TOT EL QUE ERA SÒLID S'ESVAEIX A L'AIRE

Coronavirus i crisi

Coronavirus i crisi
foto: El País
foto: El País

BOAVENTURA DE SOUSA SANTOS*

 

Existeix un debat a les ciències socials sobre si la veritat i la qualitat de les instituicons d'una determinada societat es coneixen millor en situacions de normalitat, de funcionament corrent, o en situacions excepcionals, de crisi. Potser els dos tipus de situació indueixin igualment al coneixement, però sens dubte ens permeten conèixer o revelar coses diferents. Quins coneixements potencials es deriven de la pandèmia del coronavirus?

La normalitat de l'excepció

La pandèmia actual no és una situació de crisi clarament oposada a una situació de normalitat. D'ençà de la dècada de 1980 (a mesura que el neoliberalisme es va anar imposant com la versió dominant del capitalisme i aquest va ser sotmès cada vegada més i més a la lògica del sector financer), el món ha viscut un estat permanent de crisi. Una situació doblement anòmala. Per un costat, la idea de crisi permanent és un oxímoron, ja que, en el sentit etimològic, la crisi és per naturalesa excepcional i passatgera, i constitueix una oportunitat per superar-la i donar lloc a un estat de coses millor. Per altra banda, quan la crisi és transitòria, s'ha d'explicar pels factors que la provoquen. 

No obstant, quan es torna permanent, la crisi es converteix en la causa que explica tota la resta. Per exemple, la crisi financera permanent s'utilitza per explicar les retallades en les polítiques socials (salut, educació, benestar social) o el deteriorament de les condicions salarials. S'impedeix, així, demanar per les vertaderes causes de la crisi. L'objectiu de la crisi permanent és que aquesta no es resolgui. Ara bé, quin és l'objectiu d'aquest objectiu? Bàsicament, hi ha dos objectius: legitimar l'escandalosa concentració de riquesa i impedir que es prenguin mesures eficaces per evitar la imminent catàstrofe ecològica. Així hem viscut durant els darrers quaranta anys. Per aquesta raó, la pandèmia només està empitjorant una situació de crisi a la qual la població mundial ha estat sotmesa. D'aquí la seva perillositat específica. A molts països, els serveis de salut pública fa deu o vint anys estaven millor preparats per fer front a la pandèmia que no en l'actualitat.

L'elasticitat d'allò social

A cada època històrica, les formes dominants de vida (treball, consum, oci, convivència) i d'anticipació o postergació de la mort són relativament rígides i semblen derivar de regles escrites a la roca de la naturalesa humana. És cert que canvien gradualment, però les alteracions gairebé sempre passen desapercebudes. L'erupció d'una pandèmia no es compagina amb aquesta mena de canvis. Exigeix canvis dràstics. I de sobte, aquests es tornen possibles, com si sempre ho haguessin estat.

Torna a ser possible quedar-se a casa i disposar de temps per llegir un llibre i passar més temps amb la família, consumir menys, prescindir de l'adicció de passar el temps en els centres comercials, mirant allò que està en venda i oblidant tot allò que es vulgui, però només es pot obtenir per mitjans que no siguin la compra. La idea onservadora que no hi ha alternativa al mode de vida imposat per l'hipercapitalisme en què vivim trontolla. Es fa evident que no hi ha alternatives perquè el sistema polític democràtic es va veure obligat a deixar de discutir les alternatives. Com varen ser expulsades del sistema polític, les alternatives entraran a la vida dels ciutadans cada vegada més per la porta del darrere de les crisis pandèmiques, dels desastres ambientals i els col·lapses financers. És a dir, les alternatives tornaran de la pitjor manera possible.

La fragilitat d'allò humà

L'aparent rigidesa de les solucions socials crea a les classes que més s'aprofiten d'elles una estranya sensació de seguretat. És cert que sempre hi ha certa seguretat, però hi ha mitjans i recursos per minimitzar-la, ja siguin atenció mèdica, pòlisses d'assegurances, serveis d'empreses de seguretat, teràpia psicològica, gimnassos.

Aquest sentiment de seguretat es combina amb el d'arrogància i fins i tot de condemna respecte a tots aquells que es senten víctimes de les mateixes solucions socials. El brot viral interromp aquest sentit comú i evapora la seguretat de la nit al dia. Sabem que la pandèmia no és cega i té objectes privilegiats, però encara així crea una consciència de comunió lanetària, d'alguna forma democràtica. L'etimologia del terme pandèmia diu exactament això: el poble sencer. La tragèdia és que, en aquest cas, la millor manera de mostrar solidaritat és aïllar-nos uns dels altres i ni tan sols tocar-nos. És una estranya comunió de destins. No seran possibles altres?

