Entrevista a Lluïsa Thomàs Andreu

Entrevista a Lluïsa Thomàs Andreu
Lluïsa Thomàs a un acte d'entrega de carnets del Partit Comunista, a finals dels 70s
Lluïsa Thomàs a un acte d'entrega de carnets del Partit Comunista, a finals dels 70s

Entrevista a la històrica militant comunista Lluïsa Thomàs i Andreu, realitzada el maig de 2022 pels joves historiadors Bartomeu Vidal i Benjamí Salom

  • Quan i on vàreu néixer?

A Palma, el 1940, en el carrer del Vi.

  • A Palma o en una urbanització?

En el centre de Palma. Saps on és el  carrer de Sant Feliu?, és una travessia, per allà, per sa Llotja.

  • Com va ser la vostra infància?

Som germana d’onze. Jo som la segona. Una infància normal, anàvem al col·legi de monges, a la Puresa. Vaig fer el batxiller superior. Ses majors, quan vàrem ser adolescents i grandetes, ens cuidàvem dels més petits.

  • A què es dedicaven els teus pares?

Mon pare era jutge, i després magistrat. Ma mare va ser mestressa de casa.

  • Dels 11 germans que éreu, a què es dedicaven?

N’hi ha de tot. Jo vaig ser funcionària de justícia. Tinc una altra germana major que també ho va ser. Una altra que també va ser funcionari del ministeri de treball, que seria sa Seguretat social d’ara. Un germà periodista, un altre arquitecte, un altre jutge. Na lila que va estudiar filologia catalana. Les altres dues no varen estudiar. L’altre és catedràtic d’història a Tarragona, a la Rovira i Virgili.

  • Ton pare?

Primer va ser jutge municipal, que era jutge de sa ciutat de Palma. Després va fer oposicions per ascendir i va ser jutge d’un jutjat normal, d’instrucció avui en dia. Va anar fent carrera i va arribar a ser President de la Sala contenciós administratiu a l’Audiència de Palma

  • Quan vares començar a fer feina?

Vaig acabar el batxiller superior. Jo volia estudiar, però a ca nostra érem 11 i en aquell temps les dones feien feina i els homes estudiaven. Em vaig posar a fer feines temporals, fins que vaig poder entrar de funcionària.

  • En aquella època, podries explicar la situació de la dona?

Ja et ve definit. Ses dones, diguéssim, ens educaven per casar-nos, criar fills i dedicar-nos a sa família. Jo em vaig casar l’any 1961, als vint-i-un, i vaig tenir 6 fills. Després em vaig separar i me’n vaig endur els 6 fills amb mi. De casada vaig deixar sa feina, i després separada, vaig tornar als jutjats. A aquella època era de repressió total i la sortida de ca teva era casar-te. No hi havia llibertat per moure’t.

  • Quin any us vàreu separar?

L’any 1975.

  • Tinc entès que vàreu ser de ses primeres dones que us vàreu separar?

Sí! En aquella època no s’entenia que ets separessis. Mon pare com a jutge ho va entendre. Ma mare no tant, ella deia que les dones estam per aguantar, però jo ja no podia aguantar més.

  • Quina era la teva relació amb ton pare?

En una família com la nostra amb 11 germans, ens dúiem bé amb els pares. Hi havia els conflictes normals, però era una altra mentalitat. Quan tu vas evolucionant veus que hi ha coses que has d’anar trencant.

  • En aquella època, llegies llibres?

A ca meva sempre es va llegir molt. Reconec que soc una gran lectora perquè des d’adolescent vaig llegir molt. En aquell temps novel·letes, i amb el temps, assaigs, novel·les, etc.

  • Quan diries que va néixer la teva consciència política?

Llavors érem catòlics, apostòlics, romans. El que passa és que coincidint amb el Concili Vaticà II, una revolució dins l’Església, jo tenia una germana casada amb un militar que va fundar UMD, (Unió militar democràtica), Bernat Vidal i bé, ens vàrem posar en contacte amb els cristians que seguien el Concili Vaticà II, i vàrem anar despertant la consciència social, a partir de les injustícies socials del món. En els anys 70, vaig participar amb el PC clandestí, amb la fundació de les Dones Democràtiques, amb una seria de lluites i protestes. En el 73 vaig entrar en el PC de forma clandestina, i després ja vaig estar en el partit durant anys. Després  vaig tenir responsabilitats.

