Entrevista a Matilde Gomila

Entrevista a Matilde Gomila
Matilde Gomila
Matilde Gomila

Matilde Gomila (1947-) és una figura central per a poder conèixer l’antifranquisme a Menorca. Filla de d’una companya de presó de la dirigent comunista Matilde Landa a Palma, Francisca Juanico Salas, i d’una familia integrada en la lluita per la República, fou membre del PCE durant el tardofranquisme i la transició, essent també la única dona que ha ostentat el càrrec de secretaria general de CCOO a Menorca des de la seva constitució a l’illa. També fou participant a les llistes de les eleccions autonòmiques de 1999 per EUIB.  

Com va ser la seva infància? En quines condicions va créixer?

Vaig néixer l'any 1947 i la meva primera infància amb l’ambient de casa va ser feliç encara que la família passava les privacions econòmiques de la postguerra no ho vaig viure com si fos un problema, veia que alguns amics o coneguts disposaven de coses que jo no podia tenir, però, al costat de casa i hi havia dues famílies que tenien moltes més mancances que nosaltres. Els meus pares no varen fomentar mai el sentiment d’enveja i això va influir molt en el fet que, encara que l’entorn no fos una meravella, jo disposava de la suficient estabilitat emocional per a dir que vertaderament vaig ser una criatura feliç.

Les coses varen canviar i molt quan a l’escola em començaren a discriminar per ser filla de republicans que havien estat a la presó i a més estava sense batejar. Aquelles  professores falangistes aprofitaven totes les ocasions per ridiculitzar-me, per fer-me sentir una ignorant o fins i tot negar-me el permís per anar a l'escusat. Això, comparat amb la consideració que em tenien els meus pares, atès que totes les qüestions que s'havien de resoldre dins de l’entorn familiar es plantejaven amb la meva presència, per tant, la meva edat no era un impediment fer-me sentir inferior.

Amb els anys he arribat a la conclusió que els meus convenciments polítics cap a l’esquerra els varen començar a forjar aquelles mestresses de primària militants de la “Sección Femenina de la Falange”.

A què es dedicaven els seus pares abans i durant la guerra civil?

El meu pare era mecànic des de molt jove i la meva mare no treballava d'ençà que s’havia casat, cuidava de la meva germana i de les tasques de la casa. Durant la República la meva mare es va dedicar a fomentar activitats culturals per infants i participar en un grup de teatre: n’era molt aficionada des de la seva infància. El meu pare va ser xofer i mecànic del General Cabanelles quan la República i quan va començar la guerra es va allistar i era sergent d’enginyers.

Quan entrà la seva mare al PCE?

Ho va fer durant la guerra juntament amb el meu pare.

Com es comunicava amb la seva mare en la seva estança a la presó? Suposo que li va descriure en alguna ocasió la situació de la presó de dones (Menjar, tracte, etc.)

Jo no havia nascut quan els meus pares estaven a la presó.

Ella parlava sovint de les condicions infrahumanes que havien de suportar: dormir a terra amb mig metre d’espai i damunt un sac de palla que tenia uns 4 centímetres quan va arribar a la presó de Palma i que després dels quatre anys i mig estava pràcticament buit. Pel que fa al menjar comentava que era aigua amb fulles de col, o algun cigró. Un dia les monges varen intentar donar lis al matí llet agra i una companya es va enfrontar a elles obligant-les a fer que la provessin: van tenir-la que canviar.

El tracte amb les monges carcelleres era cruel atès que aquestes jugaven entre la repressió i la “caritat cristiana”. Havien organitzat una espècie de taller de labors i algunes preses feien roba per nadons i les pagaven per això, elles, després ho venien al carrer a un preu molt més elevat, els diners que donaven a les preses servia perquè aquestes compressin a l’economat que elles controlaven el menjar o els articles d'higiene que no les proporcionava la presó; o sigui doble negoci gràcies a l'explotació de les dones empresonades.

Un grup de preses polítiques van muntar un cor aprofitant un orgue que hi havia a l’església de la presó, la meva mare cantava de solista i va agafar un refredat que la va deixar afònica durant molts dies i quan va estar recuperada va dir que no volia participar més amb la coral perquè servia d’espectacle els diumenges pels feixistes de l’entorn de la presó que anaven a missa. 

Una prova més de la cristiandat d’aquelles monges addictes al règim de la dictadura es va demostrar quan Sor Magdalena, que era la cap de sala, li va proposar que si seguia en la coral dormiria en un llit i tindria doble ració de menjar; la meva mare li va fer una contraproposta que consistia en el fet que fossin les mares que tenien els seus fills amb elles a la presó disposessin d’aquests beneficis i la monja es va negar. Per tant, la coral es va quedar amb una solista que era del PCE i s’esforçava per desafinar i fer qualque gall. Aquesta és una de les petites rebel·lions que es podien fer obertament sense que algú acabés al calabós.

