Miquel Àngel Riera i Ximenis (1955-) fou una de les personalitats destacades dins el món de l'esquerra alternativa a Mallorca durant el tardo-franquisme i la transició, desenvolupant en segona línia unes tasques que, sense dubte, ens permeten oferir una altra mirada a tota la transició democràtica.

La seva pertinença al Moviment Comunista de les Illes, (MCI) així com moltes de les seves activitats, l'han fet estar davant esdeveniments claus durant aquesta època des dels diversos moviments que conformaren l'esquerra del "Partido Comunista de España". També és conegut per haver format part de l'equip inicial, amb en Demetrio J. Peña Collado, que va crear la Federació de la Petita i Mitjana Empresa de Mallorca (PIMEM) el 1977. Posteriorment, el 1986, funda la seva pròpia empresa de consultoria empresarial (GMA Consultors) i es converteix en el president de l'AAFIB (AMICS DEL FERROCARRIL). Actualment, ja jubilat, coordina les activitats del “Centenari Gaspar Riera”, que commemora el naixement del seu pare, l'artista Gaspar Riera i Moragues (1922-1993), al mateix temps que mostra una especial sensibilitat per la recuperació del patrimoni de la nostra terra. No ha tingut cap càrrec públic al llarg de la seva vida ni tampoc cap dia de baixa laboral.

Com va ser la seva infància?

La meva infància va en conjunt amb la meva família. Aquesta ve d'Estellencs i de Llubí i s'assenta a Palma, on agafa un pis llogat. A casa sempre va destacar la frugalitat i la pobresa, però també el rigor i la responsabilitat en el dia a dia. Aquesta pobresa era la de la postguerra dels anys 1950-1960, essent plena dins casa nostra. Ens podíem comprar roba una o dues vegades en un any i portàvem quasi sempre la mateixa. Sabíem el que era la famosa dutxa/bany dels dissabtes de matí, menjar pancuit tres o quatre vegades a la setmana fins que te l'acabaves o el que la teva mare feia. També sé el que és la precarietat laboral, especialment la que patí el meu pare, a diferència de la meva mare (que pràcticament sempre va tenir feina de manteniment familiar, en el sentit més ample). Mai vàrem tenir matalàs ni propietats, només una casa de lloguer al carrer del Carme de Palma, on els mobles varen romandre els mateixos gairebé sempre, a excepció d'un televisor en blanc i negre, comprat de segona mà.

Les necessitats en aquesta època no eren tant de consum ni materialistes com són ara. Era una forma total de subsistència i gràcies al meu pare vaig tenir una valoració molt gran per la cultura. Així, a casa es deixava de comprar per fer bullit i així poder tenir un disc de Beethoven, dirigit per Toscanini a la tenda de Jovellanos, prop del Born, per tres-centes pessetes, entrant una trentena de discs a casa durant la meva infància i que agraeix-ho enormement, ja que varen ser escoltats, moltes, moltes vegades.

Com era l'entorn ideològic de la seva família?

Els padrins eren molt catòlics, tant de part de pare com de mare, i l'únic germà del meu pare, en Toni Riera, va ser capellà del Sagrat Cor a Lluc i va morir el 1950, als trenta anys, al Torrent de Pareis en una excursió amb els blavets. L'anomenat Gorg del Capellà ho recorda. La meva mare venia d'una família molt cristiana amb dotze germans, i l'ambient ideològic era el clàssic dels anys seixanta: Foscor, silencis (tothom havia d'estar callat) i poca informació. Quan el meu pare va començar a fer feina al diari Última Hora ja es va donar una certa obertura, que teníem notícies i sobretot un Atles Aguilar, de gran format, on hi era pràcticament tot i es convertí en el llibre de consulta, així com l'enciclopèdia a fascicles Monitor, de Salvat, que era lectura obligada cada setmana. Crec que puc dir que som dels pocs que he llegit obra d'aquest tipus sencera.

Quina educació va rebre? Va anar a una escola pública o privada?

