Carme Coll Truyol (Ferreries,1950-) és una política, activista i assessora internacional menorquina que ha radicat gran part de la seva activitat política a Catalunya, a Mollet del Vallès pel PSUC i al districte barceloní de Sant Andreu del Palomar pels Comuns. Ella va participar en esdeveniments com la constitució del primer ajuntament democràtic de Mollet i dirigir la mateixa corporació entre 1983-1987. També ha estat membre fundadora de la Fundació Dolores Ibárruri i ha participat en diversos organismes centrats en la cooperació internacional.

Com era la Menorca de la seva joventut? Quins eren els seus passatemps?

Jo vaig néixer a Ferreries a una família de pagesos no propietaris, com la majoria de pagesos de l’illa de l’època. Estàvem a un kilòmetre del poble i llavors anàvem al col·legi caminant amb totes les dificultats que suposava que(aquests no estiguessin asfaltats. Fou una infància de mancança de moltes coses, però a casa no faltava mai menjar. Em vaig criar amb 10 germans: 6 germanes i 4 germans. Era una família supernumerosa, però típica de les famílies religioses de l’època. Jo diria que fou una infància feliç, però clar fou molt dura i tothom havia de col·laborar des dels 7-8 anys, tenint cadascú la seva funció. 

Als 14 anys jo ja tenia clar que no volia viure més al camp i volia estudiar, tenint possibilitats, però amb la negativa del meu pare. Ell va dir que ja sabia prou i que el que havia de fer en tot cas era aprendre un ofici, però continuar estudiant no perquè érem molts i havíem de col·laborar tots. A partir d’aquí ser la número 7 d’una família de 10 em va fer més rebel, perquè allà o cridaves o no et feien cas! Però sempre he tingut bones relacions amb els germans, essent diferents tots i amb visions del món completament diferents. Per dir-ho d’alguna manera jo era el cigne negre de la família, ja que tenir una família catòlica (que normalment eren conservadors) i els hi sortís una filla revolucionària era dur als seixanta. 

Com fou l’educació primària?

Nosaltres, les nenes, anàvem a les monges mentre que els nois anaven als col·legis nacionals. Eren monges franciscanes i es pensaven que ens feien un favor amb un tracte no exigent, perquè el meu pare sempre els hi donava menjar. Jo el record que tinc de l’escola és que quan vaig aprendre més va ser amb una mestra de la falange, na Maria Mascaró, que em va donar suport quan vaig fer el servei social (obligatori per a poder treure’t el carnet.).  Fou ella que em va dir que em proporcionarien una beca si volia estudiar. Allà vaig aprendre més anant els diumenges un parell d’hores per a preparar l’examen del servei social i el certificat d’estudis primaris. Era una cosa contradictòria de la gent de Falange quan veien una persona amb potencial els hi donaven suport.  La meva visió sobre les monges és que t’ensenyaven, és clar, però que allà hi anaves a passar el temps. Les meves germanes sí que hi passaven matí i tarda, fet que lleva més pes al record que tinc de les monges.

Tinc entès que va fer feina de perruquera a Ciutadella als 14 anys.

Quan el meu pare em va dir que estudiar no i si un ofici, vaig estar pensant i vaig decidir perruquera. Vaig començar a Ciutadella fent feina per un matrimoni jove de vint-i-cinc anys. Em varen acollir molt bé i vaig aprendre moltíssim. A més l’ofici em va salvar la vida perquè a totes les èpoques de repressió que no podies presentar el certificat de bona conducta a segons quins llocs. La perruqueria, per contra, normalment t’ho passaven per alt i no t’ho exigien, a més m'anava bé i vaig poder guanyar molts de diners. Després d’açò i de la tasca municipal vaig fer feina d’assessorament de desenvolupament territorial i en cooperació internacional. 

Posteriorment va cursar estudis universitaris?

Sí. Vaig aprovar la prova de vint-i-cinc anys d’accés a la universitat i vaig començar a estudiar dret fins a 3r, ja que em motivava molt el dret administratiu, el dret constitucional, l’economia del dret i fins i tot el dret romà per l’interessant que era. A tercer va entrar dret civil i em vaig avorrir, fet agregat també fou l’entrada a l’Ajuntament de Mollet, tenint poc temps. Quan vaig entrar a l’Ajuntament em vaig matricular a la carrera d’Història i vaig acabar llicenciant-me. M’ho vaig passar molt bé tot i que el cap de setmana quedés a casa a fer treballs. Era una cosa que m’apassionava.