  • Com et vares posar en contacte amb Dones Democràtiques i tot aquest món, després d’haver estat primer en el món del cristianisme progressista i rompent amb l’Església oficial?

Perquè en aquell moment, hi havia un germà meu, en Toni, qui va ser responsable del  partit comunista clandestí aquí, que vàrem començar discussions, seminaris, llegir llibres d’en Marx, i fèiem reunions clandestines. Ens va enganxar. Les coses que es podien fer eren poques però tiràvem octavetes, fèiem reunions el primer de maig de forma clandestina, i altres.

  • Quan et vares afiliar al PC?

1973/74, encara que fins al 1977 no se va legalitzar.

  • I formaves part d’alguna cèl·lula?

Si! Estàvem organitzades en cèl·lules. Ens reuníem a casa, i discutíem de fer campanyes contra sa pujada dels preus, crear comissions de barri que varen ser posteriorment la llavor per fer les associacions de veïnats. Fèiem reunions per reivindicar millores pel barri.

L’època que em vaig separar, el 75, vaig viure 6 mesos amb el pare i la mare mentre cercava pis, i vàrem crear la comissió de barri d’es Puig de Sant Pere amb distinta gent. A partir d’aquí, el Puig de Sant Pere va millorar molt.

  • Ho sabien els teus pares que estàveu dins es PC?

Certeses no, però s’ho ensumaven. A més, a ca nostra eren catòlics, gent conservadora, però sempre havíem tingut diàleg, i havíem pogut discutir-ho tot, sense parlar de comunisme, però es podia discutir.

  • Dels teus germans n’hi havia bastants dins el PC?

Hi havia una època que dels onze n’hi havia 10. Entre tanta gent érem de diverses generacions, i hi vàrem arribar per distints camins. No tots estaven afiliats, però sí que hi col·laboraven. Na Lila sí, na Guda també, na Maria Àngela no podia perquè estava casada amb en Bernat Vidal, que formava part de l’exèrcit, però feien tota la lluita clandestina dins l’exèrcit; en Toni que va ser secretari del partit; en Pere que estudiava a Barcelona, que hi va ser quan es creava el Sindicat Democràtic d’estudiants com un més; en Joan també hi va estar; na Socorro estava casada amb un al·lot del PC dirigent de Madrid, i na Clara que també hi va estar, etc. Tots en diverses èpoques hi estaran afiliats  i després ho deixaren. Només quedàrem a lluites na Lila i jo bàsicament.

  • Quina diferència d’edat hi havia?

Érem 11 i jo era sa segona dels grans i na Lila de ses petites. Hi havia diferència

  • El fet que hi hagués 10 fills en l’entorn del PC, i que el teu pare hagués jutjat comunistes abans…?

Jo he vist sentències firmades per mon pare. Com explicar-ho… Jo quan vaig estar dins es partit que vaig tenir responsabilitats després de la legalització, un des que havia caigut el 48 em va dur una sentència firmada per mon pare. Mon pare era bona persona, però era un jutge que procurava ser honest… Aquest home ens va dir que quan va passar de sa guàrdia civil al jutge varen respirar tots,mja que el jutge els tractava beneíssim, però també pot ser que fos per treure informació. Ara, mon pare al final de la seva vida quan ja tenia setanta i escaig anys, es va democratitzar, va col·laborar amb justícia democràtica i va deixar sales de l’audiència perquè es reunissin. Però era un home de dretes.

  • La teva feina dins es PC quina era?

Al principi estava dins les cèl·lules. Després es varen fer reunions i es va forçar la legalització sortint al carrer i fent agrupacions per barris. Utilitzàvem pisos per fer reunions, abans de la legalització. Aleshores jo estava al barri del Fortí, i vaig ser responsable política de l’agrupació del Fortí. Era una agrupació al principi petita i amb la legalització del partit, varen sortir comunistes de davall de les pedres. No mos ho creiem, que hi hagués gent amagada que havia estat comunista després de sa República. Hi va haver un creixement important. Arribarem a tenir cent i escaig de persones afiliades i fèiem assemblees de més de 40 persones.

  • Tinc entès que vares estar dins CCOO?

