Entrevistar Guillem Coll Pol és parlar amb una persona que ha viscut els temps de la guerra del 1936-39 com a infant, la primera postguerra com a nin, la prolongació de la postguerra fins als anys cinquanta com a adolescent, la lluita sindical i antifranquista a la clandestinitat com a jove als anys seixanta i,  com a home madur, la seva continuació en l’època de la Transició a finals dels anys setanta dins la legalitat, però encara amb totes les dures dificultats que comportava la mentalitat imperant, heretada del règim  dictatorial. 

Guillem Coll va viure, tot estant-hi al capdavant, la lluita sindical en el moment àlgid de força del sindicat CC OO a la segona meitat dels anys setanta i primera meitat dels anys vuitanta, a la comarca industrial del Raiguer. Aquest darrer període, ara fa quaranta anys, va coincidir amb l’aparició de Raiguer Revista (1983-84), a la comarca homònima que, pel seu caràcter independent, va poder recollir i publicar, a diferents cròniques consecutives,  la lluita sindical i social que Guillem Coll i els seus companys del sindicat duien a terme. 

Una vida curta la de Raiguer Revista, tretze mesos i 10 números, però afortunada  per la circumstància de ser el mitjà informatiu que es va trobar al lloc i en el moment oportú per a poder donar compte -entre d’altres qüestions- d’aquells fets, que ocupen un lloc destacat dins el context de la mobilització sindical a la comarca del Raiguer, i a tots els pobles industrialitzats de Mallorca. 

Raiguer Revista no era un òrgan militant al servei de cap força política, sindical, empresarial o de qualsevol altre tipus, sinó ideològica i econòmicament independent i practicant d’un periodisme que cercava informar de la realitat que es vivia aleshores, sense traves que la coartessin, qüestió gens freqüent a l’època. Ara, quan es compleixen quatre dècades d’aquells esdeveniments, hem volgut tornar a parlar amb Guillem Coll, com ho fèiem llavors des de la revista, per tal que no quedin en l’oblit tantes esperances, esforços, èxits i revessos viscuts per moltes persones treballadores de la comarca del Raiguer, que avui encara en poden donar testimoni.  

En primer lloc, et donem les gràcies per rebre’ns al teu domicili, a Lloseta, per dedicar-nos aquest temps i per voler compartir la teva història amb nosaltres. 

1. Ens pots dir el teu nom i llinatges?

Guillem Coll Pol

2. I el teu lloc i data de naixement?

Lloseta, maig de 1936             

3. El lloc de residència?

Lloseta. Alaró entre 1943 i 1956, dels 7 anys d’edat fins als 20

4. Digues-nos sobre la teva família pròpia

Som la meva dona, dos fills i jo

5. El lloc on vares realitzar els estudis i el lloc on has desenvolupat la teva vida laboral?

L’ensenyament primari el vaig cursar a Alaró, aquells eren uns anys difícils. Estic jubilat des de fa vint-i-sis anys. La meva vida laboral és tota una història, vaig néixer en un moment de trons i llamps, l’any 36, el maig, i llavors tot es va disparar, tot va ser temor i inseguretat. Es meus pares havien de fer sa farina amb un molinet de cafè i sobreviure i tancar ses portes, sobretot de nit, que no es veiés gens de llum ... varen ser, per alguns, uns anys terribles d’inseguretat i temor. La meva joventut es va moure dins una dictadura molt ferma de la qual, vulguis no vulguis, vàrem arribar a combregar amb ella ... una mentida, dita una vegada, és una mentida, però dita deu vegades ja és una realitat i va arribar un moment en que el comunisme era un dimoni i el capitalisme era el salvador del món, Franco anava baix “pal·lio” i pareixia Déu. Tot això, un al·lot s’ho traga. Vaig mamar això, fins que mica en mica, vaig anar despertant. Això va ser la meva joventut. 

A la meva vida laboral he conegut el camp i he conegut la sabata. Ho he disfrutat i ho seguesc disfrutant, perquè el meu hobby ara és jugar un poc amb el camp i veure com es fan les domàtigues. La vida laboral, dins el calçat, on vaig anar despertant d’aquest capell gros que dúiem damunt i no ens deixava veure-hi.   