Mai li va fer saber res de la seva activitat dins la presó?

Ella deia que ajudava tot el que podia a Matilde Landa, però no va detallar mai en què consistia la seva tasca.

Tinc entès que també a la seva mare la volien traslladar amb la cèl·lula?

No en va parlar mai, crec que no va tenir coneixement d’aquestes intencions.

La seva mare també tenia relació profunda amb Matilde Landa, fins al punt de què li posà el seu nom en honor a ella. Com ho relatava ella la seva relació?

Pel que solia contar es desprèn que na Matilde tenia una relació molt lineal amb les companyes de Partit, no va explicar mai que participés en les activitats de grup, la seva discreció era notòria. Moltes preses anaven a fer-li consultes i ella sempre que podia ajudava, el seu prestigi era molt evident i totes les companyes de sala la respectaven, fossin o no camarades. 

L'heroica actitud que la va portar al suïcidi va marcar profundament a la meva mare. Aquest fet era un exemple de conducta que l’hi va servir per orientar el seu comportament durant la resta de la seva vida. A partir d’aquell moment els convenciments polítics van ser motiu d’orgull. La presó la va ensenyar a no tenir por de res i saber viure amb dignitat. Estic segura que el fet de conèixer a Matilde i la repressió soferta dins la presó va marcar un camí ferm d’honestedat amb els altres i sobretot amb ella mateixa. Penso que va decidir posar-me el seu nom per intentar perpetuar un exemple de vida.

Com va rebre la seva mare les notícies de la mort de Matilde?

Els fets van produir-se amb la presència de totes les preses que estaven al pati, inclosa la meva mare. Tothom va rebre la notícia al moment de produir-se. El dol va ser col·lectiu. A partir d’aquell dia la relació amb les monges/carcelleres va canviar: la tristor va generar impotència i ràbia. Les companyes de Partit coneixien el perquè ella s’havia suïcidat i el paper que havien jugat les carcelleres amb les pressions exercides per aconseguir que na Matilde fos batejada, motiu del seu suïcidi. Per tant, eren culpables.

A part d’això, quina era l’afiliació política de la resta de la seva família? Va haver més represaliats?

Tant el pare com la meva mare estaven afiliats al Partit Comunista, no puc precisar si ingressaren durant la República o durant la guerra.

Com he dit abans els meus pares quan va acabar la guerra van ser empresonats amb pena de mort a tots dos. El pare va sortir de la presó al cap de dos anys i mig i ma mare al cap de quatre anysi mig. La meva germana va anar a viure a casa d’un cosí del meu pare, estava casat i no tenien fills, va estar amb ells fins que la meva mare va sortir de la presó.

Té notícies sobre l’activitat antifranquista a Menorca durant els anys quaranta? I els 50 i 60?

Atès l’edat que tenia i la desvinculació dels meus pares de tota activitat política, no vaig viure de primera mà cap experiència activista. La meva integració amb la lluita per la llibertat es va produir a principis dels anys setanta.

Com era el Maó de la seva joventut?

Vaig néixer a Alaior i la família es va traslladar a Maó quan jo tenia dinou anys. Venint d’un poble petit i del centre de l’illa, el Maó d’aquells anys era la porta per integrar-se amb ambients culturals de tota mena: Joventuts Musicals, Ateneu de Maó, Cine-Club, Orfeó Maonès, sindicalistes, etc. Va ser en aquests entorns on vaig trobar la gent que militava en diferents Partits o grups més o manco organitzats que també estaven lluitant par acabar amb el franquisme.

En podria parlar una mica de na Sofia Sintes, veterana militant comunista que venia dels anys de la República? I sobre Manuel Álvarez? I sobre Rodríguez Niebla? Recorda altres militants històrics d’esquerres menorquins?

Vaig tenir el gust de treballar per la llibertat amb tots tres quan vaig ingressar al Partit Comunista, abans no els coneixia. 

Na Sofia era una dona lluitadora i disposta sempre per fer el que fos necessari en qualsevol moment, la seva convicció era la de la “Vieja Guardia” però es va adaptar al procés de canvi que va fer el Partit quan vàrem assumir l’eurocomunisme. Ella no llegia a Gramsci ni a Berlinguer, però va entendre que vivíem una nova etapa política i es va adaptar col·laborant com sempre. Contava que quan va anar a Mallorca amb el grup de republicans menorquins per lluitar contra  l’exèrcit feixista, els va acompanyar per estar al costat del que va ser el pare del seu fill. Ella va poder tornar, però ell va ser empresonat i va morir al camp de concentració de Formentera. La seva vida va quedar marcada per aquests fets i el compromís de lluita venia motivada per aquells nobles ideals de joventut.

