Com va ser la teva infància?
La meva infància va ser complicada, ja que la meva mare és una mare soltera. Ella ens va portar cap endavant a mi i als meus germans. Doncs, fou difícil i complicat. Aquesta és la realitat. Ella, després d’aquests anys, es va traslladar a Palma i va entrar a hoteleria com a cambrera de pisos a l’hotel Fènix. A l’any següent que ella comença a fer feina, jo i els meus germans ens vàrem traslladar aquí. Ens ubicàrem a la zona del Terreno fins que ella va marxar. De moment la resta de nosaltres estem vius i bé.
Vares anar a l’escola? Aquí o a Múrcia?
A tots dos llocs. A Palma vaig anar al Jaume I, que trobo que havia estat un quarter de marina. Allà vaig estar i tot d’una em vaig posar a fer feina, perquè era necessari. La resta ho he après anant a acadèmies i amb la mateixa experiència de la vida.
Doncs, vares començar a fer feina molt prest.
Jo el primer any que vaig fer feina anava a complir catorze anys i ho anava a fer de botons. Després vaig seguir a hostaleria treballant fins que m’he jubilat.
· Sobre el sindicalisme
Com i quan entra vostè a CCOO?
En principi jo coneixia a gent, devers el 1972. A l’època no hi havia ni local ni carnet, tot era boca a boca. Després es compraven bons que es feien, revistes, etc. Tot això donava la idea necessària. Després hi havia tota la gent ficada dins política, la qual et va integrant dins el sindicat per la consciència de classe. A Mallorca es varen donar els primers carnets el novembre del 76.
Al principi CCOO no estava dividit en federacions de sector, sinó el que fèiem era és que si hi havia problemes a metall, tots anàvem a metall. Tots anàvem a una, no com ara on cadascú va pels àmbits que li toquen. Tots fèiem de tot, militàvem per tot i tot era militància.
La balearització segurament va suposar un canvi important en la feina, tant del seu sector com el de la resta.
Va impactar molt. Jo quan vaig començar a fer feina ja era època d’una gran circulació turística, a on els empresaris volien més turistes i fer més hotels. Tot això va impactar molt al medi ambient, a les persones i a les condicions de treball. Amb aquestes premisses, els empresaris s’aprofitaren molt dels treballadors (i especialment dels migrants). Es feien moltes promeses com un lloc per dormir i la propina voluntària, no com el fet nou que ara ha sortit a Madrid de pagar part del sou amb les propines, que açò ho fan ara perquè eles treballadores tinguin manco salari i els convenis surtin pitjor.
També per aquesta època es va donar la vaga del Bellver. Recorda vostè aquest esdeveniment?
Sí, al 74, efectivament. Allà estava Julia Écija i Maria Bonnín, Antonia Andani, Conchi entre d’altres que foren els caps de tot el moviment que es va donar. El director del moment trobo que era en Paredes, el qual li va donar les cartes d’acomiadament de forma injusta per la defensa dels interessos de les treballadores de l’hotel, especialment les de neteja de pisos. Va ser una gran pèrdua el seu acomiadament, però va fer un renou important, aconseguint la readmissió de moltes de les persones acomiadades i varen continuar lluitant dins CCOO.
Recordes altres conflictes d’aquesta època?
Era difícil saber quins n’hi havia, ja que eren fets molt més localitzats. Sobretot es donaren per la zona de Magaluf envers els menjars donats als treballadors, com es donava als hotels Trinitat i Jamaica. Tot això sortia poc i era complicat. A la zona d’Arenal i platja de Palma també hi havia condicions de treballs lamentables d’horaris llargs amb sous miserables. Cal dir que les dones al nostre sector sempre han anat molt per davant que els homes i a on destaquen Antònia Pons, Aina Gomila, Agustina Canosa, Amalia Molina, Edelmira Fernándeza la zona de Platja de Palma, el Juan García El Hippie (perquè anava amb una borsa a totes bandes) els quals vivien a L’acolliment a l'Arenal. Era un lloc ple d’activitat per part de militants i sindicalistes, donant-li moltíssima vida a la gent del sector que treballava.
Com fou el procés del 1001 aquí?
