Un any de pandèmia al regne d'Espanya (II)

Un any de pandèmia al regne d'Espanya (II)
imatge: Murciaplaza
imatge: Murciaplaza

Quan la pandèmia s’apropia de la pràctica totalitat de l’actualitat política i social de l’Estat veníem d’un temps que havien obert les esperances i la il·lusió per un canvi progressista arreu. Pedro Sánchez, contra tot pronòstic i enfrontant-se a la vella guàrdia del PSOE, havia aconseguit aglutinar un bloc progressista molt ampli que abastava des del seu partit a forces independentistes que l’investís com a President d’un Govern de coalició amb Podemos. I amb aquest bloc entre altres mesures va ser capaç d’aprovar uns pressuposts, cosa que no s’havia aconseguit feia anys, el darrer pressupost vigent era el de Montoro.

Les coses pintaven bé. Fins i tot s’havia reunit una vegada una Mesa de diàleg entre el Govern i la Generalitat, amb el propi Sánchez i Torra asseguts a aquesta. Però vingué la pandèmia i tot va quedar aparcat. La prioritat era fer front a la greu crisi sanitària que presagiava una gravíssima crisi econòmica a continuació.

S’ha de reconèixer que les mesures polítiques i econòmiques que es començaren a prendre no anaven pel camí de l’anterior crisi i per tant de polítiques d’austeritat. Els ERTOS i altres ajudes sectorials foren la demostració que les coses caminaven en una altra direcció. Encara que altres han estat fins ara un gran fiasco, com “el Ingreso mínimo vital”

Lamentablement la posada en escena d’una litúrgia militar i l’opció per un comandament únic, ens va recordar a tots en quines mans estàvem. Tanmateix tant una com l’altra les varen haver d’abandonar pocs mesos després.

Però aquest parèntesi que pareixia s’obria a la vida política a conseqüència de la pandèmia, no va ser entesa igual per tothom. Les forces neofranquistes aprofitaren per llançar una brutal ofensiva contra el Govern que anomenen “social-comunista” i posar en marxa una recomposició del bloc polític que calia per dur endavant una contrareforma autoritària en tota regla, no sense contradiccions i més d’una complicació.

El primer entrebanc ve de la mà del cas “Villarejo” i del descobriment de les malifetes del rei emèrit, un secret a domini públic, que han posat al descobert la magnitud de la corrupció que abasta les classes dominants i a tots els estaments del règim. Es pot dir que la putrefacció ha sortit de les clavegueres i empastifa tots els racons on arriba. Vivim a una realitat de corrupció sistèmica que és tan perjudicial i perillosa per la democràcia com la Covid19 per a les persones.

Però pels feixistes això són anècdotes. La seva missió és tancar el pas al “socialcomunismo y al separatismo”. Convençuts que “Volverán banderas victoriosas ...” Continuen la seva ofensiva autoritària, utilitzant distints fronts que tenen oberts.

Des de la judicatura mantenen el pols amb el Govern per seguir controlant el Consell del Poder Judicial amb una actitud de clara rebel·lia. Mantenen viva la causa contra l’independentisme català que abasta a uns 3000 encausats. I cada dia intervenen més directament en decisions polítiques, declarant il·legals lleis de distintes autonomies, desautoritzant decrets dels distints governs, fins i tot amb mesures contra la Covid19 i altres.

Amplis sectors de la judicatura representen l’avantguarda del bloc autoritari. Acompanyatsd’importants sectors de l’exèrcit i de les forces de seguretat de l’estat. Fins i tot l’Església, sobretot quan els toquen la seva butxaca (educació, immatriculació de patrimoni....) els hi dóna una mà. 

Mentrestant, la dreta política està immersa amb una forta confrontació interna. Que per ara pràcticament ha passat per damunt a Ciudadanos que majoritàriament anirà a enfortir les files del PP. Un PP cada cop més proper a l’extrema dreta, amb un President que cada dia pinta menys i una figura emergent, Ayuso, que quant més s’apropa al populisme trumpista, més es creix. Mentre VOX a veure-les venir i esperar que les pomes caiguin al seu paner. Estem caminant cap a una dreta hegemonitzada i dirigida per l’extrema dreta com ja passa a Hongria o Polònia.

