Kike Sarasola, Blackstone, Mallorca i el futur
Segur que vos sona el nom de Kike Sarasola, l’hoteler que ha «acollit» la presidenta de la comunitat de Madrid, Isabel Díaz-Ayuso, a un (o dos) apartaments de luxe a la capital, des de l’inici de l’estat d’alarma. Un «emprenedor» exemplar, lloat pel PP de Casado. Sarasola també és un nom connectat amb les nostres Illes, a través del fons voltor Blackstone. Primer, perquè fa uns anys va protagonitzar un dur enfrontament amb Aurelio Vàzquez, perquè Sarasola va tenir l’emprenedora ocurrència de compatibilitzar lloguer turístic i activitat hotelera, amb l’oposició total dels «nostres» hotelers. Segon, perquè l’estiu passat, Sarasola va adquirir a través de la seva cadena en aliança amb HIP, la filial de Blackstone, dos hotels emblemàtics de Magaluf, el Calvià Dreams i el Barracuda, que unirà en un sol complex, com ja havia fet abans Escarrer amb altres hotels obsolets en aliança amb inversors molt probablement lligats a la màfia russa (parèntesi: la defensa més aferrissada de Kike Sarasola per la corruptel·la de l'apartament de luxe d'Ayuso ha vengut, justament, de la mà de Gabriel Escarrer).
La qüestió és, coneixent les xifres milionàries que es manegen en aquestes inversions (més de 23 milions d’euros només en el cas de l’operació esmentada) si aquestes operacions no són en realitat operacions de pura especulació en nom de la necessària reconversió: quantes temporades fan falta per recuperar una inversió així, descomptant totes les despeses de gestió d’un establiment hoteler qualsevol?. Les xifres de negoci d’un hotel mitjà no donen per amortitzar si no és en el molt llarg termini aquesta mena d’inversions, que el que sí fan és descapitalitzar els hotels i externalitzar la seva gestió.
És una fórmula que s’estendrà en els propers mesos arran de la crisi del coronavirus, i que compta amb la connivència de les grans cadenes hotelers de les Illes, atès que al capdavant d’HIP (Blackstone) hi ha una persona de la seva confiança... sí, l’expresident de la Federació Hotelera de Mallorca, Aurelio Vázquez. Així operen: el fons voltor posa el capital (procedent de paradisos fiscals) i compra hotels (amb les perspectives actuals, a preu de saldo) a cadenes hoteleres; després posa una cadena hotelera (habitualment la mateixa, tot i que no és el cas esmentat de Sarasola) a gestionar-los.
A curt termini l’operació no sembla dolenta per als treballadors i treballadores, però en la pràctica, la inversió no surt a compte més enllà dels seus efectes especulatius (puja el valor dels hotels en el mercat mundial i es mouen diners de dubtosa procedència), i a mig termini les mateixes cadenes perden l’interès en una inversió on l’únic actiu que queda són els treballadors i el medi natural, les platges, que és l’únic que no poden apropiar-se. Allò que mou la quantitat de diners que "necessiten" personatges com Escarrer o Sarasola no és el turisme com a activitat productiva, sinó els moviments especulatius al voltant del turisme.
Davant aquesta situació, l’administració autonòmica hauria d’anar ben alerta, perquè les crisis són moments d’oportunitat sobretot per a aquells qui no tenen escrúpols, i si el cop ja ha estat gros per a una economia massa depenent del turisme, encara ho pot ser més si no es frenen aquesta mena d’operacions. Una opció podria ser, com suggeria fa poc Celestí Alomar, que les administracions adquirissin hotels obsolets per poder tenir un mínim control sobre la reconversió o el seu esponjament. El que no és de cap forma justificable és que l’única ocurrència del Govern hagi estat, de la mà del Decret d’emergència, fer la feina bruta als hotelers i als seus «nous» aliats, els fons voltor, i que gràcies a les possibilitats d’ampliació, les seves maniobres especulatives ara comptin amb el suport de les administracions: ara les seves «inversions» pugen de valor als mercats. No sé qui ha estat l’autor material d’aquesta part del text legal, però ja hauria d’haver estat cessat.
I no, no espereu que la premsa local vos expliqui aquestes coses, perquè aquí la transparència s’exigeix només a l’àmbit públic, encara que els depredadors privats juguin al casino amb l’interès general.