Va ser una salvatjada del franquisme i del feixisme d’aquest país. Va ser molt lamentable i trist com tot allò s’efectuava en conjunt a altres actes de repressió que es donaren a aquella època com l’assassinat de Grimau. El 1001 és encara molt present dins el Sindicat, ja que els primers congressos en l'àmbit confederal eren 1001 delegats en commemoració a aquest fet. Així i tot, per raons d’efectivitat i utilitat s’han anat reduint. L’atac a CCOO fou brutal al 1972 per part del TOP, enviant a tota la direcció de CCOO a presó.
Essent tu migrant, Ginés, com eren les condicions dels altres migrants que venien a fer feina aquí? Pel que tinc entès eren duríssimes.
Eren molt dolentes. Tot i això, es necessitava mà d’obra i els empresaris anaven al port dient “Jo necessito gent per a treballar!” tot sense posar condicions ni absolutament res, només amb la promesa d’un salari, menjar i llit. Ara que s’està estenent la problemàtica dels llits pel tema de la manca de personal es recorda com els hotels abans sí que tenien lloc per a tota aquesta gent. De totes maneres, eren habitacions amb lliteres que podien arribar a ajuntar a més de 12 persones, però malgrat tot tenien menjar i llit. Ara com que varen llevar les habitacions pel personal per donar més lloc als turistes en forma d’habitacions els treballadors s’han de cercar la vida (rendes, hipoteques i altres mals de cap importants).
La realitat dins els hotels, llevat de tota la problemàtica abans esmentada, ha estat també bastant dinàmica. Es va donar, de forma destacada, l’aparició desastrosa dels buffets lliures que va provocar l’acomiadament de moltíssima gent i de mala professionalitat en els hotels.
Com era la patronal de l’època?
Eren tirans i dolents. Aquesta gent es negava a reconèixer als sindicats i ens odiaven a mort. No complien la llei, igual que ara que només acompleixen l'estrictament necessari perquè no els tanquin i ni això. Tampoc ens deixaven parlar amb els treballadors amb l’excusa de “Qui ha de venir a ca meva?” era un bon show. Al final vàrem anar guanyant la batalla a les manifestacions i concentracions, les vagues a favor d’un bon conveni d’hostaleria i finalment ens varen haver d'acceptar. Així i tot, ells encara no compleixen la llei marcada per l’Estatut dels Treballadors i el Conveni Col·lectiu (donant cops a la taula) per via de forats legals i coacció. Per exemple ara fan allò de la jornada de falsejar les entrades i les sortides per a obligar els treballadors a fer feina fins a 12 hores cada dia de la setmana sense cobrar-les. Ells s’aprofiten dels més necessitats i marginalitzats per fer 4 duros, mentre que a la gent que es nega i que són d’aquí els foten fora per 3 pessetes. En cas de judici, al final el judici és tan llarg i costós que no val la pena i al final es força a la gent a acceptar aquestes condicions draconianes.
La presència i tasca sindicals dels cristians progressistes (o socialistes) era bastant forta a aquests moments.
La seva acció va ser important i es veia de forma positiva la seva participació. Ells apostaven per la reivindicació dels interessos de la classe treballadora i no generaven problemes dins el moviment sindical en general. El que havíem de fer era arribar a acords per a veure com anàvem i la seva aportació va ser decisiu, ja que aconseguiren apropar a l’església als treballadors amb el suport de les seves iniciatives i amb la cessió de locals com els Acolliments. D’aquesta gent, la més destacada era Paco Obrador, Jesús Pérez i Toni García, Juana Bernat, Maria Bonnin entre molts d’altres.
Al 74 mor Puig Antich.
Ho vaig viure amb una gran tristor i el seu record es va mantenir per via d’accions i cançons que realitzarem quan hi havia mítings,era anarquista, antifeixista i l’assassinaren per garrote vil els fatxas de torn.
Al 75 mor Franco. Com ho va viure vostè?
Em va pescar fent el servei militar a Múrcia i el vaig fer allà perquè vaig arribar tard a la comandància per demanar-ho fer aquí. Em varen portar la guàrdia civil en vaixell (riu). El Campament el vàrem fer jo i alguns companys d’hoteleria a Alacant, concretament a Rabassa. Després cadascú ens va enviar a una banda o una altra.
El panorama era un desastre. La gent d’esquerra ho celebràvem bevent cava. Els comandaments i els altres soldats estaven expectants per si els hi atacaven. Ja es podria haver mort abans i haver-nos estalviat tot el dolor que ens va provocar.