Va tenir també relació amb el moviment de cristians progressistes? Suposo que essent de Ferreries va conèixer a Sr. Joan Febrer.

En Joan i jo érem veïns de carrer! Fórem companys del club parroquial essent monitors. Amb el tema del cristianisme progressista, ens organitzàrem amb el club de Ciutadella que era majoritàriament integrat per membres de la Joventut Obrera Catòlica, essent-hi el meu primer marit membre d’aquesta. Jo vaig arribar a ser responsable d’aprenents i teníem relació profunda amb el moviment cristià progressista. La JOC finalment es va trencar amb els anys i a Menorca molta gent d’esquerres ens vàrem organitzar al voltant de la JOC.

Poc després fou detinguda per les forces de seguretat franquista i portada a Palma. Com fou aquesta experiència?

Duríssima! Em varen empresonar per associació il·lícita i també per propaganda il·legal.  Ara ho veig amb perspectiva i dic “Si era una nena, només tenia vint-i-tres anys!”. Fou una experiència molt dura. Després de la repressió franquista de la postguerra, a Menorca no hi havia detinguts polítics, però jo per la meva activitat em varen engarjolar. Ho vaig passar molt malament perquè tenia la meva filla tenia quinze mesos, passant-ho realment malament per ella, però era el que passava. Ni la Policia Armada sabia com tractar-te perquè la veritat. A Maó no hi havia presó, només hi havia la comissaria de la guàrdia Urbana de Maó, i hi vaig estar bastant de temps, essent unes setmanes a l’espera de partir cap a Palma una vegada el temps millorés (feia turmenta i molt de vent). Jo estava al calabós i les visites que rebia era d’en Joan Febrer, el capellà Seguí i el Bartomeu. Els guàrdies em deien “Ah! Ets molt amiga dels capellans” i jo deia “Jo soc amiga de tothom”.

Les condicions dels calabossos eren horribles fins al punt dels que els hi feia pena als guàrdies. Els hi deia que em deixessin posar devora l’estufa i em moria de fred, deixant-me en els moments en què ningú ens vigilava. Tot era molt d’acord amb la petitesa de l’illa, a on tothom es coneix i sabien que no havies fet res dolent més enllà de pensar diferent amb idees com el fi de la dictadura, democràcia, llibertat de partits… les coses típiques del moment. 

Es va relacionar vostè mai amb en Joan López Casasnovas? Coneixies també a nen Toni Casero i en Ferran Gomila?

Sí! Ara fa no molt quan es va morir, un fet molt trist, feia molt de temps que no el veia li vaig dir que el veuria aquest mateix 2022 per a poder conversar amb ell. No hi vaig ser a temps, però li tenia una gran admiració, era tan lúcid quan parlava, tenia una intuïció per les coses … Jo crec que era per això que es va apartar de les darreres estridències de l’esquerra. Que hi hagi radicalitat està bé, però que falti una mica de pragmatisme és negatiu perquè al final no transformes res. Jo també era amiga de l’Ignasi, el Juli Mascaró, de les famílies d’esquerra de Ciutadella de l’època.

Al Toni i en Ferran els coneixia, però ens vàrem relacionar molt més tard. Nosaltres érem molt antisoviètics i llavors el PCE vàrem tardar a acostar-nos-hi, perquè érem d’esquerres i ens dèiem comunistes, però estàvem en contra de la perversió del comunisme i la repressió de l’estalinisme. De fet, quan vaig venir a viure a Barcelona jo formava part de les Plataformes Anticapitalistes que eren organitzacions de l’OEC.

El 1973 es produeix l’atemptat contra Carrero Blanco. Com va viure l’esdeveniment?