6. En el teu cas, que va ser primer, el sindicalisme o la política?

És curiós que el compromís amb la classe treballadora no va venir directament de la vida laboral. L’Església, l’oficial, era Franco-Església, Església-Franco; Franco era qui elegia els bisbes i punt. Ell deia, aquest ha de ser el bisbe i “a sus órdenes mi comandante”. Emperò hi havia un altre tipus de moviment dins l’Església que no era així, i no es veia, que es movia dins Acció Catòlica, que deien, de manera que ens va ajudar de mica en mica, amb unes tècniques, a pensar per noltros mateixos. Es deia Revisió de Vida. Qualsevol problema petit, el revisàvem, el vèiem, el jutjàvem i actuàvem. Aquell petit problema el vèiem després a nivell de poble, de comarca, de comunitat i a nivell d’Espanya, perquè el cas petit que se dona, se dona pertot i d’aquesta manera anàvem pensant per noltros mateixos, i va donar un gran resultat. 

Inclús hi va haver un moviment també molt interessant, te parl de l’any 58, l’any 60, en plena dictadura, dins l’Església mateixa, el moviment de la J.O.C., Joventut Obrera Catòlica [Cristiana][1], i aquesta va ser més compromesa i la que va anar avançant dins el món obrer. Escolta bé, eh? ... a l’any seixanta-u vaig assistir a unes jornades a Moncada a València, d’Acció Catòlica, i a la clausura es va cantar la Internacional, amb [presència de] el secretari, el responsable nacional de joventut de l’Església de tota Espanya, i el responsable de l’Església va callar i no dir res. Els qui varen proposar cantar-la va ser la joventut assistent. 

T’he preparat uns documents sobre això que estem parlant (s’adjunten imatges d’alguns d’ells).

Aquests documents, de principis dels anys seixanta,  no passaven per la censura perquè eren de l’Església i veuràs el llenguatge que s’emprava en aquells moments. Hi ha una biblioteca molt bona [a Lloseta] a càrrec d’en Pau Reynés , el cronista del poble, on es guarden altres documents. Va fer un pregó on va fer constar que cada mes el capellà del poble passava els partes al bisbe,  i el bisbe a Franco, de com estava el poble, com estava controlat, dient qui anava a missa i qui no. Aquesta revista [de la JOC] la varen frenar, a pesar que no passava per sa censura, pel seu tipus de llenguatge, que no tenia res a veure amb allò que sortia dins el règim. Així va néixer el meu compromís. Després ja mica en mica, te parl de finals dels seixanta, Comissions Obreres, no CC OO, sinó Comissions Obreres, no tenen res que veure una amb l’altre, eren unes cèl·lules o grupets clandestins, on les persones tenien noms de guerra i aquí ja se començava a lluitar directament cap a la democràcia. Hi havia les Comissions Obreres per tota Espanya, dins organitzacions polítiques. El PCE va desenvolupar bastant les Comissions Obreres amb cèl·lules i noms de guerra on la gent no es coneixia. Jo vaig entrar dins aquelles Comissions Obreres.

    

“Juventud Obrera”, setembre 1965       

                      

"Revisión de vida", òrgan catòlic

1. Com varen ser els teus inicis i activitat en cada un d’aquests aspectes?

Aquelles Comissions Obreres no tenien a veure amb la JOC, la gent ja era conscient i s’anava decantant i prenent força per altres vies, per empènyer més fort. Jo estava dins les Joventuts, però ja estava casat, tenia 27 anys, i hi havia un capellà aquí [a Lloseta] que me va expulsar de la JOC perquè deia que no tenia lloc dins les Joventuts, com a home casat. Li vaig dir: és cert que el papa en aquests moments impulsa el moviment obrer catòlic, i em va contestar: el papa està a Roma i jo estic aquí! 