Al 75-76 surten els sindicalistes dirigits per Francesc Obrador. Recorda vostè aquest esdeveniment?
I tant! Jo vaig participar en la reunió que vàrem tenir al carrer del Mar a on discutirem si havien de sortir o no. Nosaltres vàrem acordar que sortissin de CCOO. Ells llavors varen muntar l’ ASUTH, la qual estava al costat de la seu de CCOO d’ara, fent carnets a on la gent pagava 1000 pessetes i arreplegant a més gent. Al final la seva trajectòria es va veure venir, passant primer per l'USO i acabant a la UGT que és a on estan.
Al 76 se celebra l’Assemblea de Barcelona. Com fou per vostè aquest esdeveniment?
Tot fou una qüestió que es veia venir i que vaig aplaudir junt amb la pràctica totalitat de la gent que hi va participar. Aquí vàrem tenir discussions amb Manolo Cámara i Pep Vílchez. Després tot això va passar de moviment de masses a una organització sindical. El sindicat es troba en la situació que està. L’assemblea va suposar el primer impuls per a l’engegament del reforçament a nivell orgànic de CCOO. Al setembre del mateix any (1976) es decideix la sindicalització i l’emissió del primer carnet que inicia el procés d’afiliació i constitució de les organitzacions territorials.
Amb això es va donar un canvi organitzatiu intern important
No és com ara que sembla que CCOO és un cos autònom de funcionaris. A aquesta època tothom participava en totes bandes, independentment del sector i del partit. Internament, es va començar a organitzar per via del carnet i l’afiliació. A partir d’aquí es varen començar a organitzar sectorialment amb els d’hostaleria, per una banda, els de fusta per una altra. Sortiren moltes federacions, però en temps més recents s’ha anat acotant i reduint amb les que tenim ara, per exemple Hostaleria que ara és també Banca, Caixa d’Estalvis, Comerç i Assegurances.etc
També a aquest any es realitzen els pactes de la Moncloa.
Al sindicat es varen defensar molt. Com a MC, al costat dels altres partits d’esquerra revolucionària i sindicats alternatius, vàrem fer feina per mostrar als nostres companys tot el fet negatiu d’aquests pactes. Va ser un pacte que, amb retrospectiva, no s’hauria d’haver firmat ni impulsat de cap de les maneres i s’hauria d’haver fet una altra cosa. Així i tot, els majoritaris del PCE varen arrossegar a CCOO a assumir el pacte i se’ns va plantar el dilema de seguir al sindicat o marxar. Al final ens quedarem la majoria en tant que volíem intervenir als espais de major presència dels treballadors i treballadores malgrat tots els errors que es varen cometre.
Amb tot el que hem vist fins ara, es pot afirmar que vostè pertanyia al corrent crític de CCOO
L’acció d’aquest corrent al principi era complicada i difícil d’assumir. No era gens estrany que els membres del corrent majoritari s’estiressin els pèls quan nosaltres organitzàvem conferències i actes. Malgrat tot, era la realitat i nosaltres vàrem tirar cap endavant de forma valenta i que, des de la visió d’ara, ha fet molt de bé al sindicat per a poder discutir sobre qüestions més enllà del sindicalisme com fou a l’autopista d’Inca, sa Dragonera i el Parc de la Mar, feminisme, medi ambient, defensa del territori i de l’autonomia etc...
Varen tenir cap mena de conflicte amb els membres del corrent majoritari i amb Manolo Cámara?
Estàvem enfrontats amb ells i amb el seu líder, en Manolo. Jo soc amic seu i el veig quasi cada dia que vinc a CCOO, guardant el respecte i la distància. Amb en Pep Vílchez també vàrem tenir conflictes. Al final tot ho portaven a les assemblees i als òrgans de direcció a on eren majoria i ho havies d’assumir. La majoria ho acceptava, però molta gent del MC i d’OEC no volia saber absolutament res de Manolo Cámara ni tampoc li volia parlar, mentre que jo era més flexible i obert.
A aquest sindicat, gràcies a tot, hi va haver grans debats i disputes entre els seus components. Un exemple d’aquestes disputes fou amb la constitució i la forma d’Estat, amb el sector del PCE defensant la monarquia i els crítics la república o els pactes de la Moncloa. Fou tot plegat molt curiós i enriquidor. És una vivència molt interessant i crec que eventualment s’escriurà sobre tot això.