De n’Álvarez puc dir que era un home molt seriós: no el vaig veure riure mai, penso que l’experiència de tants anys de presó van influir molt la resta de la seva vida. Sé que la seva família no compartia els seus ideals i quan va tornar amb ells no va rebre l’acolliment que necessitava trobar, aquesta situació familiar es va perpetuar fins a la seva mort. Els seus convenciments de comunista eren profunds, però de vegades no encaixaven amb el canvi que experimentava el Partit. Assistia a totes les reunions de cèl·lules quan la clandestinitat i també a les d’agrupació quan varen canviar el model de militància. Coneixia de la presó a Simón Sánchez Montero i també a Ignacio Gallego, també havia compartit presó amb en Rodríguez Niebla, però entre ells dos hi havia un cert allunyament.

En Rodríguez Niebla era un home que tenia inquietuds. No tinc coneixement que després de la presó milités en la clandestinitat, vaig començar a tenir contacte amb ell a mitjans dels anys setanta. El seu treball es va centrar més en el seu poble, Sant Lluís. Allà va muntar una agrupació d’electors per presentar-se com a cap de llista a les primeres eleccions municipals de la democràcia. Ho va fer allunyant-se del Partit, vull dir que no va lligar el seu treball a cap militància més que a les directrius que decidien els membres de la seva agrupació electoral. No consultava ni donava compte a la direcció del Partit i va deixar d’assistir a les reunions d’agrupació. La relació d’amistat no es va trencar, tot el contrari, però defensava la seva independència amb tot el que es relacionava amb l’ideari municipal que ells portaven a terme.  Era un home molt ben considerat pel poble i la seva labor per Sant Lluís va ser important.

A quina escola va anar, com fou passar per l’educació primària franquista?

Al meu poble hi havia quatre centres escolars, dos eren eclesiàstics: La Salle per nens i l’altre per nenes el dirigien les monges. Per descomptat jo vaig anar a la pública de filletes, els fillets estaven a un edifici separat.

Com ja he dit abans ho vaig passar molt malament, tan malament que al cap de dotze anys vaig dir a casa que volia deixar l’escola. El meu pare em va dir que amb el temps em sabria greu prendre aquesta decisió, tenia raó, però el martiri era insuportable. El llibre escolar resumeix quina era la situació, per exemple: a l’assignatura de “Catecisme” acostumaven a posar-me un 9, també a la “Formación del Espíritu Nacional” i en Matemàtiques o Llengua em posaven un 2 o un 3. Per fer-li veure que el que volia demostrar la directora del “Cole” no era veritat, em vaig presentar a un examen extraordinari que es feia a Maó per aconseguir el Certificat d’Estudis Primaris. Hi vàrem anar quatre noies, les altres tres eren majors que jo, totes tenien més de catorze anys. La directora del col·legi els hi va recomanar que anessin a missa abans de fer l’examen, per descomptat jo no hi vaig anar. L’única que va aprovar i amb nota, vaig ser jo, per tant, vaig deixar d’anar a col·legi.

I la secundària?

No vaig assistir a la secundària. Amb dotze anys em vaig posar a treballar. Quan tenia 14 o 15 anys vaig adonar-me que el meu pare tenia raó quan en va dir que em sabria greu deixar d’estudiar. Cal dir que a casa no tenien possibilitats de pagar-me estudis superiors. Fent-ho de la meva butxaca vaig estudiar dos cursos de francès i un altre de comptabilitat per correspondència i així al taller on treballava podia estar mitja jornada a una màquina i  a l’oficina. M’havia comprat un mètode de mecanografia i quan acabava l’horari de feina, practicava amb la màquina del despatx. Llegia tot el que podia de la biblioteca pública. Estudiava mitjançant el diccionari Espasa tot el que em resultava atractiu, per exemple la Maçoneria, història antiga sobre Egipte, Mesopotàmia, Grècia, etc.

Quan vàrem anar a viure a Maó, em vaig posar a treballar a l’oficina de comptabilitat d’una fàbrica i com he dit abans les meves inquietuds culturals varen trobar infinitats de llocs on poder autoformar-me.

Va passar haver de fer el Servei Social obligatori de dones?

Si, el vaig fer a Alaior quan tenia 16 o 17 anys. Vaig perdre el tercer curs de francès per culpa d’aquesta obligació. Volia disposar de passaport i aconseguir el permís de conduir

Quan fou el primer contacte amb el socialisme?

