Després de l’operació de desmantellament de les caixes d’estalvi a Espanya durant l’anterior crisi, i el rescat financer amb diners públics, valorat entre 60.000 i 100.000 milions d’euros, aquesta setmana s’ha anunciat la imminent fusió de Bankia i Caixabanc. Dues marques resultat de la reestructuració posterior a la «Gran recessió», que va comportar la bancarització de les caixes d'estalvi. La primera amb Caja Madrid com a matriu, i la segona, la catalana ‘La Caixa’.

A les Illes Balears, a més, Bankia és també resultat de l’absorció de la caixa d’estalvis ‘Sa Nostra’, una altra entitat que va jugar a ser banc en el temps on el Monopoly era el més semblant al manual de la gestió financera i bancària. Amb un bon grapat d’oficines tancades després d’aquella fusió en els darrers anys, els treballadors i treballadores que resten ara al servei de Bankia, així com els petits estalviadors i clients, observen amb preocupació la maniobra, i altres es freguen les mans creient que poden treure avantatge d’una eventual pujada en el preu de les accions, si hi inverteixen. 

En qualsevol cas, de poc serveix la nostàlgia o el patriotisme quan l’operació filtrada de fusió entre Bankia i Caixabanc no és altra cosa que una operació de concentració de capitals a la banca espanyola, perquè com tothom sap, «la banca sempre guanya», i si no, se la rescata amb els diners de tothom. Les crisis, com la que vivim en aquests temps de pandèmia, són moments en què el mercat deixa clar que els peixos grossos sempre juguen amb avantatge, tot i que no sempre es poden menjar el petit, i com a botó de mostra a les Illes sí que tenim una caixa que a més de ser pionera en finances ètiques, no va voler jugar en el seu dia a ser banc (en el pitjor sentit de l'expressió), i és una de les dues caixes que sobreviuen a l’ecosistema depredador de la banca espanyola: la Caixa Colonya Pollença.

Una de les qüestions que més dubtes genera sobre l’operació de fusió és què passarà amb el dineral de tots nosaltres que hi ha ficats a Bankia, amb una aportació pública de 24.000 milions d’euros, però també a CaixaBank, que en va rebre, per la seva part, més de 9.000 milions. En la pràctica, la fusió implica no sols concentració de capital bancari (un punt al qual no haurien pogut arribar aquestes entitats sense els diners de tots), sinó una privatització del capital públic aportat.

De fet, s’ha conegut que la Ministra «socialista» d’Economia, Nadia Calviño, amb el coneixement del president Sánchez, ha maniobrat en l’ombra amb l’actual vicepresident del BCE i exministre d’economia del PP, Luís de Guindos, perquè l’operació surti endavant. Que l’operació hagi estat amagada als socis d’Unidas Podemos i el vicepresident Iglesias diu molt tant dels objectius de l’operació, com de la feblesa de la presència dels morats al govern d’Espanya.

Justament allò que s’ha defensat des de sectors plurals de l’esquerra inclòs Podem en els darrers temps és la necessitat d’una banca pública homologada a les que existeixen als països europeus del nostre entorn, i Bankia era l’eina ideal per fer-ho, atès que la majoria del capital de l’ens és públic. Encara hi som a temps, però l’aparell econòmic de Pedro Sánchez és incapaç d’abandonar l’ombra del neoliberalisme més rampant, fins i tot quan el capitalisme és incapaç de complir la seva pròpia ortodòxia.