Bé, ja havia despertat bastanta de gent, hi va haver un bon company d’aquí  que va tenir responsabilitat nacional dins la JOC. Jo em vaig adonar compte que m’havien posat un capell damunt i no hi veia per enlloc, i el despertar va ser per aquestes vies. Després, el compromís de lluitar per la democràcia i la incorporació dins organismes que feien possible aquesta lluita, amb el compromís social i obrer també. Estaven mesclades les dues coses, la paraula ho diu, Juventud Obrera Católica [Cristiana], contra la injustícia i el condicionament de la classe treballadora. A partir d’aquí anàvem lluitant políticament. 

“Juventud Obrera” amb suplement de butlletins de la JOC.

2. Aquesta lluita política com es va articular, dins quina organització es duia a terme, com la duies tu?

Des de dins aquelles Comissions Obreres, on analitzàvem, actuàvem, repartíem pamflets, cartells, a altes hores de la nit perquè no ens veiessin, reunions i reunions i més reunions. Molta gent implicada, i endavant. Aquelles Comissions no només eren sindicals sinó que tenien línies d’actuació política de partit; digues-los plataformes, PCE, plataforma anti capitalista. Tot això era una branca de partits d’esquerra. El PCE actuava, però jo desconec els seus moviments com les feia. Jo no estava integrat dins el PCE, però sí estava dins les plataformes i des d’allà anàvem fent. 

Entre l’any 1976 i el 1978 vaig entrar a militar a O.E.C., Organització d’Esquerra Comunista. Des d’aquella cèl·lula clandestina vàrem participar en l’elaboració de la plataforma del conveni del calçat, per negociar al marge del sindicat vertical, amb delegats elegits directament en assemblees d’empresa. També vaig estar a Esquerra Mallorquina. En aquestes cèl·lules també hi havia alguns capellans, que encara no havien rebutjat el sacerdoci. 

Arribaren els anys setanta, cap al setanta tres la cosa madurava. És curiós, si entram a l’any setanta cinc quan va morir en Franco, teníem una reunió a Palma, l’equip que ens vèiem, a un edifici que estava ple de policies nacionals, el dia que era mort, i la vàrem fer. Entràvem en parelles, una al·lota i un jove, mai en grup, fèiem una volta per allà i si vèiem que la cosa estava bé, entràvem. Hi havia un pis llogat per hippies, que entraven i sortien i era una bona tapadora, no ens va passar res.  

Així entram ja a la fase, mort en Franco, de l’obertura. És quan es va donar una passa, es grup que ens movíem dins les plataformes, cap al PSM. 

Poc després hi va haver, en el local de l’antiga Fonda Espanya d’Inca, el Congrés de Convergència d’OEC, ex militants del PSP i independents, a dins PSM. En va sortir la Candidatura Progressista Independent, CPI, de cara a les eleccions municipals del setanta-nou, a Inca.   

3. Ens podries parlar dels inicis de CC.OO. a Inca i comarca?

Crec que era pel maig del setanta-set que ja es lluitava per negociar directament, no a través del sindicat vertical. Hi va haver una lluita molt forta en que tot aquell moviment assembleari es va enfocar a negociar directament amb la patronal el conveni del calçat. Hi havia altres sectors, però el calçat ja tenia molta força a dins el moviment assembleari, a la part d’Alacant, i es negociava a nivell nacional. A l’any setanta-sis hi va haver una trobada a Selva on els clandestins varen sortir a llum amb les paradetes, va ser un acte molt bo. Ja es començava a mostrar cara políticament. Fins i tot es negociava el conveni políticament. Encara CC OO estava molt verda, perquè era un sindicat que es va crear en aquell moment[2]. UGT no, però CC OO, sí. Dins aquesta etapa, tot el treball que s’havia fet començava a sortir a llum obertament, donant les cares, encara de forma il·legal, però tenien tanta por que no te frenaven i ens toleraven perquè estaven atemorits. 