Jo estava a la presó de Palma. Era l'única presa política d’allà i va ser “durillo”. Em va agafar desembre, gener, febrer i març. Jo en aquests moments vaig tenir com advocat a l’Ignasi Ribas (que des d'aleshores aquell moment no el vaig tornar a veure) i va ser l'única persona amb qui podia parlar allà, ja que la meva família era a Menorca i una monja que era germana d’un conegut de Menorca. Les monges ens portaven menjar perquè el ranxo de la presó era fastigós.  Allà vaig aprendre moltes coses. Que era una alcavota, els lladres, prostitutes, una mica de tot. Jo a més era la jove i quan va passar tot allò de Carrero totes deien “¡Ay la niña! ¿Que le van a hacer a la niña?”. Jo estava expectant de veure que passava, ja que aquests segurament estarien rabiosos, però no em varen fer res. A més, era de les primeres presons vigilades per dones no monges. Eren molt maques i em varen salvar. Jo vomitava sovint pel menjar en el període d’aïllament i una de les vigilants em va dir “Que necessites?” i jo li vaig demanar una taronja. Un dia em portaren la Nuri, la meva filla, i la “jefa” de les preses em va deixar la seva habitació individual per estar amb la meva filla.

L’Ignasi va demanar la llibertat provisional i vàrem tardar tres mesos per tema festes, fent-se eterna. Vaig aconseguir la condicional i vaig pagar una fiança de 30.000 pessetes que no em tornaren mai. Jo encara estava amb la condicional i em volien posar tres anys més, però amb l’arribada al poder de Joan Carles es va promoure una amnistia a on es perdonaven les sentències de fins a tres anys. 

Més tard va decidir marxar a la península. 

Sí. Això fou al 76. Vam fer una estada curta a Madrid que no arribà a un any. Als dos anys d’arribar a Barcelona em vaig separar del meu primer marit i vaig partir a Madrid amb el que seria el meu segon marit, amb qui estaria vint anys. Vàrem anar uns mesos a intentar organitzar unes Plataformes Anticapitalistes. Ell era més intel·lectual, jo era més activista. Allà ens detingueren, ens enxamparen després de les protestes pels fets de la Fàbrica de Vigo i nosaltres posarem cartells que deia “Monarquia Asesina”. En aquells moments vivíem amb una parella d’amics, hi teníem a la meva filla dormint i aquests amics també tenien un nen petit. La Policia va fer acte de presència i entre nosaltres ens vàrem dir que passi el que passi no diguem a on vivim, ja que ni els nins ni la parella tenia res a veure amb tot això, cosa que lògicament no era certa.

Ens varen fer pols  i el Guàrdia Civil que em va interrogar era tot un mallorquinot. Al meu company li varen fer la banyera tota la nit. De la Guàrdia Civil de Getafe ens varen passar a la direcció general de Seguretat de Madrid, de la Puerta del Sol. Allà em tractaren molt malament i em varen fer tortura psicològica. Em varen posar al mig a una cadira i m’envoltaren per a insultar-me i donar-me cops. La sensació d’impotència no es pot explicar, però vaig tenir la sort que Franco havia mort i una vegada ens traslladaren al jutjat allà ens deixaren en llibertat. Encara recordo el moment en què sortirem en llibertat, fent bots al carrer a les 4 de la matinada cridant llibertat.   

Al 1976 Adolfo Suárez posà en marxa la llei de Reforma Política i la liberalització del règim. Com veia els esdeveniments en aquell moment?

Ho vaig viure amb passió. Era molt interessant el moment que s’obria. També va ser frustrant veure que no s’aconseguia la ruptura, sinó que vàrem haver d'acceptar la reforma després del referèndum. Però allà és quan ens començarem a relacionar amb la gent del PSUC, que tenia una força impressionant de cara a les campanyes, el referèndum, etc. El que volíem sobretot era la llibertat i la reforma va posar els mínims, tot i que vàrem haver de sacrificar molt. Encara recordo la primera manifestació de l'onze de setembre, fou apoteòsica i són coses que no s’obliden amb la il·lusió tan forta que hi havia al carrer. Després amb la constitució es va viure molta emoció i expectatives envers una aplicació progressista de la carta magna.

Quan va entrar al PSUC?

Hi vaig entrar un temps després mort Franco, al 77 en concret. Hi vam passar molta gent d’OEC, passant-se més de 100 persones que crèiem que per fer política democràtica es requeria altres instruments. Tampoc crèiem que podíem anar a la contra de CCOO, que tenia una base social aterridora i dèiem de fer pinya amb aquest moviment. 