Vaig anar a les monges més properes, les de la Providència prop del carrer de Sant Jaume i després vàrem fer el bot per proximitat a Sant Felip Neri fins a acabar allà el batxiller elemental. Tenia un bon professorat, "laic", però format per dos pols importants: la duresa de l'ensenyament per via dels capellans on el càstig era una peça important de la pedagogia cristiana. L'altra era una figura rellevant del reaccionarisme en mans de l'asturià Rafael Álvarez Vallespir qui fou regidor d'extrema dreta (dins Alianza Popular) a l'Ajuntament de Palma. Amb ell vàrem tenir un adoctrinament veritablement integracionista amb relació alsmals del món: el marxisme, els comunistes soviètics, cubans i xinesos. I gràcies a ell, molts de nosaltres descobrirem al Ho Chi Minh, al Che Guevara i altres figures, perquè “eren els dimonis!”. I com a tals rebíem el càstig d'aquest senyor amb una verga de bambú fins a quedar-nos les mans calentes. Missa diària i tortura diària. D'aquesta escola varen sortir persones com en Pep Vílchez del PCE o el mateix Toni Mir que són gent que record com a companys de curs dins aquest context.
 

Com fou la seva adolescència?

L'adolescència fou una mica típica. Jo no he estat mai excessivament de discoteques com altra gent, segurament per la influència del meu pare que abans he esmentat. Jo em vaig centrar en la lectura, havent-hi llibres del meu pare de pintura en blanc i negre a causa del cost enorme que suposava l'edició en color en aquells moments. Això ara és sorprenent, ja que era veure obres com les de Picasso o de van Gogh en blanc i negre. També hi havia un aspecte d'excursionisme que es potenciava bastant, essent un dels pocs espais on es podien ajuntar persones en un cert aire de "llibertat". Recordo una pujada on anàrem amb un pal i una senyera en una espècie de reconquesta d'independència de Mallorca a l'alt del Teix. Així, ja es veien petits grups que cercaven aquests petits espais de llibertat.

Com fou la seva experiència secundària?

Vaig aconseguir superar la revàlida a Sant Felip Neri (cosa estranya, ja que no hi va haver molt de filipenses que passaren aquella revàlida) i així vaig aconseguir el que el meu pare volia, que era formació i cultura. No tindríem mai riquesa material i a la mort dels meus pares només vaig rebre, com a fill únic, els mobles, els llibres i la seva obra pictòrica.

L'institut Ramon Llull, on vaig fer el Batxillerat Superior, va ser una experiència distinta. Allà vaig conèixer altres experiències, gent d'altres barriades i un tipus de professorat molt diferent amb gent important com en Bernat Tries (Filosofia) o el mateix Eusebi Riera, pare de na Carme Riera i d'Eusebi fill, que ja ens ha deixat, essent aquests educadors de l'institut que marcaven una diferència a una escola pública prou interessant i formada. Així i tot, eren anys previs a la transició on ja hi havia un aire de canvis notable. Aquí ja començarem a fer certs moviments de protesta, i la història del "Gran Hermano" ho mostra. Aquest acte fou una cosa mítica dins el Ramon Llull aquells anys i jo vaig ser l'autor, ocorrent-se'm, mentre llegia el 1984 d'Orwell, escriure a la pissarra "El Gran Hermano te vigila". Això va crear una remoguda durant mesos i va ser una experiència per a demostrar que en aquests petits redols de llibertat als instituts era possible.

Què va fer en l'àmbit educatiu després de secundària?

Una vegada acabat COU, jo em plantejava entrar a la universitat per a fer física, però com la carrera es feia a Barcelona no ens ho poguérem ni plantejar. En canvi, vaig anar a l'Escola de Comerç a on, seguint el consell del meu pare, darrere una taula, ordenant factures, sumant i restant, segur que trobaria feina.

Arran d'això vaig entrar a la universitat el 1973 on l'Escola de Comerç va transformar els graus que donava com eren: perit mercantil, professor mercantil i intendent mercantil respectivament en Formació Professional de grau superior, per formar part de la recentment creada UIB (Universitat de les Illes Balears), els tres anys de professor mercantil en la "Escuela Universitaria de Estudios Empresariales" (compartint el mateix edifici que l'Institut Ramon Llull i el mateix professorat). Jo vaig entrar a estudiar els “Estudios Empresariales” que no era més que professor mercantil una mica modernitzat. També compartíem edifici amb la creada “Facultad de Derecho”.

L'escola sempre havia estat sota el control de l'Opus Dei amb el director, en Bernardo Oliver, farmacèutic, que era un numerari que controlava la ideologia de tot el centre, servint com un filtre selectiu per a treballar a segons quines empreses. Aquí acabaven tots els fills dels empresaris que, per un motiu o un altre, no pogueren fer l'elit d'economista de Barcelona. Hi havia una selecció molt dura a través d'una sèrie de professors com en José María Lafuente, en Paco Jover i en Carlos Pomar. El grup Barceló tenia també peu a l'escola amb el professor de Teoria Econòmica al primer curs, en José Lorenzo Mulet.