El contacte real va ser quan vaig assistir a la universitat d’estiu a Prada de Conflent on, a part de diversos intel·lectuals catalans, també hi havia una important representació de dirigents de partits d’esquerres. A Maó no era possible connectar directament amb militants d’esquerres per assabentar-me de les seves idees i programes. 

Com es desenvolupaven les seves relacions premilitància amb el moviment antifranquista?

Ja he comentat que a Maó em vaig incorporar dins l’ambient cultural d’aquell moment i abans d’ingressar al PCE de les Illes vaig formar part de la fundació de l’Obra Cultural de Menorca i amb ella es va posar en marxa la campanya de defensa de l’Albufera d'Es Grau. Participava amb el Cine Club de Maó on es programaven habitualment pel·lícules d'Art i Assaig i varies de la Filmoteca, amb els col·loquis posteriors a la projecció sempre s’aprofitava per, si hi havia ocasió, fer proselitisme per acabar amb la dictadura. Aquest era el meu món d’oci abans d’incorporar-me al Partit.

Com fou l’entrada en militància del PCE?

Vaig ingressar al PCE al principi de l’any 1974 quan el meu amic Antonio Casero m’ho va proposar i el meu ingrés va ser una espècie de bogeria: al cap de poc estava en el Comitè de Maó, al de Menorca i al de les Illes.

Va tenir relació amb Francisca Bosch? Em podria parlar una mica?

Si, la vaig conèixer poc temps després d'ingressar al PCE, atès que al cap de pocs mesos de militar ja formava part del Comitè de les Illes del que ella era la Secretaria General. 

Dedicava la seva vida al Partit, encara que com a tapadora donava classes de rus i traduïa llibres d’aquest idioma al castellà, però tot el que feia en aquell temps de dictadura anava encaminat cap al canvi per un món nou, però sempre amb els ideals del comunisme. Abans de disposar d’un local per reunir-nos, casa seva era una mica la casa de tots, sobretot dels més joves militants. Era una dona amb idees de la “vieja escuela”, tenia relació estreta amb l’aparell del Partit: Carrillo, Ignacio Gallego, Santiago Álvarez, etc. El seu compromís era total, per tant, complia fidelment les directrius del Comitè Central del que formava part.

Sempre que venia a Menorca es quedava a casa meva i puc dir que com a persona era cordial, educada i amable, sabia recompensar a la gent que l’envoltava, encara que amb el temps vaig descobrir que no tot el que deia o feia era ideològicament del meu gust; així i tot, durant els meus anys de militància vàrem mantenir una bona relació.

L'any 1973 es produeix l’atemptat contra Carrero Blanco, com es va veure aquest esdeveniment per part seva?

No sé si era prou conscient de la importància que tenia el succés, però si sé que en aquell moment vaig tenir la sensació que l'ETA d’aquells dies era una organització de pes en la lluita contra el franquisme. Quan vàrem aconseguir la democràcia, per mi va deixar de tenir sentit l’activitat terrorista d’aquesta gent condemnant-la cada cop que es produïa un atemptat.

L'any 1974 també mor Puig Antich. Quina fou la seva reacció davant els esdeveniments? Va participar en la carta que el grup de Joan López va realitzar al diari Menorca criticant els fets?

La indignació i ràbia es mesclaven amb la tristor i la impotència. em trobava fora de Menorca i el que vaig poder fer va ser participar signant un manifest i assistint a una manifestació que es va fer a Perpinyà.

No coneixia encara a en Joan López i tampoc a la gent del seu grup, sinó record malament, en Joan va ingressar al Partit després i va ser llavors quan començar la relació amb ells, per tant, no vaig tenir ocasió de participar en la carta del Menorca.

Quin era el paper que tenien les dones dins del Partit a Menorca? Com afectà la seva participació aquest fet?

Francament, no era gaire rellevant, no participàvem amb les tasques de representació encara que el nombre de dones afiliades no era majoritari, es podria considerar important. Únicament jo tenia diversos càrrecs, tant al comitè de Maó com al de Menorca, en aquest jo era l’única dona i en els dos comitès portava finances, propaganda i organització. Com és de suposar la meva tasca no era gaire brillant atès que no donava l'abast.

Pel que fa a les finances puc dir que portava al detall els comptes i que cada mes penjava al tauló d’anuncis del local de Maó el detall de despeses i ingressos amb el saldo disponible o deutor. He de dir que era a l'únic lloc del Partit on vaig veure una cosa així, per tant, vaig introduir una innovació en aquest aspecte.

Record que en una reunió del comitè de Menorca es va criticar la meva poca eficàcia i dedicació, vaig considerar que tenien raó i, com que érem uns 9 o 10 membres de diferents pobles de l’illa i llevat del Secretari General, que era Antonio Casero, els altres no tenien responsabilitats específiques, per tant, vaig posar els meus càrrecs a disposició. Curiosament, ningú se’n va voler fer càrrec i vaig tornar a casa amb el mateix feix de feina que tenia abans.