Jo ja estava al Vallès Oriental, anant a viure a Mollet després de tornar de Madrid. Quan vaig entrar el PSUC era una cosa oberta, un moviment d’intel·lectuals, d’artistes, d’obrers, de sindicalistes … Era una cosa bastant interessant i fou tota una experiència, essent Catalunya la bandera dels canvis profunds. Va ser extraordinari com les forces del treball i la cultura, un concepte molt del Guti i del Gregorio López Raimundo, s'unien per fer pinya i per demanar “Llibertat, amnistia, estatut d’Autonomia”.

Dissortadament, fou també el moment en què el PSUC va entrar en crisis amb els prosoviètics. Quan ens passàrem, la direcció ens va demanar reunir-nos per a saber perquè volíem entrar al PSUC. Vàrem fer la reunió i li vàrem dir al responsable d’organització, en Josep Serradell, que volíem fer política amb ells perquè les tesis del 4t congrés i compartíem l’aposta per l’eurocomunisme,  aquest ens va dir “Bueno ,bueno això no està tan clar”. Al principi no li vàrem fer cas, però ens vàrem esdevenir del “follón” que hi havia dintre del PSUC! Ho vàrem viure des de la porta i des de les tesis eurocomunistes. Ens vàrem quedar parats, però després entenguérem el “Bueno,Bueno això de l’Eurocomunisme”. 

Doncs al 77 ja està instal·lada a Mollet. Com fou el canvi per a una menorquina passar de viure a l’illa a Catalunya? 

Jo ho vaig viure bé i trobo que és perquè soc urbanita per natura. A mi m’encanta Menorca, però quan passo dos mesos em sento com tancada i és que és una illa petita, però no sé si m'hi acostumaria a viure. Pot ser que el fet de no estar vinculada a les coses que m’agraden que són moviments, associacions, etc. que hi ha per aquí i la quietud Menorca quan vaig de vacances i tal i no hi estic ficada segurament m’influeix.  Així, no em va suposar cap esforç integrar-me. 

El Vallès a més està molt ben connectat i, malgrat ser urbà, està molt endinsat a la natura. A més, en aquell moment, Mollet era el poble més lleig de la comarca i vàrem acabar allà per la necessitat de reforçar la posició del partit. Finalment, ens quedarem allà més de vint anys, veient una important transformació d'ençà que vaig entrar al 79 com a regidora de l’ajuntament. 

El PSUC fou també conegut pel compromís amb el seu catalanisme popular. Com era la discussió interna sobre la qüestió nacional? 

És la mateixa d’ara. Jo soc profundament catalanista i crec que l’independentisme ens ha fet perdre l’oportunitat d’arribar a fons a una autonomia real amb un pacte fiscal. Perquè si tots els ous que han posat a la cistella els independentistes els haguessin posat al pacte fiscal el tindríem sense cap mena de dubtes. A més és un fet que no alarma a ningú i és una reivindicació justa. Jo no crec massa amb la independència, ja que un estat nou seria molt costós i difícil d’enxarxar a un context europeu. Podem aconseguir moltes coses sense ser un Estat i ens lleva les despeses de l’Estat, mentre que tenint competències plenes amb la defensa d’un catalanisme popular que integri a València i Balears. 

I la qüestió de la dona com es vivia? Hi havia debats? Es va integrar el feminisme ja a aquesta època? 

Durant un temps vaig ser la responsable de l’àrea de la Dona del PSUC, a la darrera fase. Jo sempre hi he treballat i vaig publicar coses a l’Institut Català de la Dona. Jo puc dir que el PSUC era molt masclista com ho eren tots els partits i organitzacions socials, i el fet de ser dona obligava a demostrar encara més les capacitats individuals per a estar a un lloc de responsabilitat. A CCOO el masclisme era igual d’impressionant. Les coses per sort han canviat i s’ha entrat en un discurs totalment oposat que impedirien segons quins actes. Em dol molt veure la polèmica feminista actual, perquè les que vàrem trencar motlles no ens mereixem el tracte actual, però la gent jove té altres pensaments. Jo no em considero una feminista tradicional, ja que per a mi el feminisme és viure la llibertat i la independència econòmica. Això moltes vegades no és fàcil per a una dona.  