Així i tot, hi havia gent molt digne com el professor de comptabilitat que també era el director financer de GESA, Àngel Barahona o el professor de Matemàtiques, el meteoròleg Alejandro Onsalo. En Carlos Pomar, professor de comptabilitat de costos, que també era una persona que assignava els aprovats per intervenció divina. No era més que un planter per a les empreses grans amb interessos i la morralla que acabaríem fent feina per empreses petites.

Record que hi havia una assignatura inventada anomenada "Procesos Básicos de Producción" que la donava el director, l'esmentat Bernardo Oliver, on es limitàvem a dir-nos, com "les abelles fan mel". Aquell any vàrem declarar, com a precedents dels comitès de curs, tres mesos de vaga. Això fou nou i ens deien que "Los rojos habían invadido la Escuela de Comercio". Finalment, es varen acceptar part de les nostres reivindicacions al pacte fet a l'Hotel Saratoga de Palma, entre nosaltres i les forces vives de l'Escola, per a donar tranquil·litat al lloc on es formaven quadres per a la burgesia mallorquina.

Paral·lelament, aquest any fou l'any en què es va donar la carrera de dret al primer pis de l'edifici, havent-hi coincidència amb en Miquel Dolç i en Joan Thomàs, que foren uns bons companys de reunions i de debat, així com en José Carles Llop i en Basilio Baltasar. Era l'entorn de l'institut on s'ajuntava dret i empresarials, i a partir d'aquí ens relacionarem amb els altres comitès com els de filosofia i lletres a on el PCE tenia la seva presència amb gent molt preparada com n'Eusebi Riera i en Pep Valero.

Va fer el servei militar? On el va fer? Com fou per a vostè fer el servei? Va conèixer a cap persona que fos Objector de Consciència?

Vaig fer el servei el 1975, demorant-me un poquet. Jo vaig fer aviació gràcies a en Toni Llull, company meu d’estudis empresarials que després va desenvolupar les seves tasques a la UIB fins a ser vicerector i que malauradament va morir fa uns anys. El seu pare era tinent d'Aviació i fou el que va aconseguir que m'assignessin allà, a Son Sant Joan, a telefonia.

Envers els objectors, aquí no en vaig veure. Els universitaris (els estudiants en general) eren els que més patiren. Demanaven "¿Quienes sois los universitarios?" i als pobres que aixecaven la mà els hi deien "Pues sois los primeros en limpiar la mierda de todos". Els que teníem la categoria de fer primer d'universitat també érem els que, segons el cabutxo, havíem de ser els primers a fer les latrines. Era una mostra de l'antiintel·lectualisme dels comandaments de l'exèrcit, la mostra del "mando único y pensamiento único", d'aquells anys.

Com ha estat la seva vida després d’aquest període?

Quan vaig acabar empresarials, cercant feina vaig contactar amb en Jaume Ribas a una estructura que s'havia començat a muntar, la FPYME o la primera PYME. Ell ja sabia les meves qualitats i aptituds i em va dir que fes feina allà, fent-me secretari general de l'organització amb Demetrio Peña com a president. Aquest home tenia una tenda d'electrodomèstics i ja va creure que també s'havia de fer aliances amb les petites empreses i gràcies a la PYME vaig obtenir uns valors democràtics brutals dins el món empresarial. Vaig estar des de 1975 fins al 1986. En aquests moments vaig començar a fer feina i teníem clar les nostres tasques els que hi formàvem part. Teníem com a principal competidora a la patronal, la CAEB, on es trobaven tots els sindicats franquistes. Fou el moment on veiérem la caiguda del "vertical". En ensorrar-se, havien de crear-se noves associacions i jo ja sabia de les seves tàctiques. Jo entrava a les nou menys cinc del matí i ja era a les reunions, mentre que els de la CAEB, com que eren uns senyorets, no hi anaven fins a les nou i mitja, i els hi deien "de xarcuters ja se n'ha presentat una". Va haver-hi una lluita intensa, però neta, amb na Isabel Guitart, gerent de CAEB, essent un moment de dues patronals en lluita per veure qui en feia més i qui en feia menys. Òbviament, ni la CAEB ni la PIMEM d'avui tenen res a veure amb aquelles estructures. Jo vaig ser la imatge pública de PIMEM fins al 1986 quan vaig muntar un despatx d'assessoria pròpia. Allà vaig treballar bastant, però era una feina que consumia molt de temps. Aquest despatx va funcionar des de 1986 fins al 2020 sota el nom de GMA (Gaspar Miquel Àngel) Consultors Empresarials. Vaig vendre el despatx al meu soci, que va entrar fa vint anys, per la seva bona feina a canvi d'una part dels guanys. Tenir sota la teva responsabilitat un equip de set persones és important i sobretot pagar cada final de mes les seves nòmines i la seva seguretat social és una preocupació que voldria per a molts dels dirigents polítics que avui tenim.