Tenia vostè relació amb el Moviment Democràtic de Dones?

Les meves obligacions personals de treball i família combinades amb les tasques de partit, no em deixaventemps per ficar-me en un front com aquest. Na Francisca Bosch va intentar que jo formés part d’aquest moviment i vaig tenir-hi uns quants contactes amb dones de Catalunya, però vaig entendre que ja no donava més de si i havia de frenar.

Quina cabuda tenia el feminisme dins el PCE menorquí?

Durant els meus anys de militància no va tenir la dedicació que hauria estat necessària, ens limitàvem a donar suport a les reivindicacions que sorgien d’altres moviments com podien ser les associacions de veïns que demanaven guarderies i la implicació dels homes amb les tasques domèstiques i poca cosa més. La lluita per acabar amb la dictadura ens ocupava pràcticament tot el temps. Estàvem amb el treball de l’Assemblea Democràtica de Menorca, el Congrés de Cultura Catalana, Congressos del Partit, etc.

Recorda cap campanya d’Agitació i Propaganda? Va participar en Nous Horitzons o La Nostra Paraula?

Per unes festes de Maó, quan s’havia donat llicència d’obres per edificar un bloc de pisos en una finca del centre del poble que  tenia un jardí de grans dimensions, vàrem organitzar una tirada d’octavetes en contra del batlle. Després d’haver regat tot el poble d’octavetes des de la perifèria fins a la plaça de l’Ajuntament, durant el “Jaleo” la policia va començar a pegar a la gent del poble, als comunistes que estàvem dins la plaça no ens tocaven La gent també demostrava que estava descontenta amb l’actuació municipal. Varen detenir a uns quants ciutadans que no tenien res a veure amb l’organització de la protesta i entre ells a n’Antonio Casero. Sobre les publicacions, no vaig poder participar per manca de temps.

L'any 1975 mor Franco, com ho va viure?

Les celebracions van ser en família: els meus pares es mereixen que els hi dediqués tota la meva atenció o consideració. Recordo la cara de felicitat de tots dos i l’alegria que varen manifestar mirant la televisió quan veien posar-li aquella llosa sobre la tomba.

També tinc entès que va anar a l’homenatge de la Pasionaria a Roma (Com fou l’experiència?)

Gràcies a na Francisca Bosch vaig poder assistir a la celebració a Roma del 80è aniversari de na Dolores Ibárruri. Em va trucar i em va demanar si volia acompanyar-la i per descomptat li vaig dir que sí, que estava encantada d’anar-hi.

Allà vaig veure per primer cop a La Pasionaria, en Rafael Alberti en Federico Berlinguer, en Santiago Carrillo, etc. I hi havia molta gent del món de la cultura i l’intercanvi d’experiències i el contacte amb molts companys que no coneixia, em va enriquir moltíssim. 

El palau d’esports de Roma, on es va celebrar l’acte central de la concentració, estava fins a la bandera. Les delegacions estrangeres del Partit ocupaven totes les grades i l’espanyola omplia la pista. L’acte va ser una prova de força del PCE i també era una demostració del suport que teníem de tots els partits comunistes d’Europa. Ens miraven com herois atesa la virulència del franquisme.  No he assistit mai més a una manifestació com aquella.

A Roma estàvem allotjats en una escola del PCI: era un palauet a les afores. Em va impactar el poder del Partit a Itàlia, també he de dir que era una novetat conèixer com era un partit comunista en la llibertat de la democràcia. 

No ens deixaven sortir perquè tenien por d’un atemptat feixista. Així i tot, ens varen fer una visita turística acompanyats per joves militants que ens custodiaven. A les nits feien guàrdia pel jardí amb gossos i armats.

A la sala d’actes ens va muntar un acte per reunir-nos amb na Dolores Ibárruri. La seva presència era impactant: semblava una persona fràgil, però irradiava una serenitat i senzillesa indescriptibles. La seva entrada va estar rodejada d’un impressionant silenci. Quan va prendre la paraula per saludar-nos aquella veu segura i potent ho va envair tot, a molts els hi queien les llàgrimes. He de dir que durant els pocs dies d’aquell viatge, vaig viure moments inoblidables.

Quina era la seva relació amb Joan López? I amb altres militants com Antonio Casero i Ferran Gomila?