Al 1979 es donaren les primeres eleccions municipals. Com ho va viure? Quins efectes va tenir el resultat?

Com que Mollet era un municipi de 45.000 habitants en el moment, no tenia absolutament res. No tenia carrers asfaltats, no tenia plànols del subsol i no sabíem per on passava l’aigua... Era un caos. Era gent que vivia a un caos urbanístic total i el primer que férem fou els plànols, asfaltar i posar les condicions perquè la gent que hi vivia (gent de la darrera onada d’immigració dels 60-70). Molta gent hi viva per fer feina als polígons de Mollet, Martorell, Parets, etc. i pels efectes de la crisi del 73 i es va quedar desemparada davant les hipoteques per a cases d’una qualitat pèssima que s’havien fet a mansalva. 

Jo no m’esperava sortir, en gran manera perquè anava el nombre 9 de les llistes i al final en vàrem treure 9, estant a dos de treure la majoria absoluta. Va ser una experiència interessantíssima a on vaig aprendre molt, ja que si es va amb la ment oberta aprens una mica de tot perquè els municipis ho acabes tocant tot (salut, urbanisme, taxes). Finalment vaig acabar anant cap de llista. Érem molt atrevits, però això ens salvà. Gallecs per exemple la salvàrem que es convertís en una ciutat-dormitori i es va recuperar. A més era un terme petit i tenia un creixement previst de fins a 200.000 habitants. Vàrem derogar el pla d'urbanització urbana anterior i en proposàrem un de nou que rebaixava el creixement de fins a 65.000 habitants, recuperarem terres de Gallecs que serví per a ampliar el terme municipal i tot això va ser una experiència. 

Mollet teníem una situació molt complicada el i al 83 teníem un atur del 32% a causa de les reconversions industrials que afectaren molt al teixit laboral de la zona. Llavors la campanya va tenir l’eslògan “Gira la truita”, essent molt exitosa i fins i tot producte d’un documental a on es mostrava el Mollet abans i després de la nostra administració. Llavors era fàcil fer una campanya de canvi total que es va aconseguir i, encara avui, la meva filla i gent del Mollet més jove se sorprèn quan veu com era abans el municipi. Molts dels barris eren femers i ens hi vàrem posar malgrat els nombrosos interessos urbanístics, tenint una capacitat de negociar amb els grans propietaris de reconvertir la planificació per la via de grans acords i no indemnitzar,  manco un propietari de Mollet.

Paral·lelament, es donaren els pactes de la Moncloa i temps després l’adhesió a la UE.  Què n’opina vostè de tots aquests esdeveniments?

Tot venia relacionat. No et sabria dir en què concretament va afectar, però et puc dir que era un moment de crisis agut que es va haver d'encaixar amb l’entrada a la UE, fet que va impactar moltíssim a les zones industrials. Recordo haver dedicat més temps a la mediació entre empresaris i sindicats que la mateixa gestió, ja que els conflictes eren enormes i la nostra intervenció va calmar una mica els ànims. Per a resoldre el tema de l’ocupació vàrem fer molts de plans i a més donàvem alimentació bàsica a 200 famílies per via de bons de cistella de compra mitjançant d’un acord amb Càritas. 

Com fou l’exercici de regidora? Veig que d'ençà que agafà possessió anà concentrant diverses regidories, en concret les d'Hisenda, Sanitat i ensenyament. 

Com que va ser tan convuls el primer mandat i llavors hi havia pactes amb el PSC, amb CDC i donava lloc a trencaments constants. L’equip de l’Anna Bosch va haver de prendre plenes responsabilitats dels càrrecs vacants i molts se m'assignaren. Va ser una escola a on vaig poder penetrar a molts d’àmbits. Per exemple hisenda era un tema que tenia com a cosa molt automàtica i vaig veure que era una cosa totalment política a on s’assignaven les prioritats. 

L’ajuntament a més el vàrem trobar com un edifici petit on es feia de tot, les actes fetes a mà fetes per una senyora major que es deia Maria Antònia a les golfes, el servei administratiu, policia municipal tots els serveis estaven amuntonats en molt poc espai. Tot era una cosa que no té res a veure amb ara. Allà m’adono que els grans canvis del país foren per via dels ajuntaments, grans instruments de transformació social.  

