La Comissió 24 de febrer, que agrupa institucions i entitats cíviques amb l'objectiu de commemorar l'assassinat d'Alexandre Jaume, Emili Darder, Antoni Mateu i Antoni Maria Ques a mans dels feixistes va tornar a celebrar ahir un acte davant el Mur de la Memòria, condicionat per les restriccions sanitàries.

Aquesta fou la intervenció de Miquel Rosselló, en representació de la Comissió. 

Una vegada més ens trobam aquí avui, 24 de febrer, per reconèixer la lluita i l’impecable comportament democràtic i cívic d’Alexandre Jaume, Emili Darder, Antoni M Ques i Antoni Mateu, per recordar la brutal repressió que patiren en mans dels feixistes.

No podem oblidar mai que la repressió exercida per aquests després del cop d’estat de 1936, formava part d’una operació perfectament calculada. Per una banda, es tractava d’eliminar els seus enemics, els republicans, o com ells deien, els rojos. Així ho han investigat historiadors com en Tomeu Garí o en Manel Suárez entre altres, que proven de manera palpable com els grups locals especialment falangistes, des de mesos abans del cop d’estat, tenien ordres d’anar confeccionant llistes d’adeptes a la República. Per l’altra no bastava eliminar físicament les persones sinó condemnar a l’oblit les seves idees i accions, com si no haguessin existit mai.

Igualment hi ha informació que demostra que quan els botxins ocupaven una Casa del Poble, les seus d’organitzacions sindicals o polítiques, o els habitatges de destacats dirigents, no només pretenien detenir-los o si era el cas executar-los sinó també i sobretot, cremar qualsevol documentació que hi trobessin. Exceptuant els arxius d’afiliats que els interessava per continuar la repressió. Ho saben bé els historiadors que han fet recerca sobre aquesta època, per les dificultats que s’han trobat a l’hora de verificar aquests fets.

Per això, ha sigut constant la doble tasca que han desenvolupat durant anys molts republicans i lluitadors antifranquistes. Per una banda organitzar homenatges i actes de reconeixement a les víctimes, i per l’altra fer una feina de recerca per deixar constància a les generacions futures l’exemple del seu pensament i de les seves vides.

Avui vull reconèixer la tasca dels historiadors i de les persones que han mantingut viva la memòria d’una generació que tan sols volia millorar la vida dels seus conciutadans. Així com a totes aquelles persones que durant aquells anys, organitzaren actes per donar a conèixer a la majoria de la ciutadania, aquells fets.

No ho dubteu si avui som aquí commemorant aquests fets, és gràcies a moltes persones que mai defalliren i tingueren el coratge suficient per treballar perquè la memòria democràtica no es perdés.

En els anys seixanta del segle passat, ja podem trobar escrits, revistes clandestines, documentació, generalment signades amb pseudònims, que comencen a parlar d’alguns dels artífexs dels anys de la República, com Alexandre Jaume, Emili Darder, Aurora Picornell i tants altres. Així com múltiples persones que arriscant, moltes vegades, la seva llibertat transmetien en petits nuclis i tertúlies els coneixements que tenien de tots aquests fets.

L’1 d’agost de 1976, l’agrupació comunista d’Alcúdia representada en aquells moments per Josep Alonso i el PSOE per Fèlix Pons, organitzaren un primer homenatge a la plaça de toros d’aquest poble, al dirigent socialista i exbatle de Palma Llorenç Bisbal.

El 24 de febrer de 1977, aquí on som ara, se celebrà per primera vegada l’homenatge als afusellats, que avui recordem. Va dirigir la paraula, a les desenes de congregats, l’històric líder socialista Andreu Crespí i va comptar amb el suport de tots els partits polítics que conformaven l’Assemblea Democràtica de Mallorca.

En el dia dels reis de 1978, tan sols sis mesos després de les primeres eleccions democràtiques, el Partit Comunista de les Illes Balears va organitzar el primer homenatge a Aurora Picornell i les Roges des Molinar a les portes del cementiri de Porreres.

A partir dels anys vuitanta, la Fundació Emili Darder va organitzar cada any l’homenatge que ara celebram i que des d’aleshores ha tingut continuïtat. Seria a partir del 2015 que la Fundació va obrir l’organització d’aquest acte a bona part de les entitats polítiques i socials de l’illa i es va constituir la Comissió 24 de febrer.

Durant les dècades dels anys vuitanta i noranta són molts els nuclis de persones que organitzen a distints pobles homenatges als represaliats del cop d’estat feixista del 1936. Menció especial hem de fer dels actes que cada 14 d’abril se celebren a Son Coletes, Manacor.

Seria ja al final del mil·lenni que sorgiria amb força altres associacions memorialistes entre elles, Memòria Democràtica de Mallorca que han desenvolupat tasques molt importants. Entre elles destacar l’elaboració del Mapa de Fosses que ha permès que ara puguin recuperar-se les restes de moltes víctimes.

Els darrers vint anys a molts d’aquests actes s’han sumat institucions democràtiques.

Si bé és veritat que durant molts anys la recuperació de la memòria democràtica no ha format part de l’agenda de la majoria de les institucions democràtiques, seria profundament injust estendre aquesta justa crítica a centenars de lluitadors i lluitadores que han dedicat grans esforços a aquesta tasca.

Per això des de la Comissió 24 de febrer hem volgut avui no solament retre homenatge a totes i tots els que patiren la repressió de la dictadura franquista sinó també reconèixer aquells que incansablement han lluitat per mantenir viva aquesta memòria. Queda molta tasca per fer, però és de justícia reconèixer que molta s’ha fet.

I per acabar, volia aprofitar l’avinentesa per recordar que enguany es compliran els 80 anys de la mort a l’exili de Gabriel Alomar, i anunciar-vos que distints col·lectius ja treballem per organitzar diversos esdeveniments en la seva memòria.

Així mateix vull expressar dues greus preocupacions. Per una banda el ressorgiment de forces feixistes. Fa mal a l’ànima veure al·lots i al·lotes joves amb la mateixa camisa blava i els braços alçats, que portaven els botxins d’Aurora Picornell o Emili Darder, manifestant-se lliurement pels carrers de Madrid commemorant «gestes» de la División Azul. És el moment d’aixecar amb força les banderes de la lluita antifeixista.

Per l’altra, fan mal determinades tesis revisionistes que qualifiquen de dictadura totalitària dels anys 40 i 50, però quan es refereixen a les dècades 60 i 70 ja parlen de règim autoritari o «dicta-blanda».

Per combatre aquesta «teoria» basta recordar que un any abans de la mort del dictador era executat el jove anarquista Salvador Puig Antich, de vint-i-u any i quan en Franco ja era hospitalitzat amb l’única protecció del Manto de la Virgen del Pilar, s’executaven cinc joves antifranquistes el setembre de 1975.

És veritat que en aquestes dues dècades darreres de la dictadura ja venien molts turistes, hi havia molts sis-cents pel carrer, i es construïen habitatges de protecció oficial, però ens hauríem de demanar quantes persones perderen la seva feina per haver participat en una vaga, haver anat a una manifestació. Quants sindicalistes i demòcrates passaren pel Tribunal d’Ordre Públic i acabaren a la presó. Els agradi o no a aquests nous teòrics del revisionisme històric, la dictadura franquista va començar amb el cop d’estat del 1936 i va acabar mesos després de la mort del dictador.

Per això voldria acabar amb una petició als joves historiadors, a les autoritats polítiques i acadèmiques i a la societat en general, perquè de la mateixa forma que s’ha fet una importantíssima tasca de recerca i popularització de la repressió franquista dels primers anys, es faci el mateix fins el final.