Reproduïm pel seu interès l'entrevista a Raül Romeva publicada originalent a "El Quinze", el setmanari del diari Público.

Entrevista de MIGUEL VELASCO ALMENDRAL a Raül Romeva, Exconseller d’Afers Exteriors de la Generalitat.

Raül Romeva i Rueda (Madrid, 1971) és un dels nou presos i preses polítics catalans empresonats pel referèndum d’autodeterminació de l’1-O i ha superat ja els 800 dies de captiveri en dues estades a diversos centres penitenciaris. Actualment és a la presó de Lledoners, on compleix una condemna del Tribunal Suprem de 12 anys. Romeva té una àmplia trajectòria en política internacional com a eurodiputat i també com a exconseller d’Afers Exteriors, Relacions Institucionals i Transparència del Govern de la Generalitat. Des d’aquest vessant i del d’home de pau expert en resolució de conflictes, analitza la situació de Catalunya i de la resta del món en plena crisi pel coronavirus, en aquesta entrevista realitzada mitjançant correspondència escrita –la Covid-19 ha fet impossible la visita a la presó per poder parlar-hi directament–. També explica com es viu l’emergència sanitària des de la presó.

Primer de tot, com es troba de salut? Perfectament. Faig esport com no n’havia fet en els darrers temps, faig ioga cada dia i em cuido l’alimentació –en la mesura que es pot fer aquí dins. 

Com va rebre l’anunci de l’arribada del coronavirus a Catalunya? S’imaginava que podia passar el que ha passat? Vivim en un món global i interconnectat. Estava segur que tard o d’hora podia passar alguna cosa que tingués una dimensió planetària difícil de controlar. Si no hagués estat això, hauria estat una altra cosa. Ens falta consciència col·lectiva. Pensem que tancant-nos a casa –metafòricament, al nostre país– estem protegits. I no. Si volem estar-ho de debò, hem d’assumir la responsabilitat col·lectiva que comporta preocupar-nos pel benestar comú, el de tothom, no només el nostre. 

Quin és el dia a dia a la presó a partir de l’emergència del coronavirus? Estem aïllats del tot. És el nivell de privació de llibertat més gran que hem viscut mai. No podem sortir dels mòduls, no podem rebre visites ni paquets i, per descomptat, no tenim accés a internet per comunicar-nos amb la nostra gent. Ens han posat més trucades a la setmana per compensar una mica la pèrdua dels vis-a-vis, però res no substitueix una abraçada o un petó. 

El confinament va arribar tot just a l’inici de les sortides per treballar en aplicació del 100.2. Com han viscut la interrupció? Començar a sortir unes hores –poques, en el meu cas 18 a la setmana– per anar a treballar em permetia començar a prendre una mica d’aire de llibertat. Veure l’exterior, parlar amb gent cara a cara, poder escollir què dines, parlar per telèfon amb qui vols i l’estona que vols. Petites llibertats que amb el confinament han desaparegut de ple. Com que ho vaig fer poc temps tampoc vaig tenir temps d’acostumar-m’hi gaire. 

Com valora l’amenaça que va fer pública el Tribunal Suprem en contra de la possibilitat que la Junta de Tractament permetés el confinament domiciliari? Una prevaricació més. Una prova més que som presos polítics. Un exemple més que se’ns castiga per ser qui som, no pel que hàgim fet. I que això no va de lleis ni del codi penal. Va de venjança i de voluntat d’escarment. Res de nou. Som on érem. Que encara hi hagi males persones que alimentin la falsedat que som uns privilegiats i que vivim entre luxes a Lledoners, només demostra que la maldat no té límits. Res que no sabéssim. I tot i així estic més fort i determinat que mai. 