Mentrestant Pedro Sánchez continua enyorant un pacte PSOE – Ciudadanos i si això no és possible ocupar un espai electoral que li permeti una majoria suficient de centreesquerra i poder-se desfer d’aliats incòmodes com Podemos i sobretot els sobiranistes d’esquerres. Si pogués anar-se’n a dormir un dia i aixecar-se l'endemà amb un mapa parlamentari que fes possible convertir aquest somni en realitat, seria l’home més feliç del món. 

Lamentablement pel President la realitat és més tossuda que les il·lusions. I les matemàtiques parlamentàries no li permeten altra cosa que consolidar el bloc que el va investir President si vol caminar cap a una sortida progressista de la crisi. A no ser que fos possible tancar els ulls, deixar passar el temps, no ficar-se en cap de les assignatures pendents que estan sobre la taula, esperar que arribin els milions de la Unió Europea i aprofitar la primera conjuntura electoral favorable per convocar noves eleccions, a la tardor o el primer trimestre del 2022.

Ja ha intentat dreceres tàctiques que per ara li han sortit malament. A les eleccions catalanes, enlloc d’afrontar-les amb esperit de cercar solucions negociades, li ha posat les coses el més difícil possible a ERC per treure un President de la Generalitat del PSC. Tanmateix l’independentisme ha sortit reforçat i s’haurà de menjar un President d’ERC. Tampoc les coses li han sortit millor per Múrcia. Ni ha aconseguit treure al PP del Govern, ni molt manco canviar-lo per una coalició PSOE – Ciudadanos, sinó que ha empès als seus “aliats preferents” a una passa de la desaparició. El tacticisme no sol ser un bon instrument pels que es consideren d’esquerres, sobretot si et surt malament.

Els fets parlen per si sols, després d’un any de pandèmia no s’ha donat ni una sola passa per solucionar el conflicte català, ni tan sols cap als presos, ni per afrontar el canvi de model de finançament. En el nostre cas s’ha incomplert el REB. No s’ha derogat la llei Montoro, ni la llei mordassa. No s’ha tingut valentia de posar ordre en el contenciós judicial. Ni una paraula, ni una comissió d’investigació per la corrupció de la monarquia. I ara es comença a parlar dels canvis a la reforma laboral o de posar impediments al preu de l’habitatge i si em permeten el comentari, em poso a tremolar. 

I tot per què? Doncs per què a Sánchez li fa pànic a afrontar polítiques progressistes amb els aliats naturals que té. Abans no fer res i posar-se de costat que pactar segons que amb Podemos, i pràcticament res amb els sobiranistes d’esquerres. Mentrestant el Règim es continua podrint i una sortida autoritària cada cop està més a prop 

Una situació, per cert amb certes similituds a la viscuda els anys 20 del segle passat, amb el règim de la restauració en caiguda lliure i un pacte del Rei, els conservadors, l’Església i els militars apadrinaren la dictadura de Primo de Rivera. 

Aquesta història ens hauria de servir de lliçó a totes les forces democràtiques d’arreu de l’Estat amb tota la seva pluralitat, per fer front comú i barrar el pas a una sortida autoritària com han viscut a Hongria o Polònia.

Això és el que varen saber fer les forces republicanes estatals, basques i catalanes i el PSOE amb el “Pacto de San Sebastian” l’any 1930 que va acabar amb la dictadura i va dur la República.

És clar que per ara no es pot comptar amb el PSOE, però la resta de forces democràtiques haurien de ser capaces de crear un bloc republicà que obligués el PSOE a prendre partit definitivament. O amb una monarquia corrupta, autoritària i decadent o amb la democràcia i els valors republicans.


 

comentaris
Un any de pandèmia al regne d'Espanya (II)