Com eren les relacions amb les altres direccions sindicals de la resta d’illes?
En principi bé. També eren realitats molt complicades i diferents, especialment pel que fa als crítics que estàvem concentrats de forma gairebé majoritària a Mallorca. Malgrat tot, si teníem a qualque company crític a les altres illes, ens comunicàvem tot d’una. Jo he de dir que enyoro molt quan hi havia grans debats de defensar a ultrança les nostres posicions.
Sé que almenys hi havia bastant tensió amb Manolo Cámara. Ell ha aguantat molt bé, però la gent per darrere el criticava bastant dins del seu propi sector. No tenien el valor de dir-li el que pensaven, no com nosaltres que si ho fèiem. Així, era bastant comú que Manolo renyés als seus per no defensar les seves posicions com ell volia enfront del corrent crític.
També altres dirigents importants de CCOO foren Rafel Pérez i en Pep Vílchez
Ell era el dirigent del metall i seguia molt la línia de Manolo Cámara. Defensava el metall i les seves particularitats, però era fidel a la línia de Manolo. En Pep era el més díscol de tots. Quan discutíem ell i els d’hostaleria del MCI, malgrat que la intensitat del debat ens cuidava molt bé. Ell deia que érem els més treballadors i combatius de tot el sindicat. Tot això li va valer a Pep unes fortes discussions amb el Cámara.
Recordes com s’originà UGT, la CNT i els altres sindicats?
La CNT hi va quedar alguns com el Tomàs, els quals estaven supeditats a les consignes de Madrid de continuar endavant. UGT va estar desapareguda fins a la transició fins que el PSOE ho va impulsar, i doncs varen anar guanyant representativitat fins que aconseguiren convertir-se en majoritaris després d’integrar-se la gent de Paco Obrador.
Després estaven els sindicats minoritaris de l'ORT i PTE com la CSUT. Aquests no tenien cap mena d’incidència i influència dins el camp de la lluita sindical a les illes. Alguns després acabaren a CCOO, com Rafael Borràs i en Mato, i alguns altres acabaren a UGT i el PSOE.
Vostè va participar mai dels òrgans de direcció del sindicat?
I tant! Vaig anar com a representant d’hostaleria estatal al costat del Juan Jesús, ja el que anava com a representant de la confederal de les Balears era Manolo Cámara. Allà vaig participar de qualque debat amb alguns dirigents de CCOO com Marcelino Camacho,Ariza o el Nicolás Sartorius entre de molts altres. Tot plegat era molt interessant i vaig aprendre molt.
I recordes qualque acte en el qual participessin de forma activa?
Sí que han vingut i participat. Han passat per assemblees i actes de forma reiterada, però ara no recordo cap en específic
Als vuitanta recorda qualque vaga important?
En recordo alguna a Hostaleria, mentre que abans s’havien fet sobretot des de construcció i metall. Les darreres d’hostaleria foren importants i aconseguiren algunes millores, però les més importants són les de transport discrecional on els polítics sí que no es preocupen d’arribar a generosos acords amb ells. Si no es té content al transport, la roda del turisme s’atura.
La vaga del 88 va sortir al màxim i anàvem a totes bandes fent accions contra la reforma de González. Va ser tot plegat un gran èxit, estant rebentats de tot l’esforç, però contents en general. Va ser bastant espectacular el que va passar amb l’aturada de TVE.
· Sobre la militància política
També vares estar participant en moviments antifranquistes. El Miquel Àngel Riera em va dir que vares estar als Grups de Formació Marxista-Leninistes i després al Moviment Comunista de les illes. Com fou el procés de conversió dels GFML al MC?
Jo vaig arribar a conèixer als Grups de Formació, recordant especialment a l’Isidre Forteza. Principalment, vaig viure la integració d’aquest grup dins el MC, el qual va néixer a Euskal Herria i es va anar projectant cap a tota Espanya. Ja entrant al període de la transició ens integrarem dins el MCE i ens convertirem en el Moviment Comunista de les Illes Balears.