Amb en Joan vaig reforçar la relació quan ell va entrar a formar part del Comitè de les Illes, abans ens veiem únicament quan teníem reunió de Comitè de Menorca. Jo no formava part del seu cercle d’amics atès que quasi tots eren ciutadellencs. La nostra relació sempre va ser cordial tant dins el Partit com després quan vàrem deixar la militància. Era una persona entranyable.

La relació amb n’Antonio Casero ja venia de lluny: el vaig conèixer a mitjans dels anys seixanta. La seva esposa és filla d’un matrimoni molt amic dels meus pares. Crec que la nostra tasca dins el Partit va ser profitosa i aglutinadora per l’exemple que donava davant la resta de companys el nostre compromís i els lligams d’amistat que ens unien i ens uneixen. 

A en Ferran Gomila el coneixia de Maó atès que vivia al mateix carrer que jo. Em vaig començar a relacionar amb ell gràcies al fet que tenia una assessoria laboral juntament amb na Catalina Moragues. Venien a Maó els caps de setmana on van obrir un petit local per exercir l’advocacia i jo els hi ajudava. Encara tenim una bona amistat, encara que no ens veiem amb freqüència.

Com es discutia la qüestió cultural i lingüística?

Tothom defensava la nostra llengua, és de destacar sobretot la defensa que en feien els castellano-parlants.

Encara que no tota la militància formés part de l’ambient cultural que hi havia a Menorca, alguns freqüentàvem les activitats de l’Ateneu de Maó, Obra Cultural de Menorca, Congrés de Cultura Catalana, Defensa del Territori, etc.

L'any 1976 arriba al govern Adolfo Suárez i s’engega el referèndum Reforma Política. Com recorda aquells moments?

Eren moments de molta tensió i tota la militància es va posar a disposició assumint el risc al qual estàvem exposats.

Vam organitzar una sortida al carrer per demanar l’abstenció. Sabíem que ens detindrien, però ja era hora d’arriscar-se. Era un dissabte a la tarda i ens vam posar a repartir el Mundo Obrero. Érem dos grups col·locats a les dues cantonades de més afluència de gent. Vam repartir tots els exemplars que teníem. No cobràvem el seu import, però molta gent ens va donar diners.

Ens  varen detenir a quasi tots els membres del comitè de Maó. Com que ho teníem previst, vaig redactar un escrit reclamant la nostra llibertat atès que teníem dret a què el PCE fos legalitzat i, per tant, la nostra detenció era fruit de la dictadura. En el clixé vaig deixar lloc perquè posessin els noms del que s’havia emportat la policia. Aquest escrit es va repartir a mà pel centre del poble i amb nosaltres dins la comissaria va venir un policia amb l’escrit i, molt cabrejat, ens va demanar que fora allò. Com és natural vàrem dir que nosaltres no en sabíem res… Van fer diligències i al cap d’uns dies estàvem tots al Jutjat. Com que l’acció s’havia fet a tot l’Estat l’expedient es va remetre al Tribunal d’Ordre Públic de Madrid que el va arxivar quan ens van legalitzar.

Com va viure les eleccions de 1977? Com fou la campanya a Menorca?

Va ser entrar en una nova i desconeguda etapa. Totes les reunions i activitats estaven orientades cap al mateix objectiu: aconseguir representació en els nous ajuntaments i en les institucions autonòmiques. L’elaboració de llistes electorals va ser francament fàcil atès que els candidats estaven clars. Tothom feia campanya electoral, començant pels militantsde base fins als que érem dirigents del Partit.

El primer míting que es va organitzar a l’estat espanyol el vam fer al teatre principal de Maó. Es va omplir de gent de totes les ideologies. El nostre discurs despertava curiositat i expectativa, la gent volia saber quin programa teníem i què pensàvem fer a les institucions.

Recordo una anècdota relacionada amb el míting: al matí del mateix dia van arribar na Francisca Bosch i n’Ignacio Gallego per participar en l’acte de campanya. Els hi vam mostrar com havíem muntat l’escenari i n’Ignacio em diu que hem de posar una bandera espanyola i que havia de ser igual de gran que la republicana que estava presidint l’acte, que estaven bé la de les illes, però que no podia faltar la de l'Estat. El problema va ser meu per trobar-ne una, no hi havia cap company que tinguis una bandera així. Al final en vaig posar dues de més petites que em va deixar el propietari de l’American Bar: el coneixia perquè al seu local, des de feia molts anys, teníem tertúlies polítiques amb amics i coneguts d’altres partits.  

He de dir que la qüestió de la punyera bandera em va produir una mala sensació. Com un mal presagi: penso que vaig intuir que havíem renunciat a massa coses i que perdíem la nostra identitat política.

Matilde Gomila obrint l’acte del primer míting electoral del PCE legal al 1977 al teatre de Maó

Míting al teatre de Maó durant la campanya electoral de 1977

Com era la seva relació amb altres agrupacions d’esquerra a Menorca (PTE, OICE, Anarquistes)?