El moviment assembleari va agafar molta força. Per una part es negociava a través del conveni del calçat a nivell nacional pel sindicat vertical, i per l’altra per aquest, que va tenir més força, i noltros ens hi sumàrem. L’abril del setanta-set es va formar la plataforma per a negociar el conveni. Vaig estar de baixa, i els punts a negociar els vaig transformar en un pamflet en forma de còmic que vàrem repartir per totes les empreses, de forma il·legal, però oberta. Un grup de gent ens vàrem dir que ja bastava! i a la sortida dels tallers el repartíem. Va tenir tal acceptació que s’havien d’elegir les persones per anar a negociar el conveni i es va convocar una assemblea en el cine Novedades d’Inca. Va venir gent en autocars de Palma, de Llucmajor, d’Alaró, de pertot, i no cabíem dins el cine, amb gent dreta pels passadissos. S’elegiren les persones per fer la negociació. Va ser una explosió per rompre amb el sindicat vertical i negociar directament; aquesta era l’única idea. Entre les accions de pressió, en alguna ocasió ens vàrem tancar, i altres tipus de coses. Dins l’assemblea vàrem elegir es delegats i portaveus de cada empresa. Llavors a les empreses n’hi havia dues classes, els delegats elegits a través del sindicat vertical, que ens muntaven cristos a dins l’empresa  i noltros [els delegats elegits en assemblea]. Ells varen quedar relegats, els que comptaven eren els elegits directament pels treballadors.  

Era un moviment popular que descartava el [sindicat] vertical que, quan anaves a denunciar alguna qüestió, l’empresari ho sabia tot d’una, jo ho vaig tocar amb ses mans. Després dins el sindicat vertical vàrem trobar notes i paperets que ho confirmaven. 

Dèiem, s’acaba la dictadura, s’obri un altre camí, deixa’t si hi ha partits o no, es tracta que la cosa ens fuig de les mans i hem de fer alguna cosa. Dins aquell temps s’havia constituït ja CC OO, però jo la desconeixia. Estava a la plaça Toni Fluxà [d’Inca], a un piset, amb potser una quinzena de militants, però això era al marge del moviment assembleari. Potser alguns d’ells estassin infiltrats, com molts altres grups, a dins aquell  moviment assembleari que aglutinava tots els interessats en estar-hi i lluitar, i tot es feia per decisió assembleària.  

Arrel de tot això, hi va haver conveni, amb onze acords. Es va augmentar el salari en un 25%, més un 17% al cap de tres mesos, en total sobre un 40%. 

Es va obrir un local al carrer del Teatre [d’Inca], que no era de CC OO. Dins aquest temps, cap al setanta-set, el grup que el vàrem obrir, vàrem acordar entrar a CC OO i els vàrem oferir el local. Érem molta de gent que vàrem donar la passa en el mateix temps d’incorporar-nos-hi, perquè CC OO ja estava constituït. Vàrem anar a Palma a veure en Cámara [el secretari general] a qui demanàrem sis-cents carnets. Sorprès, va respondre que només en tenien tres-cents a tota Mallorca, que com era que n’hi demanàvem noltros sis-cents. Ens en donà tres-cents, i al cap d’una setmana en vàrem anar a cercar tres-cents més.

Darrera CC OO hi havia unes bases polítiques, però noltros a dins el calçat érem els de més pes.    

4. Quin era el teu càrrec o funció a dins l’organització sindical?

Sempre vaig tenir una responsabilitat dins l’Executiva de les Illes Balears, secretari general d’Inca, emperò jo no em considerava en condicions de tenir responsabilitats importants. Hi va haver persones aquí [Inca] que vàrem ajudar a desenvolupar les primeres passes de CC OO, com Joan Albert Coll, menorquí, qui després va estar a l’Ajuntament [d’Inca] un temps i va estudiar dret. 

