A Amèrica Llatina, cada canvi polític cap a l’esquerra va també acompanyat d’una reacció tremenda per part dels sectors conservadors. És el que ha passat aquests dies, després que Cristina Fernández, poques setmanes després d’haver estat objecte d’un atemptat terrorista, hagi estat condemnada per pressumpta corrupció, en un nou cas de lawfare contra els líders progressistes al continent. Amb una “justícia” comprada pels terratinents i els poders fàctics, i amb un pes mediàtic més important a la causa judicial que les proves d’acusació, Cristina ha estat condemnada a presó enmig de fortes protestes socials, sobretot dels sectors socials més desafavorits, en la seva defensa.

Tres quarts del mateix al Perú, on el mestre i sindicalista José Castillo ha caigut finalment després de quatre intents de tombar-lo d’ençà que va arribar a la presidència del país, a les eleccions de l’any passat en què s’enfrontava a Keiko Fujimori, la filla del dictador. La dreta, que controla el Congrés dels diputats peruà, ha frustrat els desitjos de canvi i apertura d’un procés constituent que havia promès Castillo, que tot i la fragilitat de la coalició de la investidura, mantenia un discurs obertament contrari a les polítiques neoliberals que fa dècades s’imposen a un dels països més empobrits d’Amèrica Llatina. També en aquest cas la reacció s’ha imposat, i la victòria assolida el 2021 a les urnes no ha pogut arribar a transformar les estructures d’un estat on la majoria dels seus presidents han acabat a la presó.

El cap de la diplomàcia europea, Josep Borrell, tan procliu a discursos neocolonialistes, calla contra pràctiques que minen la democràcia i la confiança en les institucions a Amèrica Llatina. La UE, capaç de donar suport a colpistes com Guaidó a Veneçuela, calla. La qüestió és: on són la fraternitat de les esquerres i l'internacionalisme?