Amb el PTE hi havia relatives hostilitats atès que el cap de l’organització a Menorca, en Jaume Peralta, havia militat en les nostres files. Ell era molt crític amb nosaltres per haver signat els Pactes de la Moncloa. Amb les altres organitzacions que estaven més a l’esquerra que nosaltres pràcticament no hi havia contacte encara que, per part d’una d’elles hi va haver un intent de captar-me cap als seus postulats.

I amb els més catalanistes com el PSUC o el PSAN?

El PSAN no tenia organització a Menorca. Amb el PSUC manteníem uns lligams amb dirigents destacats de l'organització a Catalunya. La direcció del Partit a les Illes no ho veia amb bons ulls, però no van ser capaços de frenar-ho.

L'any 1978 es fa el referèndum de la nova constitució. Quines accions veren dur durant el procés constituent?

He de dir que no ens vam esforçar gaire. La consigna per la participació ja estava arrelada en la societat i la nostra tasca no va ser rellevant.

Fotografia dels membres del PCE de Menorca a la campanya electoral de les eleccions de 1979

Va participar vostè en les accions en defensa de l’Albufera d'Es Grau?

En certa manera sí. L’escut legal de la campanya era l’Obra Cultural de Menorca de la que jo en aquells moments n’era la secretaria. El pes de les accions el va portar el company Antonio Casero, ell era el que recollia informació per enviar-la a la premsa, fins i tot a la d’Anglaterra. Vull ressaltar que sense ell avui no tindríem aquest espai protegit, tot el mèrit és d'en Toni. Avui i hi hauria la urbanització que va permetre aquell ajuntament franquista presidit per Salvador Timoner. Va ser una campanya dura, però, com es pot veure, va valer la pena.

Tinc abans que hi havia iniciatives de donar major autonomia a l’estructura de les illes per part d’alguns grups del partit. Quina era la seva opinió d’aquest moviment?

A Maó no tenia gaire repercussió, però al Comitè de les Illes vaig viure moments molt desagradables per aquest motiu. A partir d’aquell moment vaig començar a tenir una actitud més crítica amb l’organització: no acabava d’encaixar en l’organigrama ni amb l’ortodòxia de la direcció nacional. 

Quines relacions tenia vostè amb CCOO i el GOB? Tenia vostè relacions amb alguna altra associació o organització que vulgui destacar?

Amb el GOB vaig associar el meu fill encara que ell no va participar en cap activitat. No vaig voler lligar el meu nom en aquell moment en les activitats de grup.

Pel que fa a CCOO vaig involucrar-me plenament, sent Secretaria General a Menorca, càrrec que cap dona més l’ha tingut, i membre de l’organització de les Illes. Deixant el Partit al cap de poc temps. Mai he rebut un sou o gratificacions econòmiques per les meves responsabilitats polítiques o sindicals, no era el meu objectiu.

Quines eren les relacions dinàmiques entre el comitè de l’Illa i la direcció de Mallorca?

Ens reuníem periòdicament i de tant en tant venien a Menorca na Francisca Bosch o en Miquel Rosselló. Les reunions del Comitè de les Illes se'ns feien monòtones atès que habitualment les qüestions de Menorca quedaven en últim terme: el centralisme de Mallorca de vegades es feia insuportable. Record que durant la campanya de l’albufera d’Es Grau volíem explicar el procés per aconseguir l'acord i l’ajuda de l’organització de les Illes i després d’estar reunits el dissabte capvespre i tot el diumenge sense deixar-nos exposar la qüestió atès que era l’últim punt de l’ordre del dia, en Joan López i jo (en Casero no va assistir aquells dies) havíem de tornar a casa amb l’avió de les set de la tarda. Quan van ser les cinc del capvespre em vaig aixecar de la taula avisant que nosaltres marxàvem, en Joan em va mirar sorprès, jo estava molt cabrejada, ell amb la seva bondat no era capaç de fer una cosa així. Dreta i amb la bossa a la mà, vaig dir que aquella reunió, com moltes altres, havia estat de Comitè de Mallorca i no d’Illes. Vam deixar la reunió juntament amb els companys d’Eivissa. Per tant, la campanya de defensa de l’albufera d’Es Grau es va fer únicament des de Menorca.

Després de la crisi del Partit al 81, on va acabar vostè?

Com he dit abans, ja estava de secretaria general de CCOO. Crec que ja no tenia el carnet del Partit.

Com veia la tasca de l’Entesa de l’Esquerra de Menorca?

Vaig formar part del moviment d'ençà que es va constituir i vaig treballar il·lusionada per l’ambient que es respirava i contenta amb els objectius que es van assolir. 