5. Ens pots comentar el grau d’implantació del sindicat en aquells anys a Inca i comarca?

Des d’un principi ens vàrem plantejar a CC OO una sèrie de problemes molt seriosos de la classe treballadora dels sectors del calçat, i els demés, perquè el calçat era el més gros que hi havia a la indústria. Però vàrem veure una sèrie de necessitats col·lectives com l’hospital [es refereix a l’ambulatori]. No record quin any va ser, però vàrem fer manifestacions, de les que més participació tingueren, i que ajudaren a aconseguir-lo. La gent quan veia que els plantejaments que feia CC OO eren del poble i pel poble, es varen identificar bastant. Per mi, la gran majoria de la comarca d’Inca, estava identificada amb CC OO. Era el sindicat de més implantació a la comarca, perquè érem [vertaderament] representants dels treballadors i no de la patronal. A altres corrents sindicals, els patrons els deien: tu i tu vos presentau per tal sindicat i obligaven la gent a que els votàs; ells sempre empenyien per un determinat sindicat i descartaven CC OO que, a pesar de tot, s’implantava. Això ho feien un 80% d’empreses. CC OO no era l’amic dels empresaris. Però jo he xarrat amb empresaris, pocs eh?, que m’han dit: som es primer interessat en que hi hagi un delegat i un comitè d’empresa representatiu. Aquests empresaris eren d’hostaleria i deien: si els treballadors han elegit els seus delegats, jo em reuniré amb ells, hi haurà estires i amolles, però farem un acord de temporada i estic segur que es complirà i ja no tendré cap problema laboral. Però eren pocs els que pensaven així.

IMATGE

A Inca, què va passar? L’empresari deia: vull tenir delegats de la meva confiança, tu i tu sereu els delegats, vos presentareu per aquest sindicat. Era l’empresa de Can Fluxà, Lottusse. Fins i tot feren un muntatge per llevar els delegats elegits pels treballadors. Es varen espantar i veien com a única manera tallar de rel. Varen acudir al sindicat vertical per tirar-me enterra Can Fluxà. A una empresa varen acomiadar un delegat elegit directament. Els treballadors es varen posar en vaga de no entrar a fer feina si no entrava l’acomiadat i varen posar unes cordes a la porta per no deixar entrar. La Guàrdia Civil va detenir el delegat que havien acomiadat, i em varen telefonar al taller, com a responsable sindical, per informar-me de la detenció i que hi havia molta gent concentrada davant la Guàrdia Civil a Sant Domingo. Vaig cridar l’encarregat de secció de l’empresa Fluxà per dir-li que havia de sortir per un assumpte social de força major. Ell va cridar l’encarregat general, qui no em va deixar sortir, que si ho feia em podia considerar acomiadat. Vaig dir que m’era igual i me n’havia d’anar per força major. Vaig sortir. L’endemà matí m’esperava tot el comitè del sindicat vertical, D. Toni Fluxà, a les oficines amb la carta d’acomiadament. Però jo li vaig presentar una altra carta. Quan la veren em varen dir: ves per avall al teu lloc de feina. El capità de la Guàrdia Civil, quan el dia anterior la gent ja s’havia dissolt de davant Sant Domingo i el detingut ja havia sortit, veient com estava la cosa, va escriure un justificant que jo havia acudit per força major. Així es va acabar la cosa. Quan vaig baixar de les oficines, m’esperaven cent cinquanta o dues centes persones a la nau on feia feina, que quedaren sorpreses de veure’m tornar al lloc de feina. Els Fluxà sempre han estat intel·ligents i s’han sabut adaptar a als temps. 

Així i tot, encara varen intentar revocar el comitè, per mitjà dels seus homes de confiança, però el tir els va sortir per la culata. Don Toni se’n va adonar compte que la història havia canviat, entra una altra etapa, hem de subsistir com a empresa i ens hem d’adaptar, i va demanar per parlar amb el secretari general [de CC OO] Manolo Cámara. Vàrem anar a Palma plegats a veure’l on vàrem parlar del canvi, d’aquest altre món que va per aquest camí i, a partir de llavors, hi va haver un reconeixement del comitè, dels representants elegits directament pels treballadors, i vàrem saber arribar a bons acords d’enteniment, per arribar a ser el taller on, en relació a les hores [treballades], es guanyava més de totes les Illes, dins el sector del calçat. Va ser així que, dins el conveni general, després noltros vàrem arribar a un conveni d’empresa amb un sistema de producció que ens responia molt bé a noltros i també a l’empresa, en quant a qualitat. Passàvem gust, perquè no necessitàvem encarregats; cadascú en el seu lloc sabia què havia de fer i ho feia ben fet. Només s’havia de revisar si la feina sortia bé o no i hi va haver molt bona sintonia en aquest sentit.  Era el sistema Bedaux, pel que es divideix la feina a fer per les petites operacionetes necessàries per fer-la, es calcula el temps d’activitat normal pel salari, per mitjà des controladors, i tot allò que passa del temps normal, és prima. Es va negociar no explotant el treballador. Noltros, pel nostro compte ens vàrem preparar com a delegats, per a poder fer un control de si es cronometrador havia donat els resultats correctes o no. Si no ho eren, es rectificaven. El sistema era acceptat pels treballadors que ho veien com una millora. Va ser econòmicament bo per l’empresa i pel treballador. 