Això ho varen fer els companys de la direcció dels Grups i del MC. Es va dur a terme una reunió amb la direcció del MC estatal i després es va crear el Moviment Comunista. Estaven Jesús Vives, La Putxi, Toni Montserrat al qual li llogarem un pis al carrer Joaquim Maria Bover, i Miquel Àngel Riera. Tota aquesta gent eren els caps i dirigents del MCI i els militants de base érem els que tiràvem cap endavant.
A part de nosaltres hi havia gent de la LCR, els del PTE, l'ORT i també de l’Organització d’Esquerra Comunista. Allà ens vàrem anar coneixent i a finals dels setanta ens vàrem unir amb OEC i vàrem tirar cap endavant fins que va desaparèixer.
El MCE va tenir una línia molt desenvolupada pel que respecta a la qüestió de la dona i la nacional.
El MCI va ser molt avançat en tots aquests camps. Vàrem participar i manifestar-nos en tot el relatiu als drets de la dona, al medi ambient, la qüestió lingüística, etc. En un moment on el PCE vacil·lava molt en aquestes qüestions i que no adoptarà fins anys després dins la seva línia d’acció. Al 76 fins i tot vàrem reivindicar al costat d'altres organitzacions d’Esquerra revolucionària i nacionalista per reivindicar la Diada de Mallorca a l’edifici que ara és el Consell de Mallorca i que acabà amb cops i porres per part de la policia. També vàrem participar al 28 d’octubre amb la presència d’una gran massa de treballadors. Estàvem ben integrats.
Des de la meva participació a CCOO vàrem poder forçar la discussió sobre totes aquestes problemàtiques. Vàrem portar la discussió sobre el feminisme, l’ecologia i el tema LGBT a les reunions i els grups que hi havia d’haver d’unitat. Les diferències d’opinió dins el sindicat s’havien de reconèixer i vàrem estar lluitant. Recordo a més que quan es portava a discussió tot això dins, els del corrent majoritari ens deien” Aquivienen los que defienden a los marquitas” i als del GOB “Aquiviene el pajarito”, tot fet des de la ignorància.
Tot això recorda a quan es va fer la constitució i el PCE defensava la monarquia i la constitució, mentre que nosaltres vàrem fer una crida a l’abstenció i vàrem fer mítings explicant la nostra posició. Ja hem vist que al final teníem la raó amb fets com la natura capitalista i masclista de la carta magna. Al final tothom ha canviat un munt i CCOO també ho ha fet, acceptant la pluralitat i essent reconeguda pels vells. Va ser una època força interessant i que s’havia d’haver viscut.
Com era la qüestió sindical des del MC?
La qüestió sindical a l’esquerra era bastant complicada. El PCE portava la majoria dins CCOO. Nosaltres en conjunt amb la LCR, com molts altres partits d’esquerra, apostàvem per la participació a CCOO. L'ORT i el PTE varen crear els seus sindicats, com el CSUT, que varen acabar per desaparèixer i s’integraren a CCOO i altres anaren a USO i a UGT amb alguns entrant al PSOE (com els de Carrillo després que fos expulsat). Hi ha gent que canvia, i un exemple recent és Tamames que ha passat del PC als feixistes de Vox.
També existia el FRAP i el PCE (m-l).
Jo en el moment ho veia bé en el context de lluita contra el franquisme i el feixisme. De totes maneres tenien poca incidència a les balears. Jo vaig conèixer a un militant, però el ressò de les seves accions fou mínim.
Com va viure les eleccions del 77?
Nosaltres, amb totes les dificultats que teníem, érem conscients que no trauríem gran cosa. A més encara no érem ni legals, però vàrem participar en actes com el del poliesportiu del PCE a on reclamàvem la legalització de totes les opcions comunistes. Participarem com vàrem poder i vàrem treure una misèria de vots. L’esforç no es correspon a la realitat.
Només vàrem treure un diputat a Euskadi, especialment per l’arrelament que l’organització tenia aquí. Cal recordar que sortia de la IV Assemblea d’ETA que defensava la lluita socialista i obrera abans que l’acció armada.
I després de la fi del MC, a on vares aturar?