Com es duia vostè amb l’Anna Bosch? El va sorprendre quan va decidir abandonar la política institucional?

Jo tenia bones relacions amb ella. El seu abandó de la política activa em va sorprendre. Era el moment de la ruptura del PSUC, de diferències polítiques a la comarca. Jo vaig procurar estar al marge de tot això, però mai ho aconsegueixes del tot. Encapçalar la llista fou tot un mal somni. Jo estava molt còmode amb l’Anna Bosch i fèiem molt bon equip. La majoria de la gent del PSUC de la comarca formava part del sector leninista i ella no hi combregava i jo tampoc. L’Anna era molt bel·ligerant malgrat ser molt treballadora i intel·ligent i no va voler presentar-se. Allò fou impactant, perquè allà la relació es va trencar una mica i vaig haver d'assumir competències que mai pensaria hauria agafat. 

El 1980 se celebraren les primeres eleccions autonòmiques. Com fou la campanya a Mollet? Quins són els seus pensaments envers els resultats i les conseqüències de la mateixa? 

Pensàvem que tindríem un govern d’esquerres a la generalitat i no va ser així. Els socialistes no volien fer un acord malgrat que pactéssim a la resta de Catalunya i al final va entrar el Pujol. Sí que va ser una frustració perquè pensàvem que hi hauria grans canvis en l'àmbit municipalista i l’entrada de CIU ens va deixar una mica descol·locats al principi. Es varen fer moltes lleis de canvi de règim local, però el retardament d’aquests canvis legislatius ens va fer molt de mal, perquè funcionàvem amb lleis franquistes i la part bona fou que com que ens movíem en un espai de legalitat dubtosa vàrem fer coses que no es podrien haver fet després. Va ser una transició que els ajuntaments ens vàrem saltar quantitat de coses, però arribarem els objectius que volíem fins al 1985 amb la primera llei de finançament de les hisendes locals. A Mollet férem un pressupost amb dèficit, que en teoria estava prohibit, i la llei de subsanació de les hisendes locals ens va anar genial perquè ens varen entrar els diners que havíem reconegut (55 milions de pessetes). 

Al 81 es dona el debat fort dins el PSUC entre els sectors prosoviètics, els leninistes i els eurocomunistes. A on se situava vostè quan es donà aquest debat?

Claríssimament eurocomunista. Estàvem molt preocupats pel que passaria, ja que les ruptures sempre són dramàtiques i jo estava situada a l’àmbit eurocomunista del Guti i el Gregorio López fins que es despenjà.  Estàvem molt dividits. Els que teníem càrrecs municipals ens tancàrem a complir els nostres propòsits i jo vaig passar molt dels debats estèrils i ho teníem claríssim fins al punt que després de sortir de l’ajuntament vaig estar molt de temps sense activitat orgànica al partit, tot i estar afiliada. 

Al 83 fou escollida com a batlessa de Mollet del Vallès. He vist que els qui li donaren la batllia foren la gent de Convergència. Per què i com es va arribar a donar aquest pacte?

Abans havíem treballat molt amb CDC, una convergència molt oberta lluny de l’exclusivisme del pujolisme. La gent de CDC era la que ens imprimia les octavetes del PSUC i de CCOO. Hi havia una relació personal de treball durant la dictadura. Ells eren demòcrates i catalanistes, mentre que els socialistes no defensaven el català ni l’escola catalana. Per una continuïtat de l’alcaldia, CDC ens va dir que si el PSC no donava els seus vots per investir-me i així va ser. Vàrem fer el pacte amb convergència que va durar 4 anys sense cap mena de ruptures i sense cap pega al nostre projecte. Va ser un mandat molt tranquil.

Durant el seu mandat com a batlessa es va desenvolupar la immersió. Quines mesures va emprendre l’ajuntament per a fer possible aquesta política?

Jo portava ensenyament i vàrem ser dels primers municipis que vam plantejar la immersió. Allà férem assemblees per explicar als pares el programa d’immersió. Allà tota la gent castellanoparlant que vivia a Mollet (més del 60%) estaven encantats perquè els seus fills tindrien les mateixes oportunitats que la resta de catalans nascuts a Catalunya. La il·lusió per començar amb la immersió fou increïble, però fou el fruit del treball municipal. Jo ara al·lucino amb el moviment antiimmersió, ja que abans no ho hagués pensat.