Pensàvem que al treballador li interessa més que l’empresa vagi bé que no el contrari, perquè era la nostra manera de subsistència, i per l’empresari, el benefici, tot i els interessos ser distints.   

1. Quina era la situació al sector de la pell i el calçat a la comarca, durant aquella primera meitat dels anys vuitanta?

Me’n record que el vuitanta-vuitanta-u determinàvem la crisi del calçat, des dels estudis que fèiem la Federació del Calçat, la nostra federació dins el sindicat. La vèiem venir i, ja en aquell moment, crec que vàrem fer un encert molt bo, però l’empresariat estava molt tancat, fent capelleta de poble i d’empresa: jo no vull que coneguin lo meu, etc. 

Estàvem en contra de les comercials. L’empresa havia de dependre de la comercial, o la comercial de l’empresa? És a dir, comercial sí, perquè duia la representació per a donar a conèixer els productes que fèiem, la compra del material, tenir un bon equip de modelatge per que cada un fes el seu tipus de models propis. Però la patronal estava tancada dins si mateixa i un empresari no volia que l’altre empresari sabés allò que feia.

Noltros, com a sindicat, analitzàvem els problemes del sector del calçat i vèiem venir una crisi que, si anàvem per aquell camí, es rebaixaria [el sector]. Ens vàrem avançar a l’empresariat. Si haguessin fet allò que vèiem, actualment seria una altra història. 

Volíem que es creàs una comercial que recollís el producte que feia cada un, en dugués la representació, però, en el moment de decidir els preus no ho fes la comercial, sinó l’empresa. I no que vingués la comercial a dir: me fas tants de parells a aquest preu, però l’any qui ve més baix, i sempre més baix, i per això totes les empreses varen tancar. Si hagués estat a l’inrevés, la comercial depenent de les empreses, haguessin posat el preu just. Així l’empresa es va convertir en traficant de mà d’obra, perquè cada vegada li estiraven més els preus i, per no perdre-hi, baixava els salaris al treballador. Estam situats en els primers anys vuitanta. 

2. Era el temps en que va sortir la revista Raiguer, que va durar tretze mesos, on seguíem la negociació del conveni del calçat, amb les vostres informacions. Era la qüestió de la reconversió, veritat?

Sí, exacte. Era allò que proposava es sindicat, que convenia fer la reconversió [industrial]. I els dèiem, comercial sí, emperò d’aquesta manera, no d’aquesta altra. Però en Yanko va crear una comercial, Lottusse també ... no sé qui més ... “el padrino” que després se’n va dur la producció a un altre lloc, i totes les empreses varen desaparèixer perquè les pagaven preu més baix. L’empresari es va tancar en banda. Va fer reconversió, però a la seva manera. El petit empresari no tenia força suficient per poder elaborar un bon mostrari, anar cap aquí i cap allà. Haurien d’haver fet les comercials, però a la seva manera, cada un amb el seu mostrari i el seu estil. Llavors hi havia marques molt poderoses, que feien bona feina com a marca, digues-li Yanko que era coneguda a tota Espanya i degut a això, era reconeguda, i s’oblidaven dels altres. Anaven a parar els milions públics a ella i als altres, res. Si les ajudes haguessin anat a parar a tots, seria un altre món. 