Suposo que la dificultat per a les visites que genera el confinament és un patiment afegit a la presó. Pateix doblement per la seva situació i ara també per la de la família, que ha de fer front al confinament i al perill del coronavirus? És clar. A casa estan bé. Per sort tothom està sa i poden treballar, estudiar o entrenar-se des de casa. Hi parlo cada dia, per telèfon. Vuit minuts. Però no hi ha res que pugui compensar la distància física. Potser aquesta situació ajudarà molta gent que no és conscient de la duresa que significa la presó a entendre com n’és de dràstica la mesura de privar algú de la seva llibertat. 

Com ha afectat l’emergència sanitària a la presó? Respecte al dia a dia, però també en la convivència entre reclusos. “L’amenaça del Suprem per evitar el confinament domiciliari va ser una prevaricació més” “Fer passar els militars per cossos de seguretat civils és un intent galdós d’enganyar a la gent” “El 100.2 ens va donar petites llibertats que amb el confinament han desaparegut de ple” El dia a dia ha canviat radicalment. S’han aturat les classes, les activitats fora del mòdul –jo era monitor de spinning i ara no podem fer bicicleta–, les activitats de caire cultural... Tot i així, la relació entre els interns dins del mòdul és excel·lent. Com que estem més junts que mai, ens coneixem més els uns als altres i això et permet empatitzar millor amb la situació de cadascú. 

Hi ha moltes queixes per part dels sindicats dels funcionaris de presons de falta de material de protecció sanitari i de personal. És així? És evident que mai hi ha prou mascaretes, ni guants, ni material desinfectant. Entenc que si es queixen és perquè deuen tenir motius. Tanmateix, em fa l’efecte que, malauradament, aquest no és un problema de les presons, només, sinó de tot arreu. La crisi ha estat de tanta dimensió que ningú no estava preparat, en termes de material, per afrontar-la amb el temps que ha calgut fer-ho.

 Com valora la gestió que ha fet el Govern espanyol d’aquesta crisi amb la recentralització de competències i el decret de l’estat d’alarma? El Govern d’Espanya, amb la declaració de l’estat d’alarma, ha volgut liderar en solitari la gestió d’aquesta crisi, però tothom ha vist com s’ha improvisat, com s’han pres mesures contradictòries o com s’ha actuat amb retard. Sánchez va apostar per la recentralització, i va rebutjar la cooperació i treballar en complicitat amb les diferents institucions, per trobar solucions diverses, àgils i eficaces. En lloc d’això va respondre amb apel·lacions a la unitat, un discurs infantil sobre que el virus no entén de territoris ni ideologies, o un irresponsable marc bèl·lic amb una presència militar en l’escenografia que, personalment, trobo d’un nacionalisme anacrònic i poc motivador. Tot plegat ha dificultat les respostes, i li ha restat autoritat, confiança i seguretat en la seva gestió. 

Aquest marc bèl·lic de què parla es refereix a les rodes de premsa diàries del comitè d’emergència del Govern espanyol, farcides de caps militars i policials durant setmanes? Que li han semblat? Absurd, ridícul i clarament contraproduent. No estem en guerra. Usar aquesta terminologia és del tot ofensiu per a tothom qui ha viscut o pateix encara una guerra. Pretendre fer passar els militars per cossos de seguretat civil és un intent ben galdós d’enganyar la gent. He sentit vergonya aliena. Però crec que tot plegat és prou indicador del nivell de país que ens ofereix, no ja el PP, sinó en aquest cas el PSOE. I aquest model, personalment, no fa que m’hi senti gens còmode. No som soldats. Hem de ser i actuar com a ciutadans i governants responsables. No protegim els nostres contra uns altres. El que hem de fer és ajudar els nostres metges i metgesses, personal sanitari, gestors i gestores, personal de seguretat, a més de sectors com el comerç, l’ensenyament, l’esport i la cultura, que vetllen perquè passem de la millor manera possible el confinament.