Com fou el seu primer contacte amb el socialisme?

Això és d'aquestes coses que mai saps quan és la primera vegada. Es pot dir que fou quan em vaig adonar que les coses no anaven bé, que les persones són obertes i lliures per naturalesa i et trobes una societat que t'estreny i limita en tot moment la capacitat de desenvolupar-te, especialment en els àmbits culturals. Això podria haver estat en una de les experiències a la naturalesa i jo vaig partir d'un coneixement llibresc gràcies a la feina que el meu pare feia a la llibreria Tous. Curiosament, allà hi havia llibres d'una editorial mexicana anomenada Gandesa que publicava unes biografies on vaig adquirir les de Marx, Lenin i la d'en Bakunin que eren tres referències per a saber de forma seria, malgrat que estiguessin un poc edulcorades. El món del feixisme no tant, ja que el trobo totalment execrable, totalment marginable i s'ha de conèixer per a combatre-ho, no com a referència.

Com es va esdevenir vostè de les idees de Mao?

Les vaig conèixer a partir d'una experiència amb la biografia de Bakunin. Mercès a aquest llibre vaig contactar a un jove violinista que feia magisteri i era un àcrata conseqüent. Ell em va canviar el tom de Bakunin de Gandesa pels quatre petits toms de les obres escollides de Mao Tse-Tung, de l'editorial xinesa Ediciones en Lenguas Extranjeras. Això va ser un altre món, ja que l'estil era molt pedagògic i molt simple envers els elements del marxisme, ampliant el clàssic de na Marta Harnecker. Aquí vaig cercar les referències amb l'ampliació de la ciència marxista a partir de Mao i vaig cercar a gent per Palma amb idees similars. El coneixement de les diverses organitzacions que es movien a aquell temps només es podia fer a través del moviment estudiantil i, a partir d'aquí, anant cap a altres mons com els dels professionals i del moviment obrer. No vull deixar sense anomenar el paper que en Domingo Perelló, de la Llibreria Logos, va fer per l'arribada de la democràcia a Mallorca. Tothom va passar per allà a cercar provisions de marxisme.

Dins aquest tema es va començar de veure amb qui es podia parlar d'aquest món, fent-ho primer a través del Col·legi d'Arquitectes. Aquest tenia la Comissió de Cultura, la qual fou molt dinàmica, i estava formada per una sèrie d'arquitectes com l'Enrique Cabellos, en Tomás Fortuny, na Joana Roca, i en Jaume Carbonero. Aquesta comissió va coincidir en el moment i varen fer una exposició damunt la Xina i arran d'allò vàrem veure que aquesta gent estudiava una mica sobre aquesta societat socialista. A partir d'aquí crearem una sèrie de relacions (jo ja en aquest moment havia acabat COU), tot en el moment d'un major activisme per part de l'esquerra mallorquina. Va ser en començar amb els Estudis d'Empresarials que ens trobem un grup divers de persones coherents com en Javier Puyalto, na Pedrona Terrasa, i en Toni Monserrat, que ens adonarem que ens tractaven com a "prebebès" pels majors.

Com va viure la mort de Puig Antich?

Ho vàrem viure de forma molt forta. Davant l'esdeveniment vàrem fer una acció, coneguda com "La famosa pancarta del carrer Sindicat". Aquesta pancarta va sortir fotografiada d'enfora al diari Baleares i deia: "Fascismo asesino", amb una estrella vermella i la vaig penjar amb en Lluís Escuín, essent confeccionada al pis de General Riera que tenien els pares de n’Isidre Forteza. A la pancarta li posarem dos pots de Cola Cao plens de terra amb piles fent voltes i amb molts de fils elèctrics sortint. Això va fer que la pancarta durés set hores i va provocar que el grup d'artificiers de l'exèrcit anessin a veure què era allò, donant un gran ressò. Fou un dels actes que més ens va agradar. També vàrem fer una sèrie d'octavetes que repartirem a Sindicat a través d'un sistema de llançament amb molles.