Sí. Es va crear clandestinament, i després vàrem crear els funcionaris. Primer a justícia férem una assemblea de funcionaris per reivindicar els drets de la feina, i després ens vàrem afiliar a CCOO quan es va legalitzar, i després vaig ser alliberada de CCOO de justícia 3 o 4 anys.

  • Va ser abans o després de la mort d’en Franco que començares amb CCOO?

Abans de la mort només fèiem assemblees de funcionaris, només hi vaig estar quan ja va estar legalitzada.

  • Com era ser una dona al món de la política encara que fos al PC?

Al partit, les dones teníem el nostre paper. La secretaria general era na Francisca Bosch, una dona molt feminista, i des del principi lluitàrem perquè se sentís la veu de les dones. Al partit hi havia molta gent de la migració, andalusa, i gent que havia vingut de la construcció a fer feina bé. Masclisme sí que n’hi havia, però nosaltres lluitàvem però no hi va haver molta discussió del paper de la dona dins el partit. Hi teníem gent responsable de les cèl·lules i gent responsable d’agrupació que eren dones.

  • A la teva cèl·lula saps quantes dones hi havia?

En un principi, dins les cèl·lules clandestines només mos reuníem 5 o 6 dones. Després dins l’agrupació jo vaig ser la responsable de política a una època, i una companya va ser responsable d’organització. Dins els comitès, no me’n cordo si hi havia paritat, però sí que hi havia dones.

  • Dones democràtiques en què consistia?

Era l’antecedent de les organitzacions feministes actuals. Es varen crear aquí perquè hi havia una al·lota que vivia a Madrid, na Merche Pintor, dona d’un dirigent des PC de Madrid, i a través d’ella i una sèrie de gent, férem una reunió per crear aquesta associació de caràcter  feminista. Fèiem lluites contra la pujada dels preus de la vida, el cost de la vida, el preu dels bitllets dels busos, i fèiem reunions de dones perquè es moguessin al barri.

  • Devers quin any t’hi vares ficar dins Dones democràtiques?

En el 71. Primer va ser a Dones i després al PC. Això eren lluites que es duien a comissions de barri, associacions feministes, la lluita per crear un sindicat, i que eren diverses lluites que estaven relacionades segons el barri on vivies. A partir de les comissions de barri, es va crear l’associació de veïns del Fortí, del Puig de Sant Pere on hi vaig participar. Després se’n varen anar creant per tot. Aprofitàvem una llei que es deia d’associacions, del temps d’en Franco, on ens podíem reunir sense haver de demanar permís. Aprofitàvem aquesta via legal per reivindicar coses bàsiques pes barri.

  • I quin barri vivíeu?

Primer al de Sant Pere amb mon pare i ma mare, i després vaig llogar un pis a Son Cotoner, que era l’associació de veïns des Fortí.

  • Com recordes la mort d’en Franco?

Va ser una alegria. Va estar tant de temps malalt que pareixia que no es moriria mai. No tinc un record exacte, perquè era una època que m’havia separat feia poc i tenia molts de problemes. Quan ens veiem la família comentàvem les notícies, però tampoc estava tan pendent. Va ser una alegria. Dins la cèl·lula no férem res especial, però sí que brindarem amb xampany i coses d’aquestes.

  • Els teus germans estaven a la mateixa cèl·lula?

No. Jo record que la primera cèl·lula que vaig estar només la compartia amb na Clara, la meva germana. Però na Lila estava organitzada amb els estudiants. Jo amb les dones, una altra amb una cèl·lula de barri. Pensa que era clandestí.

  • Quin era el teu nom de guerra?

Rita. Cadascú es posava el seu nom de guerra. A aquesta època coincidia que em separava de mala manera, amb 6 fills i tenia molt de trui. Tenia problemes personals i em vaig despenjar una mica. No em podia distreure en anar a reunions i coses d’aquestes.

  • Recordes si en els darrers anys de sa vida d’en Franco hi havia manifestacions i protestes?