També vàrem impulsar l’escola d’adults per acabar amb l’analfabetisme tan important que es donava al 79. Hi anaven dones (hi havia fins a un 13% d’analfabetisme en dones) i al carrer aquestes mateixes et feien petons perquè sabien llegir els cartells del carrer. 

Amb tota aquesta política els nostres aliats naturals foren convergència democràtica. 

També he llegit que durant el seu mandat es va reformar les taxes municipals, em pot parlar una mica sobre com fou açò? 

Les taxes estan amb relació (encara que mai ho solen cobrir) a l’augment de preus dels serveis. S’intenta fer la mitja per repartir els costos per cada casa. Són al final serveis que tu prestes i que has de cobrar. Aquestes no solien cobrir, ja que el sou mitjà a Mollet era bastant baix, però tampoc ho recordo amb molts de conflictes. El que fèiem era reunir-nos amb les associacions de veïns i vaig ser partidària de no reglamentar massa la participació, perquè quan hi creus trobes que no és necessari reglamentar-ho en excés de tal manera que tot sigui quadrat. A part, això llevava espontaneïtat a la gent. Llavors teníem establert abans de canviar preus es feia una reunió amb totes les associacions de veïns, els hi explicàvem i malgrat que no tothom hi estava d’acord no vaig tenir massa conflictes.   

Com fou la tasca d’emprendre aquesta gran construcció d’obres públiques municipals (Escoles, L’arxiu, El CC La Marineta, etc.)?

Per una banda, hi havia una ferma decisió de millorar els barris i, per tant, s’havia d’asfaltar, s’havia d’arreglar tot el subsol, el clavegueram ... Tot allò que no es veu. Després hi havia la intenció de la recuperació cultural i de les coses arquitectòniques que encara tenien un valor en si mateixes per a recuperar-les. L’exemple era la Marineta, que era la posada de la carretera de Ribes (que fou camí real). Aquesta posada era molt simbòlica i era a mig camí de Barcelona i Vic, aconseguint-la recuperar a la fi. I també vàrem recuperar una font modernista a la plaça del poble. Vàrem tapar la riera que portava moltíssima brutícia. 

En l'àmbit cultural també recuperàrem els carnavals i les festes majors, moltes tradicions tocades per la dictadura. Vam ser dels primers municipis que tot l’equip de govern es va disfressar pel carnaval. Fou importantíssima la recuperació del Carnestoltes, confeccionant el vestit en Francesc Bas. També teníem molt de contacte amb el teatre de Granollers.  

Al 86 Mollet s’agermanà amb Rivoli. Com es dona aquest procés?

En aquells anys, ja des de l’entrada dels ajuntaments democràtics, vam entrar en contacte amb els ajuntaments francesos i italians que tenien una experiència municipalista enorme. Es va potenciar per allò de la “Unitat dels pobles” que ja era una tradició a Europa posada en marxa després de la II Guerra Mundial, però nosaltres estàvem enfora d’aquest àmbit. Es va potenciar l’agermanament dels pobles, vàrem posar en marxa aquesta política amb tres municipis de tres països europeus,Rivoli  Itàlia, Ravensburg Alemanya i Montélimar França. Fèiem intercanvis culturals com els corus de Rivoli que venien a cantar aquí, els d’aquí que anaven a Rivoli, altres activitats i accions que encara el dia d'avui es conserven. Era obrir una mica l’espai de coneixement amb els europeus. El municipi amb qui més intercanvis vàrem portar a tema va ser amb Rivoli. 

El 1987 arriba Rafael Ribó a la presidència del PSUC i inicia la “congelació” del partit. Quina discussió es va donar dins el partit a Mollet? Com va viure posteriorment la formació del PSUC-Viu?

Nosaltres a Mollet vàrem estar al marge de la formació del PSUC-Viu i ens adherirem a la proposta del Ribó, encara que no em va agradar com es va plantejar. Sabíem que era la possibilitat de continuar a la batalla electoral i sabíem que el PSUC estava totalment linxat per tot això. Tot i que potser no va ser tan bona idea desfer el PSUC perquè la seva tradició és molt valorada i pot ser la d’Iniciativa va costar molt d’arrelar-la.