 La reacció del sistema sanitari ha estat espectacular, però s’ha situat al límit. Creu que s’ha comès un error en el passat, menysvalorant els recursos necessaris per a la sanitat i les retallades que es van establir? Crec que s’ha comès un error en menystenir sistemàticament durant dècades allò que és públic. La democràcia ha de ser un sistema que aspiri a corregir les injustícies derivades de la desigualtat econòmica i social utilitzant com a mitjà la igualtat i alhora un sistema que propugna que l’interès comú sigui definit i defensat pel conjunt de la societat. La societat occidental fa temps que necessita recuperar la idea del bé comú, i això passa per, entre altres, una política fiscal progressiva, més lluita contra la corrupció, promoure la corresponsabilitat ciutadana, i descentralitzar la gestió. 

Com a europeista i exeurodiputat, com valora les reticències dels països centreeuropeus i nòrdics a mutualitzar el deute que generi la crisi provocada pel coronavirus? La Unió Europea (UE) se la juga amb aquesta reacció? Aquesta crisi institucional europea ve de lluny. Es parla molt de l’euroescepticisme, però a mi em preocupa molt més l’eurodecepció que alimenta aquesta mena de debats. Europa és un club d’Estats en què qui pren les decisions més importants són els governants de cada país, a qui només els mou guanyar les eleccions a casa seva. L’Europa dels Estats ja fa temps que fa aigües. Crec que la solució no passa per recentralitzar els Estats, sinó per fer just el contrari: cedir competència en afers comuns cap amunt, cap a la UE; descentralitzar més en termes de gestió i responsabilitats; i, en qualsevol cas, establir més i millors mecanismes de coordinació. O Europa es reinventa en termes polítics i democràtics o no hi veig futur. I és una llàstima, perquè soc dels que pensen que, si no existís, s’hauria d’inventar. El problema no és Europa, sinó aquesta Europa. El nacionalisme d’Estat és un llast per al projecte europeu. 

Quines mesures creu que caldrà prendre per poder tirar endavant la reconstrucció econòmica de Catalunya? En aquest moment es preveu ja una disminució aquest any del PIB estatal en un 8%, que podria sobrepassar el 15% si la paràlisi econòmica s’allarga fins a l’estiu. Hem d’acceptar que el virus ha vingut per quedar-se, que trobarem aviat un tractament o una vacuna, però que mentrestant, adoptant les màximes precaucions, hem de conviure-hi, i afrontar eventuals rebrots, sense liquidar ni la vida social ni l’econòmica. És difícil preveure fins on arribarà el sotrac econòmic, però és essencial que les persones que van quedar més marginades en l’anterior crisi aquest cop no hi quedin. 

Com veu el futur del procés polític català a favor de l’autodeterminació, la fi de la repressió i la República catalana? Es mantindrà amb la força que tenia abans del coronavirus? Catalunya ha de poder participar amb veu pròpia en aquest món interdependent. Després de la pandèmia, continuarà tenint els mateixos o més problemes estructurals, i continuarem necessitant les eines pròpies d’un Estat modern, del segle XXI, per fer-hi front d’una manera plena. És més, sense sobirania i sense eines pròpies serà molt complicat trobar solucions per afrontar els problemes que se’n derivaran i per protegir el seu entramat social i econòmic. No aspirem a ser un Estat per repetir els errors dels ja existents, sinó per corregir-los. No hem de voler ser un Estat amb la lògica del segle XIX, com és per exemple l’Estat espanyol, sinó un estat amb vocació universal, construït sobre la voluntat d’una corresponsabilitat universal i republicana que, com s’ha vist en el cas de la Covid-19, avui és indefugible. No es tracta de ser un Estat per tancar-se en si mateix, com fan els Trump, Bolsonaro i com volen fer aquí els Abascal, Casado i fins i tot Pedro Sánchez. Per altra banda, estic convençut que el camí cap a la República catalana ja fa temps que ha entrat en una fase irreversible. Sens dubte serà més difícil, més lent i més dolorós del que voldríem, però no hi veig alternativa.

