpento Valle-Inclán en trobaríem molts d’exemples) o per a enaltir (la literatura heroica va plena d’homes comparats a àguiles o lleons). Al poema de Margarit, l’animal no serveix ni a una cosa ni a l’altra: és una imatge de la vulnerabilitat pròpia de la condició humana, la fragilitat que ens agermana. 

La comparació es fa més explícita en els versos finals: l’ocell ferit és un mirall de l’ésser estimat. La temperatura puja molts de graus quan el poeta viatja des de la pedra rere la qual s’ha refugiat l’animal a la pedra sota la qual descansa l’altre ésser fràgil. Tot es fa alhora intensament trist i intensament tendre. Gabriel Ferrater, poeta admirat per Margarit, deia que un dels motius que el feien escriure poesia “és el desig de veure fins on podem aixecar l’energia emotiva del nostre llenguatge”. Però ho ha de saber fer, continua Ferrater, amb contenció. Aquest petit poema puntua molt alt en aquest doble propòsit. I és un bon exemple de la poesia que vol ser Casa de Misericòrdia. Ens parla de fragilitat i de mort, sense concessions. Algú pot trobar-lo cruel. Però ens consola.

Comentaris
Una perdiu jove (lectura de Joan Margarit)