Paral·lelament, tinc entès que vostè fa ser la cofundadora de la fundació Dolores Ibárruri. Quines eren les tasques i propòsit de la mateixa?

Per una banda, era recuperar la memòria de Dolores com a persona i el que havia aportat així com la construcció d’una fundació que reivindiqués el feminisme dins el PC i de la societat en general. Vam fer bastants d’estudis sobre representació política, feminisme dins el partit... Però va arribar un moment que es va esgotar. El PCE cada vegada tenia menys força, jo em vaig desvincular i la cosa es va anar desfent a poc a poc. D'ençà que va viure la secretaria de la Pasionaria, la Irene Falcón, que la va acompanyar tota la vida i que havia treballat amb gent de molt prestigi, essent per mi una figura més important que la de Dolores. Quan ella es va morir la filla i la neta de la Dolores no tenien les capacitats per continuar l’organització. 

I com va ser la tasca de ser assessora internacional?

La virtut que li dono a la meva feina és que vaig aprenent sempre. Sempre he considerat que he tingut càrrecs per sobre de les meves capacitats, però que he tingut la virtut de rodejar-me de bona gent i fer coses rellevants. La cooperació internacional l’he vista des de diferents punts de vista. Vaig posar en marxa, amb altra gent, el departament de cooperació descentralitzada de la Diputació de Barcelona, després vaig dirigir ACSUR-Las Segovias a Madrid i vaig formar part de la coordinadora d’ONG amb resultats boníssims malgrat tenir a Aznar com a president del govern. Més tard vaig treballar amb la Leire Pajín a la Secretaria d’Estat de Cooperació Internacional d’Espanya. Per problemes de salut vaig tornar a Catalunya i vaig estar dos anys a l’Institut Europeu de la Mediterrània, però després vaig participar en un programa pilot de cooperació internacional del NN.UU (PNUD) per a coordinar l’acció entre ONGs ajuntaments, comunitats autònomes... que es deia ART, - articulació d´actors en els territoris-. Un programa molt exitós de NN.UU. que encara funciona a ple rendiment. El treball era força interessant, però fou un fet molt dur, ja que vaig estar uns anys enfora de casa meva. Vaig acabar tan rebentada que em vaig dir que no tornaria a viatjar amb avió si no fos per anar a Menorca.  

Després d’acabar la seva tasca com a batllessa va prosseguir amb la vida política?

Sí, i ara estic amb els Comuns essent consellera municipal del districte de Sant Andreu del Palomar. Jo soc de les coses concretes i al barri hi havia una sèrie de coses pendents i em vaig implicar. Vaig estar dos anys com a consellera i una vegada desbloquejats els punts importants de la gestió em vaig retirar per a dedicar el meu temps a les meves netesi a mi mateixa. També participo en activitats del casal comunitari que s’ha fet al barri

El 15-M a Catalunya va tenir un impacte crucial. Quina és l’opinió del moviment i les conseqüències que va generar?

Va ser un moviment rellevant de trencament d’una certa apatia. A la Plaça Orfila feien assemblees cada cap de setmana i encara hi ha un moviment anarquista molt potent. També el moviment va acabar morint per les serioses diferències polítiques. Jo vaig venir a unes assemblees i vaig escoltar discursos que defensaven la violència que no compartia. Va ser un moment crucial per a l’esquerra i el progressisme que va implicar a molta gent en la política.  La gestió no és perfecta i es requereixen equips potents i encara més amb una ciutat molt gran com és Barcelona. 

Catalunya i Menorca ha canviat molt en els darrers anys. Què és el que destacaria?

Estem a un canvi d’època, especialment per la forma de relacionar-nos i això ho veig amb la meva neta que fa funcionar l’ordinador així com vol. Això vol dir que estem amb una generació diferent i ens hem d’habituar. Jo admiro molt la feina que han de fer els joves i els grans hem d’estar per ajudar, no per generar molèsties. Deixem que els joves vagin fent i els ajudem i auxiliem amb la nostra experiència allà on podem.