 Però de moment la taula de diàleg ha quedat ajornada. Creu que serà recuperable tal com estava plantejada? Sí, ha de ser recuperada. És evident que els sectors més jacobins i centralitzadors de l’Estat voldran que el debat sobre les sobiranies caigui de l’agenda, però aquesta aposta està massa impregnada en el cor de molta gent. La monarquia ha quedat del tot desprestigiada, la judicatura en el seu conjunt s’ha demostrat una eina més partidista i política que al servei de l’Estat de dret, els grans grups de comunicació han fet un relat tergiversat, manipulat i fals sobre allò que hem fet alguns i per què ho hem fet, i els grans partits a l’Estat menyspreen una vegada i una altra tot allò que no faci flaire de nacionalisme d’Estat. Tot això és el que ha fet que un republicà no nacionalista com jo hagi apostat per posar-me al costat de la democràcia fins al punt d’acabar a la presó per defensar aquesta idea. En cap moment me n’he penedit. Estic segur que la història ens acabarà donant la raó. 

Com creu que canviarà la nostra societat a partir d’aquesta emergència sanitària? Ens veiem abocats a un altre tipus de socialització? Haurem de fer un gran esforç per no acceptar societats més tancades en nom de la seguretat. Després de la pandèmia segurament hi haurà més desigualtat, més pobresa i més tensió social. La crisi sanitària tard o d’hora trobarà una solució, en forma de vacuna, però la part més difícil serà la recuperació social, econòmica i institucional. No podem fer concessions en drets civils, polítics o socials. En qualsevol cas, i per buscar un element positiu al fet que estem vivint, ara hem vist que, quan assumim de manera col·lectiva una responsabilitat, aconseguim grans resultats, no només per contenir la pandèmia, sinó també, per exemple, per reduir la pressió sobre el clima i el medi ambient. Aquesta presa de consciència col·lectiva, universal, resultarà fonamental en els pròxims temps. Tant de bo en sapiguem veure la necessitat i el potencial.

 Així, creu que tindrem una societat més injusta després de l’emergència sanitària? I si és el cas, com caldria evitar-ho? És un dels riscos. En tota crisi sempre hi ha qui perd més que altres. Per això la recuperació no podrà ser igual per a tothom. Caldrà entendre que hi ha d’haver prioritats. Caldrà generositat i una gran aposta pública. Sense polítiques keynesianes no serà possible reprendre la dinàmica econòmica, productiva, investigadora, creativa o social, entre altres.

 Finalment, veu una oportunitat per repensar el nostre món, basat fins ara en una globalització depredadora socialment i mediambientalment parlant? La Covid-19 és un d’aquells moments històrics que estableixen un abans i un després. Sense una consciència col·lectiva, sense entendre que el bé comú ha de ser universal, planetari, o no serà, sense entendre que, si no ens fem corresponsables del benestar de tothom, també d’aquelles parts del planeta que ho passen més malament, no ens en sortirem. Tant les causes com sobretot les conseqüències d’aquesta crisi només es podran afrontar des d’una perspectiva global, amb una governança i una democràcia també globals. El capitalisme ha de ser substituït per l’economia del bé comú, i la lògica dels estats nació per una redistribució de les competències a favor de sistemes supraestatals més eficaços i una gestió més subsidiaritzada –les decisions són sempre més efectives quan més a prop del ciutadà o ciutadana es prenen–, i per descomptat millor coordinats. La crisi econòmica del 2008, la gestió de les migracions o el canvi climàtic en són alguns exemples. Els fenòmens transnacionals, especialment en un món interdependent, requereixen respostes transnacionals. Si aposto de manera clara i sense ambigüitats per una República catalana és perquè vull que aquesta república estigui al servei del bé comú, la consciència global i la corresponsabilitat davant dels grans reptes universals als quals hem, i haurem, de donar resposta.