A principi d’aparèixer la pandèmia les Fundacions Darder Mascaró, com supòs que molts altres col·lectius, decidírem analitzar les causes i conseqüències d’allò que ens queia a sobre, encarregàrem un document a un petit grup d’estudi coordinat pel nostre company David Abril que li va donar el títol de Capitalisme o vida. No faltaren opinions que consideraren una mica exagerat aquest. Passat un any, amb conseqüències sanitàries catastròfiques arreu del món i amb una crisi econòmica galopant a la qual encara no se li veu sortida, podem afirmar que l’amic David no anava errat en aquell títol.

La pandèmia ha deixat algunes coses clares. La primera i més important, la feblesa del gènere humà i la dependència d’aquest amb la natura. Cada cop són menys els que fan acudits sobre el canvi climàtic. Per una altra part, s’ha encarregat d’enviar al bagul dels records alguns dels dogmes del neoliberalisme que ens han perseguit les darreres dècades. Són pocs ja els que consideren que per sobreviure la societat sobra «Estat». Bastaria agafar les hemeroteques dels darrers quaranta anys per veure en els més savis acadèmics i centres universitaris del món, pontificant sobre la necessitat «d’aprimar l’administració pública». Ara són pocs els que pensen que sobra sanitat pública, educació, inversions en noves infraestructures econòmiques, suport a la ciència, i un llarg etcètera.

Solament fa alguns mesos, imaginar que veuríem alguns dels grans magnats de les nostres cadenes hoteleres manifestant-se per demanar ajudes públiques a la indústria turística, semblava insòlit.

Ara el debat ja no és si l’Estat s’ha de fer càrrec de garantir la sanitat pública, més vacunes, més promoció econòmica per les empreses, etc., si no d’on han de sortir els doblers per dur a terme aquestes polítiques. Dels impostos de la majoria de la ciutadania, que complim regularment amb aquesta tasca democràtica, o de les grans fortunes que segueixen fent negoci amb la mateixa pandèmia. Vet aquí si no el deplorable espectable de les grans multinacionals farmacèutiques.

Fa mal a l’ànima veure algunes dotzenes de ciutadans honrats demanant més ajuts, per exemple, a un govern autonòmic absolutament descapitalitzat, i no exigir-les a la gran banca o a la indústria armamentística mundial.

Sí, en un any dur i difícil com el que hem passat han caigut alguns dogmes del neoliberalisme, però encara n’han de caure molts més per arribar a la conclusió que és veritat aquell «Capitalisme o vida».

A l’Estat espanyol a pesar d’aquells fogosos discursos inicials de «el virus no entiende de territorios» o « nos salvamos todos juntos o no hay solución», moltes coses continuen igual o molt pitjor. La crisi del règim va de mal a pitjor, començat per la seva clau de volta, la monarquia, que fa pudor per tots els costats. Alguns diran que a pesar d’esser un exemple nefast per la ciutadania i una vergonya insuportable per la resta del món, tanmateix no pinta res. Però s’equivoquen. Avui la monarquia és la cúpula visible de tots els sectors que no volen aportar cap solució a la crisi sistèmica que patim o que per ells l'única solució és la involució, en les llibertats, amb els contenciosos territorials i en les polítiques socials. Representa el cap de les tres dretes més ultres que s’han conegut els darrers quaranta anys, de les estructures neofeixistes de l’Estat i fins i tot de tots aquests que estan sortint, a cara descoberta, a defensar les essències del franquisme.

Avui la monarquia no representa a tots els espanyols ni tan sols a una part majoritària , sinó a l’Espanya que mira pel retrovisor.

És veritat que les dretes polítiques actuals estan molt dividides i molt dèbils. Per això són incapaces de liderar la contrareforma autoritària que alguns sectors demanen a crits mentre els grans temes de l’agenda autoritària s’estan batallant des de sectors de la justícia, l'exèrcit, directament des de les clavegueres de l’Estat o obertament des de les bandes feixistes al carrer.

Per això s’equivoquen els que diuen que la monarquia avui en dia és un problema menor, com les ministres que subvaloren els manifests de militars feixistes, o el torcebraç de la justícia a l’executiu.

En aquest any que duim de pandèmia, a més de les nefastes conseqüències sanitàries i econòmiques per una banda s’ha reforçat la contrareforma autoritària i per una altra s’han enfortit tant els nacionalismes de centredreta catalans i bascos com els sobiranismes d’esquerres.

No podem oblidar que hem viscut tres eleccions importantíssimes a Galícia, on el BNG s’ha convertit amb el primer partit de l’oposició, al País Basc amb el nacionalisme de centredreta (PNB) com a primera força del Govern i el sobiranisme d’esquerra (EHBildu) com a primera de l’oposició i a Catalunya on l’independentisme ha incrementat la seva majoria i on l'única força amb possibilitat de presidir el Govern és ERC. 

Mentrestant tenim un President del Govern que pensa que la monarquia no és cap problema, que la democràcia espanyola és una de les cinc millors del món, que no s’ha atrevit fins ara ni a llevar la llei Montoro, la llei mordaça, afrontar el canvi de la reforma laboral, iniciar el debat del model de finançament autonòmic, descavalcar l’extremadreta de la cúpula del poder judicial.... Que davant la imprescindible negociació sobre la situació a Catalunya l’únic que se li ha ocorregut és intentar guanyar electoralment a ERC, col·locant al davant del PSC un candidat que, com era d’esperar, ha foradat i mentrestant els exiliats i els presos on els vol l’Espanya autoritària, a la presó i fora de la vida política.

Cada dia el President actual se sembla més a l'anterior en allò de què els problemes s’arreglen sols. Ell a fer de «Don Tancredo»

Per sort des de Podemos pressionen el que poden en la bona direcció, encara que si em permeten un petit suggeriment, si ens volen convèncer que tenen bona voluntat per afrontar solucions al problema territorial no muntin espectacles com el que han posat en escena a Andalusia. 

No vull acabar aquesta breu reflexió sense fer referència a un tema cabdal per futur econòmic de l’Estat i els seus territoris. La negociació dels fons europeus per part del Govern estatal. 

Per començar consider nefast que no s’hagi creat un organisme federal per gestionar aquest tema, per la qual cosa no em queda més que seguir desconfiant de la capacitat del govern central de fer una distribució justa i equitativa d’aquests fons i no en funció dels vots que cada territori tengui per negociar.

I per una altra banda, si consensuarà amb la societat civil i pensarà més a aprofitar els mateixos per reconduir les polítiques econòmiques fetes moltes vegades més a les ordres de la UE que de les necessitats estatals o seguiran el camí fàcil i se posaran a les ordres de les indicacions comunitàries i sobretot dels grans lobbys estatals. Seria lamentablement una altra oportunitat perduda.