La Comissió europea, governada per les dretes, ha posat sobre la taula la possibilitat de considerar com “energies sostenibles” el gas i la nuclear. En el nou escenari de poder sorgit després del Brexit, amb el torcebraç entre França i Alemanya, les dues potències amb més poder a la Unió, ha animat Macron a fer aquest envit, que de moment sembla que compta amb l’oposició d’Alemanya, amb els Verds dins  la coalició de govern post-Merkel. Als francesos els interessa reforçar i perllongar les centrals nuclears, molt esteses al seu territori, i saben que la consideració del gas com energia “verda” pot comptar amb el suport dels països tant del sud com de l’est d’europa, fortament dependents de la importació d’aquesta font d’energia fòssil que s’ha encarit en els darrers mesos. Si a més es poden aprofitar els fons europeus per invertir en aquesta regressió política i ambiental, en nom d’una “sostenibilitat” buidada de significat, la jugada seria perfecta.

S’ha d’estar atent a unes correlacions de forces a la UE i als diferents estats que no són favorables al progressisme i al compromís ecologista per frenar el canvi climàtic. Recordem que som a un context en què la crisi energètica i la pujada de preus generalitzada, sense la recuperació del lideratge públic de les polítiques energètiques i l’aposta ferma per les renovables, pot jugar a favor dels populismes d’extrema dreta, com ja està passant a França, a Portugal i fins i tot a Espanya.

També el govern espanyol, a través de la ministra de Transició Ecològica, ha manifestat la seva posició contrària a la proposta de la Comissió. Des de les Illes, el director general d’energia, Pep Malagrava, ha criticat la proposta a Twitter amb ironia: “Comença bé l’any, el gas serà verd fins 2030 i la nuclear fins 2045, després màgicament canviarà de color… tanta ciència per seguir obeint el capital”. Per la seva part, el director de l’agència balear de l’energia, Ferran Rosa, ha compartit la posició dels Verds europeus.

I és que som davant una de les propostes que millor exemplifica allò de la postveritat: és igual el que digui tota la comunitat científica, no importa el context d’emergència climàtica, perquè tanmateix sempre hi ha gent amb poder disposada a carregar-se els consensos necessaris perquè la societat pugui avançar mínimament. De moment, només el fet que es posi la proposta damunt la taula és un retrocés, un eco preocupant  de la irònica pel·lícula estrenada a Netflix fa uns dies i amplament comentada a les xarxes socials: Don’t Look Up (no miris a dalt). Massa vegades, la ficció no és més que un reflex de la realitat que ens envolta, i una bona eina per comprendre-la i canviar-la.