L’empat tècnic pronosticat per la majoria d’enquestes es va transformar ahir en una victòria de les dretes a la major part d’institucions d’arreu de les Illes. Ni les enquestes ni les esquerres no ho havien vist venir. No sols s’ha perdut Palma, sinó altres municipis importants com Calvià, Marratxí o Alcúdia. Només resisteixen, d’entre els municipis de mitjà tamany, Inca, Manacor i Pollença. A Menorca, Maó i Ciutadella, per poc, però també s’han perdut els Consells insulars. I el Govern. El tàndem PP-VOX treu uns resultats equiparables, si els sumam, als de la majoria absoluta de José Ramón Bauzá el 2011. Els escenaris per venir no són gaire encoratjadors, i sigui amb governs del PP en minoria o amb VOX governant en coalició, els peatges a pagar seran ben alts, com ja ha fet saber una extrema dreta exultant. 

Tot i que el partit més castigat de l’esquerra ha estat Podem -i aquí hi ha una part de mèrits propis però també la criminalització del partit per part de la premsa madrilenya i els poders fàctics-, que ha quedat amb un desert municipal, sense representació al Consell i amb una sola diputada, per Menorca, al Parlament, el PSOE ha baixat lleument i MÉS per Mallorca s’ha mantingut, però també amb diferències importants, per exemple, entre els vots obtinguts al Consell i Palma en relació al Parlament, on Alzamora i Neus Truyol, treuen tres mil vots més que el candidat ecosobiranista a la presidència. Ciutadans ja no existeix, i el Pi no sols no ha estat clau, sinó que es queden amb un sol conseller al Consell de Mallorca, que serà el càrrec més rellevant dels regionalistes. Els ecosobiranistes menorquins tampoc no han encertat en una estratègia envejada per alguns mallorquinistes i han retrocedit posicions al Consell, tot i que es mantenen al Parlament.

Les esquerres -i la ciutadania progressista en general- han subestimat la importància del fenomen dels nous feixismes, i el que ha passat a les Illes Balears i a la resta d’Espanya ens homologa amb un entorn europeu on l’extrema dreta cada cop té més poder, no sols al sud d’Europa sinó fins i tot als països nòrdics. En aquesta tendència, en la qual el 2015 amb l’entrada amb força de Podem i MÉS a les institucions insulars va canalitzar el descontent de la ciutadania, allò que pren importància és el marc del discurs públic, que VOX ha hegemonitzat en tot l’arc de la dreta, i en bona part del de les esquerres. Si a això hi sumam les incerteses de dues crisis concatenades, i l’obvi desgast d’haver governat durant dues legislatures, potser els resultats haurien estat més previsibles, però la dreta gasta més en think-tanks de reflexió i pensament que l'esquerra. Els grans mitjans de comunicació també hi han jugat el seu paper, amb la criminalització de Podem i d’altres forces perifèriques, mentre emblanquinaven el feixisme dia rere dia, en un context sociodemogràfic com el de les Illes on la clau del vot cada cop és, ens agradi o no, més deslligada del territori. En clau madrilenya, vaja.

Una altra qüestió clau és la penetració social dels discursos de la por i l’odi de les dretes (que si ETA, que si els okupes, etc.), que ha pesat molt més en la percepció pública de la realitat que la “bona gestió”. Cert: la gent que ha governat no ho ha fet malament, però no han sabut connectar el les polítiques de benestar desplegades amb el malestar social realment existent -a vegades sorollós, i a estones silenciós-. Per això, i després de l'anàlisi i l’autocrítica, dues prioritats: reconstruir amb seny, diàleg i generositat les esquerres transformadores, sense caure en l’autocomplaença d’haver aguantat millor que els altres. I desplegar estratègies, també unitàries, amb la societat civil, per reconstruir vincles socials en els carrers, places, barris, pobles…  perquè és des d’aquí, des de la reconstrucció (cultural) d’allò popular, que es poden combatre segons quins discursos, i armar nous projectes transformadors, que poc a poc i amb bona lletra vagin transformat les trinxeres d’avui en plataformes de poder i proposta per demà.