Els fins no justifiquen els mitjans

La desacceleració de l'activitat econòmica, especialment en el país més gran i dinàmic del món, té òbvies conseqüències negatives. Però, per altra banda, té algunes conseqüències positives. Per exemple, la disminució de la contaminació atmosfèrica. Un especialista en qualitat de l'aire de l'agència espacial dels Estats Units (NASA) ha afirmat que mai no havia vist una caiguda tan dramàtica de la contaminació a una àrea tan vasta. Significa això que, a principis del segle XXI, l'única forma d'evitar la cada vegada més imminent catàstrofe ecològica és a través de la destrucció massiva de la vida humana? Hem perdut la imaginació preventiva i la capacitat política per posar-la en pràctica?

També es sap que, per controlar efectivament la pandèmia, Xina ha implementat mètodes particularment estrictes de repressió i vigilància. Cada vegada és més evident que les mesures varen ser eficaces. Resulta que Xina, malgrat tots els seus mèrits, no té el de ser un país democràtic. És molt qüestionable que aquestes mesures es puguin implementar, o fer-ho de forma igualment eficaç, a un país democràtic. Significa això que la democràcia no tengui la capacitat política per respondre davant les emergències? Al contrari, The Economist va mostrar a principis d'enguany  que les epidèmies tendeixen a ser menys letals als països democràtics per mor del lliure flux d'informació. Però com que les democràcies són cada cop més vulnerables a les fake news, haurem d'imaginar solucions democràtiques basades en la democràcia participativa a nivell de barris i comunitats, i en educació cívica orientada a la solidaritat i la cooperació, i no a l'emprenedoria i la competitivitat a tota costa.

La guerra de la qual es fa la pau

La forma en la qual es va construir inicialment la narrativa de la pandèmia als mitjans de comunicació occidentals va fer evident el desig de demonitzar Xina. Les males condicions higièniques als mercats xinesos i els estranys hàbits alimentaris dels xinesos (primitivisme insinuat) eren a l'origen del mal. Subliminalment, el públi mundial va ser alertat sobre el perill que Xina, ara la segona economia mundial, domini el món. Si Xina no va poder evitar un dany a la salut mundial com aquest, i a més no el va poder superar de forma eficaç, com podrem confiar en la tecnologia del futur proposada per Xina? O és que el virus va nèixer a Xina? La veritat és que, segons l'Organització Mundial de la Salut, l'origen del virus encara no ha estat determinat.

Per tant, és irresponsable que els mitjans oficials als Estats Units parlin del "virus estranger" o fins i tot del "coronavirus xinès", sobretot perquè només a països amb bons sistemes de salut pública (i Estats Units no és un d'ells) és possible fer proves gratuïtes i determinar amb precisió els tipus de grip que s'han donat en els darrers mesos. Allò que sabem amb certesa és que, molt més enllà del coronavirus, hi ha una guerra comercial entre Xina i els Estats Units. Una guerra sense quarter que, com tot ens duu a creure, haurà d'acabar amb un vencedor i un vençut. Des del punt de vista dels Estats Units, és urgent neutralitzar el lideratge de Xina en quatre àrees: la fabricació de telèfons mòbils, les telecomunicacions de cinquena generació (intel·ligència artificial), els automòbils elèctrics i les energies renovables.

La sociologia de les absències

Una pandèmia d'aquesta envergadura causa una justificada commoció a tot el món. Encara que el drama estigui justificat, és bo tenir en compte les ombres que crea la visibilitat. Per exemple, Metges sense Fronteres adverteix sobre l'extrema vulnerabilitat al virus per part dels milers de refugiats i immigrants detinguts als camps d'internament a Grècia. A un d'aquests campaments (camp de Mòria) hi ha una aixeta d'aigua per a 1.300 persones i manca sabó. Els interns només poden viure un al sostat de l'altre. Famílies de cinc o sis persones dormen a un espeai de menys de tres metres quadrats. Això també és Europa. L'Europa invisible.

 


(*) Publicat originalment a Wall Street International. Traducció al català: David Abril.

comentaris
Coronavirus i crisi