Sí. Hi va haver manifestacions d’estudiants, també hi va haver tota una campanya contra el procés de Burgos. Es feren pintades,  sobretot per aquest procés. A la mort d’en Puig Antich, es varen fer pintades, i cartells que posàvem als mostradors de les botigues a la matinada. Anàvem en contra de la pena de mort. A mi em tocava el carrer des Sindicat, i anàvem amb el cartell que el ficàvem entre els dos vidres dels mostradors durant tot el carrer des sindicat. El partit, va fomentar la legalització fent vendes del “Mundo Obrero” al carrer. Sobretot hi va haver manifestacions d’estudiants. Després hi va haver la tancada d’aturats a Sant Miquel, que també hi vaig anar. Després hi va haver una concentració a Cort, que no record si va ser per l’amnistia, on hi va haver molta gent.

  • Idò vares anar a Sant Miquel?

Si, a defora. Record na Francisca Bosch a primera línia i la policia que va començar a carregar.

  • Tu vares estar defora idò?

Sí. A dedins hi havia l’assemblea d’aturats i la gent que s’havia pogut colar.

  • Recordes si els partidaris de la dictadura reaccionaven d’alguna manera, o si impossibilitaven aquesta feina?

Anàvem molt alerta amb el que dèiem segons amb qui. Davant segons qui ja no parlàvem de segons quins temes. Sobretot de dins la part judicial, que ja fèiem feina de funcionaris en aquella època, ja anaves alerta amb el que deies. Tothom ja sabíem de quin peu calçaves, sabies qui era fatxa, de dretes, però anaves alerta.

De totes maneres, hi havia el fiscal en Miquel Miravet i el que jo tenia de jutge, Ignacio Infante, que eren de Justícia Democràtica, que era gent molt progressista, i que anaven en contra d’en Franco. Volien democratitzar la justícia. Cada jutjat és una espècie de regne de taifes, i segons amb qui podies comentar les coses.

  • Recordes si varen detenir algun company teu?

No. Record que varen detenir a en Pep Valero i n’Eusebi Riera amb una manifestació d’estudiants. Record veure’ls entrar al jutjat però es fiscal era en Miquel Miravet, que sempre procurava estar de guàrdia quan hi havia mogudes, i tot d’una els posaven en llibertat. En aquell temps hi havia més jutges progressistes que avui en dia. Avui, sa justícia està feta un cau de feixisme. A Palma hi havia també en Fernando Ledesma, que va ser de Justícia democràtica i posteriorment Ministre de justícia, un altre que era n’Ignacio Sierra, que també era molt demòcrata. És a dir, abans dins sa justícia hi havia més progressia que ara.

  • Algun d’aquests estaven ficats dins es PC?

No. No podien. Tothom sabia qui eren però oficialment no.

  • Els teus pares d’on eren ?

De Palma els dos.

  • Com recordes la Transició a Mallorca?

Jo crec que avui en dia es discuteix si es va fer bé o malament, però jo crec que es va fer el que es va poder. Les coses estaven molt malament, amb presos amb grans condemnes a la presó, i ara el resultat que ha donat és frustrant però en aquells moments s’havien de treure els presos, legalitzar el PC,  tornar de l’exili la Pasionaria, i s’havien de pactar coses amb gent que era difícil que ho admetessin.

  • Com recordes la teva activitat al PC durant la transició?

Del 74 cap endavant sempre vaig estar implicada. Primer amb la lluita clandestina, després amb la legalització, després en obrir locals del partit a totes les barriades, crear agrupacions, i donar-nos a conèixer a la gent. Jo vaig estar implicada sempre.

  • Com recordes les primeres eleccions del 1977?

Amb una gran decepció. Férem una feinada impressionant per les eleccions. Quan varen fer interventors per les taules, a l’Institut Ramon Llull hi havia coes de gent per ser interventors. Ens unirem el PC i el PSOE, per cobrir totes les taules. Es varen cobrir totes les de Mallorca amb almanco dos interventors. Jo me’n record que vaig anar a Muro amb un company major, que nomia Miquel Rigo. Ell havia estat al partit des de sempre. Tornarem a les 6 de sa matinada del recompte. Quan vérem el resultat ens enduguérem una decepció. El PC era l’únic que havia lluitat contra la dictadura,  ja que el PSOE havia nascut amb la democràcia. Durant la campanya recorrérem tota Mallorca fent mítings, amb sales de cines plenes de gent. El míting d’en Santiago Carrillo hi havia 25.000 persones. Hi vàrem anar i formàvem part de l’organització. També érem a l’organització del míting d’en Ramon Tamames al Teatre Balear, que va ser el primer míting de sortida de llum del partit. Pensàvem que tindríem més suport.