On era vostè quan Franco mor?

Curiosament, quan va morir Franco jo estava a la mili fent de guàrdia a la central telefònica i vaig haver de passar la notícia a les diverses cridades que hi va haver de "jefatura". Vaig assistir com tothom, en formació, a la tasca on berenàvem i a on veure el missatge i els plors d'Arias Navarro.

Va formar vostè part dels Grups de Formació Marxista-Leninista?

Sí. Tot fou a partir del que he comentat sobre el col·legi d'arquitectes on un grupet ens reunirem per editar una octaveta en contra de presència americana. Fou la primera octaveta on va aparèixer aquest nom, essent jo un dels redactors. L'octaveta estava en castellà, però crec que el nom del grup de formació ja estava en català. Era una octaveta de doble cara que parlava sobre l'imperialisme. Aquesta octaveta fou firmada per una gent que va aparèixer de rebot que era com un hippie que formava part dels "Comandos Revolucionarios de Trabajadores".

Vàrem preparar moltes coses i durarem una sèrie de mesos a on ja ens relacionarem amb més gent d'altres sectors en diversos fronts: el Front de professionals, el Front d'estudiants amb vuit o nou persones i el Front de sanitat formada a partir d'un ATS anomenat Lluís Escuïn amb dues al·lotes de Son Dureta. Amb aquests fronts discutíem sobre el que passava a cada sector, un poc de discussió política, un poc de formació. Després va aparèixer un seguit de gent molt interessant de la qual vaig aprendre molt del moviment obrer: Ginés Díaz i en Domingo Paredes. Ells donaren unes idees de cohesió i en Ginés fou un dels més reivindicatius.

Aquest grup, amb aquests aspectes ja va donar el que seria més endavant una estructura política i social. Fou just en aquest moment quan va venir el plorat Isidre Forteza, essent molt atrevit, arriscat i valent, aportant tota la seva experiència de lluita a València.

Quan i com va entrar vostè al MCI?

Vaig entrar quan s'integrà el Grup de Formació. En un moment determinat, de les revistes clandestines que t'arriben llegeixes Mundo Obrero, la revista del PTE que ens arribava gràcies a en Miquel Tugores que tenia certa incidència i moltes afinitats en ser proxinès, però amb diferències estratègiques. A partir d'aquí considerem necessari fer una estructuració política i la persona de contacte amb el Movimiento Comunista de Espanya, fou n'Ignasi Álvarez "El peque". El MCE ens donava una frescor amb les persones i amb el feminisme. L'estructura entrava en un moment molt interessant i jo vaig anar a Madrid en reunions de coordinació ideològica, de feines, etc. N'Ignasi em va dir: "Ahora o nunca". Això ho va dir en referència als moments d'efervescència política, en cas d'intentar fer avenços en contra del PSOE i que si aquest agafava el títol de l'esquerra, tindríem democràcia burgesa fins a la fi dels temps. S'havia d'avançar cap a la revolució o, com a mínim, cap a una democràcia més sana i amb menys feixistes.

Tan sols un pic vaig ser detingut, un horabaixa,  repartint unes fulles sobre la mobilització “Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia”. Vaig estar als calabossos del Govern Civil al Born i el meu pare  en va venir a cercar a les tres de la matinada, quan em van deixar anar.

Les estructures es van anar muntant fins que el partit va decidir enviar un quadre de l'Estat a viure a Mallorca i encarregar-se de la direcció. Aquest personatge fou en Jesús Vivas i la seva companya, na Maria del Carme "Putxi" que vingueren amb el seu nadó Dunia. En Jesús era professor mercantil, nascut a Valladolid, però es va proletaritzar en fer feina a empreses grans de Barcelona. Fou una persona que, junt amb l'Isidre, dotaren d'una coordinació amb incidència i referència fins que va arribar la fusió amb OIC.

Quina era la relació del MCIB amb el PCE i els altres moviments de l'esquerra alternativa (OEC, PSAN, PCE (M-L), etc.)?