En acabar la meva militància al MC, que fou de forma gradual amb la meva desvinculació de les accions i reunions de l’organització, vaig passar-me al PCB. Aquesta era la secció del PCPE aquí a Balears i estava encapçalat per gent com Xisca Bosch, Pep Valero, Miquel Rosselló. Em va resultar bastant agradable la integració, especialment perquè el PCPE era bastant prosoviètic mentre que el MC era proxinès i Anti-URSS, cosa que jo no era. Vàrem construir una seu al carrer Reina Maria Cristina, es va mantenir durant uns anys i als noranta la cosa ja va finalitzar i tothom va anar per la seva banda com fou el cas del Miquel Rosselló i Pep Valero, i Francisca Boschque han acabat a Més. Al final és el mateix conte de sempre de la divisió d’esquerra a on tothom es mira el melic.
L’experiència del PCPE va ser per mi molt positiva, especialment per la posició amb l'URSS.
I, tu estant a CCOO i entrant ara al PCPE, com vares viure tot el tema de la disputa amb els que varen romandre al PCE i els que se’n sortiren?
Jo recordo que a ells els hi va fer molt de mal, especialment a figures com a Pep Valero i Miquel Rosselló i Francisca Bosch. Es va crear una organització fort amb els seus òrgans de difusió i propaganda molt important, el local fet amb molt d’esforç Etc. Els del PCE sempre els hi varen criticar el fet d’haver marxat, però trobo que els del PCPE tenien raó per haver marxat després de tot el que va haver de tragar el PCE per a ser legalitzat i acceptat. Aquesta divisió al meu parèixer va ser positiva.
Pel que fa a CCOO, la majoria dels militants del PCE es varen quedar i ho varen viure no des de la política sinó des de la unió al voltant de Manolo Cámara i d’altres dirigents com Pep Vílchez. Així fou i es va viure una situació molt tensa, però les discussions es varen mantenir amb el corrent crític.
· Sobre el procés autonòmic
Durant tot aquest temps també es va donar el procés autonòmic. Quina participació va tenir el MC i vostè en aquesta construcció? Quin balanç en fa?
Nosaltres vàrem participar en el màxim. Participàrem en la coordinadora amb Isidre Forteza com a responsable i vàrem estar a totes les reunions possibles. Tot ho fèiem des de la base de l’acord de la necessitat d’un règim autonòmic per les balears, malgrat que nosaltres defensàvem més descentralització i en darrer lloc l’autodeterminació. Després es va donar el que es va donar amb l’estatut, amb gent que no ho volia de primeres (com, irònicament, el primer president de les Illes) i com el PSOE que amb aquesta qüestió varen anar molt pausats. Nosaltres com a tal ho treballarem sempre.
I com va afectar l’autonomia al món del treball?
La veritat és que en un principi no es va notar massa. Era tot més una qüestió de no voler-se ficar en els temes del treball i no és com ara que sí que estan més pendents dels treballadors, les kellys, etc. En aquells moments no afectava tant i el treballador no s’adonava de l’autonomia llevat dels comicis. Així, molta gent no entenia l’organigrama que suposà el tema dels consells. Després ha canviat la cosa i la gent entén la presència de l’autonomia a la seva vida. Se’ls hi ha de reclamar responsabilitats als polítics de torn perquè ho portin les coses a on calgui.
Amb aquests quaranta anys d’autonomia, com veu els canvis que s’han format a la societat mallorquina?
Jo crec que culturalment encara hi ha fortes dificultats pel que fa a la llengua. Els castellanoparlants en moltes ocasions es neguen a parlar el català malgrat el temps que fa que hi són aquí. Els treballadors castellanoparlants que venien aquí i se’n reien dels catalanoparlants dient-les-hi “Aquivienen los polacos!” em feia molta ràbia. Amb això està costant i es vol mostrar la llengua com una cosa de terror, quan hauria d’estar en primera posició la llengua i cultura d’aqui. En l'àmbit laboral s’han avançat en molts de camps, s’han aconseguit nous convenis col·lectius, però el problema és de la patronal que actuen de mala fe i mal incomplint tot el possible per treure més diners. Políticament, ens trobem a la situació que estem.
En l’actualitat a què es dedica vostè?
Jo soc jubilat i d'ençà que m’han passat a la federació pensionistes i participo de tant en tant en actes i xerrades com el de la república o l'1 de maig. Participo en la mesura de les meves possibilitats, perquè tinc una neta que he de cuidar i em resta temps.
Aquesta entrevista forma part del projecte de fonts orals sobre Antifranquisme del portal web Arrels Democràtiques (arrelsdemocratiques.org)