El calçat era d’una qualitat mitja-alta, i s’hagués pogut distribuir a les zones turístiques de Mallorca, i també a Inca, i s’hagués pogut vendre el producte directament. Aquells milions s’haguessin pogut emprar per aquesta comercialització i així moltes coses que vèiem noltros i ho proposàvem. 

3. Ara que has anomenat el turisme, relacionaries, o no, que es capital de les empreses passés al turisme, a inversió en hotels?

Intuir-ho, sí; ara, tenir dades, no. El turisme anava a més, i jo pens que sí, però no ho puc assegurar. Tota empresa petita que es veia condicionada en aquells moments de reconversió, li feien una oferta de producció de cap a cap d’any, l’acceptava. Llavors, cada any li estiraven i li estiraven i no ho podia aguantar i la comercial es menjava l’empresa. 

4. La crisi del calçat hauria, idò, començat per ses comercials que ofegaven l’empresa o hi hauria altra causa pròpia de les empreses?

Me fa mal dir, perquè no me considerar molt adequat per a valorar aquestes coses, però pens lo que vèiem noltros en aquells moments era que, a mida que el nivell de vida millorava per sa classe treballadora, els costs eren més grossos per l’empresa, els preus de la sabata eren més alts, i ja no eren tan competitives. Així hi ha “el padrino”, un nord-americà, que davant la pujada dels salaris, se’n va dur la producció a una altra nació on es podia explotar millor. Un moment donat, la crisi era qüestió que, millorar el nivell de vida significava un cost damunt el producte i la capacitat de la patronal no estava preparada per fer-li front, sent un equip, creant una comercial, i s’havia d’haver anat cap a una reconversió, però no va ser capaç.  

5. A quins altres sectors d’activitat era present CC OO?

CC OO d’Inca era present a totes les branques d’activitat, amb afiliats. Es duien les lluites de la mina, d’hostaleria, negociació col·lectiva de tots ells, marroquineria...

6. Quins aspectes de l’acció o mobilitzacions del sindicat destacaries? 

 N’hi ha hagudes moltes. La vaga general que hi va haver a nivell d’Espanya a l’any vuitanta-vuit, amb molta participació. A nivell de problemàtiques laborals directes del sector del calçat, és cert que a Inca i comarca hi havia molta d’activitat industrial a Alaró, Lloseta, Inca, Mancor. Sobretot Inca, on hi havia en aquell moment, per mi, cent-quaranta empreses, algunes amb tres-cents treballadors, i després marroquineria, uns tres mil treballadors d’Inca i comarca. Era un pes enorme.

Manifestacions n’hi va haver bastantes, a destacar aquesta per un ambulatori d’Inca, que en poc temps es va aconseguir, cap a l’any vuitanta. També hi va haver vagues del calçat, molt vives, molt fortes, amb molta participació de potser un 90% a Inca i comarca. Ens movíem com a comitè d’empresa per convidar la gent que feia feina que sortís, a Yanko, Fluxà (qui havia estat es batle, va fer un gest amenaçador, al que la gent va reaccionar volent tomar les barreres). El comitè de vaga era tan gros que, quan anava a una empresa a xerrar amb els treballadors, com podia fer, es muntava assemblea i convidava la gent a sortir i que se sumin a la vaga, cosa protegida per la llei. També a Gràfiques García que va denunciar CC OO per haver retxat o tacat un quadre que hi havia a l’escala, que devia ser un quadre de bona firma, i vaig haver de comparèixer, però va acabar en res. No hi va haver desastres, històricament jo no conec cap desastre. 

7. Com recordes la negociació dels convenis col·lectius? Quines reivindicacions destacables es varen o no es varen assolir?