Nosaltres vàrem tenir la sort de no ser marginats a causa de la nostra incidència en els fronts abans esmentats. Dins el Moviment Obrer fórem sempre referència de bona feina i de rigorositat, essent nosaltres els més demòcrates dels demòcrates. Nosaltres anàvem amb el PCE, anàvem amb el PTE. L'OEC tenia una posició més de no entrar. Jo vaig estar a l'Assemblea Democràtica i vaig coincidir amb en Ramon Aguiló, na Francisca Bosch, representant jo al MC, ja que en Isidre no hi podia ser i varen haver d'enviar al "segundo al mando".

El PCE d'aquells temps era un partit molt rigorós i sectari pels seus orígens, en contra del maoisme que ens donava una amplitud d'actuacions que el marxisme-leninisme ens obria camps. Malgrat tot, no hem d'oblidar que eren molt joves i no teníem l'experiència històrica d'aquests grans partits.

Així i tot, vaig trobar bones persones, netes i amb experiència, no hi havia mala fe sinó diferència de tàctica. Jo vaig anar a tots els mítings del PCE com el del Teatre Balear on vaig veure una gran concentració obrera i unes sensacions que mai havia tingut.

També hi havia trotskisme a Mallorca on jo destacaria el PORE. Aquesta organització va tenir dos grans dirigents com foren na María Dolores Sánchez i en Ramon Molina, els quals eren una altra cosa en referència a la profunditatdels seus anàlisis.

Amb el PSAN, jo he de dir que admiro molt a Antoni Serra i que aquest era amic del meu pare. Ell va estar a la llibreria Tous d'activista i el fet que el seu germà fou una de les persones importants de la segona meitat del segle XX també fou vital. Jo amb en Toni vaig participar en el Congrés de Cultura Catalana a Mallorca que es va fer al Col·legi d'Arquitectes on s'habilità un despatx. A mi em va permetre fer feina al costat en Toni Sastre, economista, i vàrem ser coautors del petit llibre "El turisme a les Illes Balears" a on marcava la independència de les illes i l'autogovern econòmic.

El PCE (M-L) no arribarem a tenir contacte directe. Així com tots els altres, com quan en Tino Alomar i en Toni Tarabini se'n van del PCE a fer Bandera Roja que varen fer la toma de l'Estudi General Lul·lià.

Durant aquesta època també sorgeixen diverses organitzacions anarquistes. Quina era la perspectiva del MCI amb aquestes organitzacions?, es varen establir relacions?

A part de l'al·lot que t'he comentat prèviament, no tinc coneixements. No tinc visió d'un moviment anarquista dins els àmbits on jo em movia.

A Mallorca hi va haver algunes organitzacions que afavoriren la lluita armada (com el PCE(I)).

Quina era la posició del MCI envers la lluita armada?

Pensau que nosaltres venim de la IV assemblea d'ETA on Eugenio del Rio encapçalà la facció en contra de la lluita armada, mentre que els grups que diuen que sí a la violència formen ETA V assemblea. Nosaltres sempre vàrem tenir clar que els grans avenços de les societats han estat sempre amb un ús de la violència, però que el decisiu és saber quina violència i entre qui, i aquesta ha d'estar ben fonamentada i establir el perquè de la seva necessitat. Aquest era el concepte en el qual treballaven i òbviament, no estava dins el nostre cap fer-ne ús.

Quan el marxisme parla de la dictadura del proletariat, no és el mateix concepte que avui tenim ni que tindran els nous marxistes que hi haurà al segle XXI. En Mao ens proporciona moltes eines com l'estudi de les contradiccions de la contradicció i arribar al suc de per què s'ha d'emprar la violència, i no podem fer rebutjos en abstractes de la violència i s'ha d'analitzar els usos que es facin en aquells moments.

El que és clar és que cap transformació de la nostra societat es podrà fer sense pèrdues humanes. L'aparell de l'estat les usa sense cap temor. La qüestió és quina quantitat de vides es poden assumir per a canviar la societat. Aquesta és la pregunta que no ens volem fer.

Quina era la posició del MCI envers la qüestió nacional? I respecte a les Balears en concret?

El MCI fou el primer a adoptar aquesta denominació nacional. Plantejarem la qüestió dins un marc de la república federal, defensant el dret a l'autodeterminació de les illes, entenen aquesta des de l'ortodòxia marxista leninista i sempre sota una idea de sumar. El concepte d'independentisme a les illes no es va entendre ni debatre en aquells moments, i en tot cas ho era el reforçament d'una federació amb els països catalans, discutint-se bastant des de la intel·lectualitat. Fou elemental per a la formació de la diversitat i va haver-hi moltes ponències, però sempre reforçant la idea de països catalans dins una federació.

