Ja fa temps que certs cenacles intel·lectuals d’esquerres a les Illes plantegen la necessitat de centrar el focus del debat públic en l’ascens de la dreta extrema dins la nostra societat. Els elements per preocupar-se hi són: un retorn social del franquisme sense complexes; connivència de les Institucions amb l’espanyolisme anticatalanista excloent; un context europeu i mundial d’ascens del populisme conservador; una hegemonia comunicativa de la post-veritat.

Tot això, unit amb les conseqüències de la crisi: potser els macro-indicadors indiquen que l’economia va bé, però les desigualtats s’han incrementat i el feixuc austericidi –que hi és malgrat que no es xerri d’ell- dificulta que l’Estat exercici el seu paper redistribuidor.

Emperò, malgrat les reiterades advertències, l’esquerra social no s’ho acaba de creure. No veu el perill de veritat. No acaba d’entendre que és això de VOX.

Dins una part del teixit associatiu més compromès es xerra de la carretera Llucmajor-Campos, de la ineficàcia del govern d’esquerres, de les promeses incomplides, de la necessitat d’anar més enllà en les reivindicacions nacionals...

Després de les eleccions andaluses, on l’extrema dreta va assolir 12 escons i el centre-esquerra va perdre més de 300,000 vots... esper que ens replantegem moltes coses, pel bé de tothom.

Venen les eleccions municipals i autonòmiques en pocs mesos, i aquells que defensam la justícia social, la igualtat i la fraternitat, no podem fer ni una passa enrere davant la barbàrie.