Un conveni és un acord i mai aconsegueixes allò que vols, ni una part ni l’altra, però arribes a un acord. Quan no veus possibilitats d’arribar més enfora, arribes a un acord. Satisfet no t’hi pots sentir mai, perquè sempre veus coses que no s’ha respost bé, que no s’han pogut aconseguir. Hi ha hagut acords bons, clar. Bona sintonia? Això ja és una altra història, no hi ha hagut bona sintonia. El concepte de la democràcia, de la llibertat, de la representació, més per la part de la patronal, no ha tengut aquesta altura de mires. El sindicat és un pivot bàsic dins el sistema democràtic, tant sigui el nostro com el seu, però aquesta bona sintonia i respecte no hi ha estat, inclús s’ha manipulat molt perquè els delegats no siguin els delegats des treballador, sinó de l’empresari. A dins les oficines no hi vàrem poder entrar mai, se’ns va limitar perquè fos la representació d’un altre sindicat que les pareixia millor.

Els convenis, normalment, eren anuals, però depenia del cas, a vegades arribaves a negociar per tres anys, però hi va haver anys que CC OO no va firmar el conveni, més d’una vegada. Després es varen seguir firmant convenis, però, per la raó que fos, si no hi havia hagut un enteniment CC OO no va firmar el conveni, però el pròxim conveni es va presentar, i si hi va haver enteniment, es va firmar i tot seguia el seu curs. Actualment es negocien encara convenis de sector a nivell estatal d’obligat compliment dins cada empresa, ara, després dins cada empresa pots millorar coses, el comitè d’empresa i els delegats a vegades arriben a un acord, per damunt [millorant] el conveni, per davall, no. 

Manifestació organitzada pel sindicat CC OO, Inca. Vaga del 13-4-78. Fotografia de Miquel Àngel Quetglas.

8. Com descriuries que era aleshores el dia a dia d’un dirigent sindical, en aquells primers anys vuitanta?

Hi va haver molts delegats que ho eren, com dir-ho? ... per sentiment, per a servir, amb honestedat, i com pertot sempre, hi ha hagut gent per servir-se. Hi havia els dos tipus de delegats, com ara. Hi va haver molts delegats que ho eren per servir, però n’hi havia d’altres que se’n servien. 

9. Com us sentíeu els sindicalistes respecte als treballadors en general?

Jo, personalment, el regal més gros que m’han fet dins la meva vida, i que més m’ha preocupat, ha estat, dins l’empresa, els treballadors que no es qüestionaven res, amb mi i me donaven carta blanca en tot. Muntava i davallava d’allà on fos, si eren les oficines, i mai es varen qüestionar perquè hi anava. La gran majoria me tenien una confiança tan grossa, que em feia tremolar, perquè me devia a ells ... i podia ser terrible, quan et donen tanta confiança, me sentia carregat de responsabilitat, és clar. Però també me sentia molt enriquit per aquesta confiança, que no té preu. 

Assemblea de treballadors, Inca 24-9-1982. Marcelino Camacho secretari general de CC OO a Lottusse. Fotografia de Miquel Àngel Quetglas. 

10. Com qualificaries la situació laboral i econòmica actual del sector de la pell i el calçat?

Veig que hagués pogut ser una indústria que s’hagués pogut mantenir bastant bé en els temps actuals i enllaçada amb el turisme. No tenia perquè desaparèixer. Veig que a aquests moments subsisteix, hi ha algunes empreses dignes de valorar i tenir en compte, emperò com a indústria de pes a dins Mallorca ... ja no ho és i, abans, era de les principals de les Balears, de Menorca i Mallorca sobretot.

11. Què recordes de Raiguer Revista? 

Era una revista que l’apreciava molt, i n’estava pendent perquè tenia arrelament dins el Raiguer [comarca], com ara aquí [Lloseta], s’ha mantingut al poble una revista, Lloseta,  amb en Pau Reynés, durant quaranta anys. És una revista que, dins les possibilitats econòmiques, ha donat molta vida al poble i ha recollit molta d’història del poble. Es que la duia ha tornat major i ha passat a mans d’un altre i veig que també la cuida molt bé. I sent pena que Raiguer hagués desaparescut, perquè agafava també la comarca, i cercaves mem que diu de Lloseta i te n’adonaves de moltes coses que valien la pena.

12. Què més voldries comentar o afegir?

No se m’ocorre res més, de moment, no.

Idò moltes gràcies per les teves respostes i pel teu temps, ens has donat molta informació, i salut, per molts d’anys.