Quin era el paper de les dones a l'organització? Hi havia cap mena interès pel feminisme?

Nosaltres vàrem tenir una situació molt positiva, ja que, quan es va crear el "lobby" de dones, moltes d'aquestes eren de MCI. Jo he de reconèixer que en els seus orígens na Maria Jesús Mairata, na Isabel Ulacia, na Maria del Carme Putxi, na Leonor Taboada, n'Antonia Pons i altres van arrencar el que va ser el moviment feminista, creant les primeres reunions. Va anar molt bé tenir aquestes persones i fer lectures damunt el feminisme dels anys setanta i vàrem tenir fama que la dona fos una militant d'igual condició a nosaltres quan jo era el responsable dels grups. El feminisme fou un dels factors que ens va decantar pel MC, essent probablement el primer partit que es definia com a feminista o que es plantejava els seus postulats teòrics i de discutir sobre el masclisme. També ens va donar un espai molt interessant.

Va tenir el MCI cap militant o contacte amb Menorca?

No, i això és una cosa que te n'adones a mesura que vas madurant la permanent marginació de Menorca i Eivissa. Ens vàrem dir MCI "Y tan felices" sense tenir idea que hi havia per allà. Com que la província era la de les Balears i no tenia sentit una estructura que no s'identifiqués amb la província i després la comunitat autònoma. Són situacions que es donen al començament de qualsevol estructura política.

Recorda el referèndum constitucional de 1978?

El record. Recordem una cartelleria que ens arribava fets a Madrid o Euskadi amb unes lletres molt cridaneres. Nosaltres vàrem estar a favor de l'abstenció, ja que hi havia més elements restrictius de dret.

Com es va desenvolupar el procés d'unificació entre l'OEC i el MC?

Aquí jo hi vaig participar poc, perquè quan ja havíem arribat a un moment de la transició on els punts fonamentals que jo trobava començaven a unificar-se en una altra organització política on els components no marxistes-leninistes eren importants, es va emprendre l'acció més per necessitat política que per necessitat ideològica. Quan les dues organitzacions es varen ajuntar, es van donar diverses circumstàncies, entre elles el naixement de la meva filla Laia, que em varen portar a abandonar el partit. A partir d'aquí vaig agafar una figura més independent. Record grans campanyes, contra l'energia nuclear, l'entrada a l'OTAN, l'empresonament de dirigents, que varen ser autèntiques mobilitzacions populars.

El 1979 es va produir la invasió soviètica d'Afganistan. Quina fou la seva perspectiva sobre els esdeveniments?

En els esdeveniments teníem molt clar que els tentacles de la CIA arribava per tot. Si Rússia envaïa Afganistan era per qualque motiu, segurament perquè és països no entressin a l'òrbita del capitalisme o, en aquest cas, l'islamisme.

Com va viure vostè els esdeveniments del 23-F?

Jo ja feia feina i estava a una oficina. El vaig veure i vaig dir que no tenia durada, tot gràcies a l'anàlisi marxista de la situació. Ho vaig viure amb ràbia i indignació, però sabia que havà d'estar amb la meva gent i no fugir i, n'hi havia alguna cosa fotuda, ho enfrontaríem. La dreta mateixa es va adonar que això no havia de durar.

Quina és la seva visió sobre l'Estatut d'Autonomia balear del 83? Des del seu punt de vista, quin hauria estat el model que vostè li hagués agradat més que s'apliqués per a l'administració de les illes?

En aquells moments encara estava relacionat amb el Partit i jo vaig ser l'abanderat que portava una senyera amb els "4 rojillos darrere" que va pujar al castell de Bellver on es va fer l'acte constitutiu. Va ser graciós perquè feia feina professional amb dos dels consellers, com en Jaume Canudes qui fou un personatge molt conservador, però amb qui podies seure i xerrar de molts temes fins a arribar a acords, i em deia "que fas per aquí".