Com es va desenvolupar Esquerra Unida a Menorca en aquest període?

La majoria de militants eren antics companys del PCE. I durant molt temps el treball va ser molt lloable. Amb el temps l’ambient es va anar deteriorant i molts vam deixar de col·laborar.

L'any 1995 es va donar l’episodi del transfuguisme de Jaume Peralta al consell insular de Menorca. Recorda vostè el moment?

Sí, el recordo. He de dir que no em va sorprendre perquè com ja he dit el coneixia. Feia temps que no tenia relació amb ell, però la seva trajectòria va ser l'habitual dels que de molt joves estaven a l’esquerra del PCE (anarquistes, OICE, LC, etc.) i quasi tots es van passar al PSOE i alguns, fins i tot avui, estan amb partits clarament de dretes.

Vostè es va integrar dins la candidatura d’Esquerra Unida a les eleccions de 1999. Com fou el fet de ser escollida per participar en aquests comicis? I la campanya electoral?

Em varen demanar si volia participar en el projecte i ho vaig fer com era habitual en jo des del principi de la democràcia: si el meu nom podia recollir vots endavant, però havia d'anar en un lloc de la llista de candidats on estigués assegurat que no podia sortir elegida. Mai he tingut aspiracions d'ocupar un lloc en les institucions: sempre he tingut un lloc de treball estable i la meva dedicació política sempre ha estat lligada al treball intern de partit. En aquesta ocasió no vaig participar gens en la campanya electoral.

Quines tasques/feines ha fet després d’aquest darrer episodi polític?

Políticament cap. Vaig tenir vicissituds familiars importants abans de 1999 i ja feia temps que no tenia lligams polítics o sindicals, d’aquí que la meva participació en la candidatura d’aquell any fos tan minsa. 

He de dir que el projecte de Podemos en va il·lusionar i durant uns mesos vaig assistir a algunes assemblees, però quan van començar a organitzar per entrar en campanya electoral vaig veure que deixava el seu atractiu assembleari. No hi havia estructura organitzativa per ser un partit i es presentava com a tal. El nivell de la militància a Menorca no encaixava en la meva manera de ser, per tant, no m’oferia garanties i ho vaig deixar.

Menorca ha canviat molt d'ençà de quan vostè va néixer, que en destacaria?

No vaig ser conscient de l’ambient de postguerra però sí de la repressió del franquisme. La part positiva d’aquesta democràcia és que aquell món va quedar enterrat.

Respecte als canvis diré que durant els anys seixanta a Menorca vivíem en un equilibri econòmic que es basava en els sectors primari i secundari. L’explotació laboral era tremenda, sobretot en les dones, atès que en els pobles industrialitzats, a moltes cases, elles treballaven “clandestinament” (sense estar donades d’alta a la Seg. Soc.), encara avui n’hi ha que pateixen les conseqüències perquè s’han quedat sense dret a una pensió digne. El treball no faltava i molta gent va poder sortir de la misèria.

La paraula ecologisme no s’utilitzava perquè el territori no estava amenaçat. A principis dels setanta, quan a l’Illa es va introduir el turisme, molts pagesos van abandonar els camps per integrar-se en el món de la construcció perquè oferia millors condicions laborals. Va començar a créixer el sector terciari i amb ell l’explotació i degradació del territori.

Així va iniciar-se la imposició del capitalisme salvatge en què estem immersos, aquesta situació em genera una gran impotència perquè aturar-ho no depèn dels menorquins: és un problema mundial i no podem fer res més que esperar la seva autodestrucció, cosa que penso pot arribar relativament prest atès que la situació està empitjorant de manera molt accelerada. Vivim immersos en una crisi econòmica constant, l’equilibri és feble i qualsevol entrebanc romp “l’harmonia” que pretenen els responsables polítics que defensen el sistema.   

Una altra cosa que em preocupa molt és el nivell intel·lectual de les joves generacions. Fa moltes dècades que l’educació no va encaminada a fomentar l’esperit crític, el nivell cultural en general és precari, és evident que no es propicia la possibilitat de tenir criteri propi per desenvolupar-se individualment, així l’horitzó que es presenta no té garanties de canvi social. Les noves tecnologies no estan pensades ni encaminades per aconseguir nous objectius, tot el contrari, estan fomentant el pensament únic i el conformisme. En general avui tenim una societat que no està preparada per afrontar el futur incert que ens espera. No soc pessimista, tot el contrari, penso que soc realista i entenc que ara la societat necessita un canvi i pot ser que, si arriba, no sigui el que voldríem els que som d’esquerres.

Comentaris
Entrevista a Matilde Gomila