Pocs dies després de l'anunci de la privatització de la torre de control de l'aeroport de Palma mitjançant una concessió a la multinacional Ferrovial, arriba la polèmica: la companyia anuncia la seva fugida als Països Baixos.

Les reaccions no s'han fet esperar: l'esquerra i el govern de Pedro Sánchez han criticat la vergonyosa decisió d'una empresa que s'ha fet d'or gràcies a dècades de concessions d'obra pública, i ara pretén evadir la seva responsabilitat social anant a un altre país per practica el dumping fiscal, és a dir, a pagar menys imposts dels que ja paga (i que són pocs, atès que també hem sabut que Ferrovial no paga l'Impost de Societats d'ençà de 2020). La dreta, per la seva part, posa en evidència el seu paper funcional al gran capital, i critica el govern per "provocar" que aquestes empreses se'n vagin.

Tot plegat una vergonya, però malauradament, legal. No hi ha ara per ara cap norma que pugui impedir que Ferrovial es deixi de beneficiar de contractes públics, ja sigui per aquesta decisió de traslladar la seva seu a un altre país, ja sigui pels casos de corrupció en els quals ha estat involucrada, justament per concessions d'obra pública aconseguides amb fosques maniobres. L'empresa, a més, va rebre un bon grapat d'ajudes fiscals en època de José M. Aznar que varen ser declarades il·legals per la UE. A Polònia, l'Agència Central contra la Corrupció va denunciar suborns en l'adjudicació del servei de recollida de residus a Varsòvia.

Però és que si anem al terreny de l'ètica empresarial, aquí sí que ja no hi ha res més que marketing, i de fet l'empresa remarca tant el seu compromís amb l'Agenda 2030, la seva estratègia de sostenibilitat i la seva defensa dels drets humans (...). 

I és que mentre allò "normal" en l'ètica empresarial sigui un model d'emprenedoria basat en considerar "oportunitat" qualsevol possibilitat de fer negoci aquí i ara, a costa del que sigui, el comportament de Ferrovial seguirà essent mostrat a les escoles de negocis i massa facultats d'economia com un model a seguir.

Tot això, sense entrar en la fortuna del president de Ferrovial, Rafael del Pino, amb milers de milions d'euros l'origen dels quals es remonten al franquisme i els favors del dictador a la famíla Del Pino. La mateixa democràcia que ha permès que segueixin engreixant la caixa a costa de l'erari públic ara queda en entredit per l'absència de normes que regulin els excessos dels capitalistes despietats.