Sobre l'estatut, nosaltres consideràvem que no era més que una ordenació del sistema capitalista espanyol de cara a donar sortida a unes certes necessitats de tipus econòmics i donar eines de polítiques individuals per aprofitar més els recursos. Nosaltres no érem antiautonomistes, però veiem que eren eines perfilades per la dreta i que l'esquerra no va tenir valentia. En Marx al 18 de Brumari ja ho va dir: "Cada vegada que passen les coses, hi ha més aigua dins la llet". L'esquerra que avui lamentablement tenim és una esquerra que li falta proteïna, tant la municipal com l'autonòmica.

Quina valoració fa vostè de la seva militància comunista?

Primerament, no puc penedir-me de tot el que vaig fer bé o malament. El meu cos em va demanar fer allò i ara en retrospectiva em demano com vaig ser capaç de fer aquestes coses i els riscos que comprenien. És un període de la vida que repetiria només per a millorar-lo. El segon és que ja tenia capacitat de resoldre temes i prendre decisions i un criteri cap a les persones enormement obert per a la diversitat, essent un dels factors que ha reduït en mi l'egoisme típic dels humans, així com enganxar els valors de l'esquerra clàssica. És molt difícil canviar de jaqueta si tens unes conviccions sòlides, malgrat la feina que he tingut, i puc declarar orgullós que va ser una època important per a la meva formació i per a la societat mallorquina, on jo vaig poder posar el meu granet d'arena.

Què pensa sobre el col·lapse de l'URSS?

Els esdeveniments posteriors al col·lapse de l'URSS va donar pas a allò que Rússia és avui. S'ha desmantellat la indústria, s'ha repartit els sectors econòmics clau a 4 oligarques, essent ja un país que ni és democràtic ni socialista. L'enfonsament ve per molt de motius i el retorn al capitalisme, així com el sorgiment de diverses repúbliques independents fou sobre manera una cosa fonamentada per la UE i el capitalisme occidental per a obtenir nous mercats. Xina fomenta la indústria en tant que vol subministrar al seu poble, mentre que EEUU i Occident li diuen a Rússia "Nosaltres us vendrem els productes". Xina té clar que la seva ciutadania ha d'augmentar el seu nivell de vida en el seu esforç propi, però l'entorn de Rússia no és el mateix. La ideologia individualista i capitalista que han transmès els mitjans de comunicació ha penetrat molt, i mentre la misèria creix els mateixos encara continuen guanyant. La Rússia actual és molt con-servadora i la invasió d'Ucraïna sembla una estratègia per a reordenar la situació internacional. La Xina i l'Índia ja estan preparades per a seure's de tu a tu amb les potències que varen guanyar la Segona Guerra Mundial. Ja estem a punt de conèixer un nou ordre internacional.

A què es dedica vostè ara com ara?

Soc jubilat i és important saber d'on venc. Dedico part del meu temps a difondre el llegat del meu pare, el pintor Gaspar Riera, i a diverses tasques com la col·laboració amb entitats cíviques. En especial les tenen com a objectiu millorar la qualitat de la vida de les persones, i la defensa del patrimoni que ens han deixat els que ens varen venir davant i avui ja no hi són. Com hem dit sempre: qui estima Mallorca no la destrueix.

Mallorca en aquests darrers 40 anys de democràcia ha canviat molt, en destacaria cap cosa en concret?

Mallorca ha canviat en el sentit de què s'ha incrementat molt la gent que està a la política per servir-se a ella mateixa i no per als altres. I dic això com a sensació que detecto a les persones que tracto i amb el màxim respecte a les persones que estan a la funció pública i ho fan, molt, però que molt bé. Gestionar un país és complex, però possible. L'esquerra ha de ser més resolutiva i se l'ha de jugar més.

Això seria l'única tristor que podria dir d'aquest període i trobo que hauria d'haver-hi més limitacions per a l'exercici de poder. Tot càrrec polític hauria de tenir una durada màxima de vuit anys i després tornar al seu lloc de feina, tant públic com privat. El tema de la funció pública s'ha sobredimensionat, i a Mallorca hem contribuït a això amb la presència d'un funcionariat excessiu a uns camps i massa reduït a altres. També falta una auditoria de qualitat damunt la funció pública, en especial a l'eficàcia de les persones que veuen el funcionariat com una garantia de feina per a tota la vida. La societat, que està contribuint a aquesta estructura mitjançant els impostos, s'enduu també moltes experiències negatives.

Els que hem estat sempre a l'empresa privada tenim molt clar "lo que val un duro" i quina és la millor forma d'invertir-lo o gastar-lo. La política és per a servir la gent, no amb paraules sinó amb fets.