  • Com recordes sa constitució del 78?

No record què votàrem, però em pareix que va ser abstenció. No ens convencia al partit.

  • Com recordes el 23 de Febrer? El cop d’estat de Tejero?

Va ser terrible. Jo ho tinc gravat com una pel·lícula. Jo feia feina al jutjat, i el meu fill petit de 14 anys l’havien atropellat i romput un turmell. Jo estava amb ell i escoltava la ràdio, i quan ho vaig sentir vaig quedar morta. Tothom em va començar a telefonar per saber que passava,  jo vaig cridar al Triquet, que era el local del partit, i allà hi havia na Francisca i el comitè. Quan arribaren els fills majors del col·legi, vaig anar cap es Triquet i vaig estar allà fins a les 4 de sa matinada.

Quan anava al Triquet record que em varen avisar que hi havia un cotxe de la policia a la porta però era una ‘iogurtera’ que havia enviat el Govern Civil per protegir-nos. Llavors hi havia un governador civil bastant demòcrata.

Circulaven llistes negres de gent que havien d’afusellar. Amb els anys la revista Interviu  va publicar la llista que havien fet els fatxes. Feia por perquè no sabíem on acabaria.

Ens vàrem reunir bastant gent: na Francisca Bosch, na Francisca Oliver, en Miquel Rosselló, en Pep Valero, na Lila …

  • En Manel Domènech?

Sí. Me’n record que va sentir la ràdio que li arribava de València i es pensava que havia guanyat el cop d’estat, ja que es pensava que hi havia els tancs al carrer. Però quan poguérem xerrar amb ell,  li diguérem que solament era a València.

  • Vàreu rebre direcció del partit central?

No ho sé. No ho record. Jo estava al nucli de direcció però no ho record.

  • Després de la Transició, vares seguir implicada amb es PC?

Sí. Després rompérem amb el PCE, i creàrem el Partit Comunista dels Pobles d’Espanya. Era un partit que en aquell temps dèiem prosoviètic, ja que el PCE duia una deriva massa  dretana. Aquesta escissió es deia aquí PCB, amb local al carrer de  Lluís Martí. Era una espècie de garatge construït per dedins amb ses nostres mans, ja que hi havia molta gent de la construcció dins el partit i l’adequàrem fent feina tots. Després vàrem funcionar un parell d’anys, del 84/5 fins que es va dissoldre i ens tornàrem a unir i férem Esquerra Unida, i tornàrem al Triquet. Allà vaig tenir responsabilitats, essent la responsable de l’assemblea de Palma durant dos o tres anys. Fins que rompérem amb Esquerra Unida, i ens unirem als Verds, i crearem IniciativaVerds, i després hem fet MÉS.

  • Tinc entès que un germà teu va ser secretari del PCE el 1972?

Sí, en Toni Thomàs. Va ser secretari a sa clandestinitat, abans de na Francisca Bosch. Abans ho era en Guillem Gayà que va revitalitzar el partit quan va sortir de la presó. Quan ell es va retirar ho va agafar en Toni, durant 2 anys. Després, quan se’n va anar a Barcelona varen elegir a na Francisca Bosch.

  • La teva relació amb CCOO?

Començàrem amb assemblees de funcionaris que acabarien formant CCOO que funcionava per federacions, i la de serveis públics engloba tots els funcionaris. A la clandestinitat vaig ajudar a la seva creació  i després amb sa legalitat vaig estar a la federació de serveis públics com alliberada per justícia. El meu contacte amb CCOO quan es va legalitzar devers el 78. Teníem doble carnet. Dúiem militància des partit i després per la part laboral amb CCOO.

Hem de pensar que en temps de la República només hi havia UGT, i els comunistes estaven a UGT, però a la transició aquest sindicat  estava lligat al PSOE.

  • Fins a quin any vares estar lligada a CCOO?

Encara hi som a la federació de jubilats. Són coses per tota la vida.

  • Segueixes lligada a política?

Estic lligada a MÉS. Molt manco que abans, però participo a les assemblees, a les fundacions, però amb 81 anys em vaig haver de posar uns límits. D’esperit i de lluita igual.

Crec que MÉS va per bon camí. Si ara feim l’aliança amb Eivissa i Menorca crec que podrem tenir una veu a Madrid. En Vicenc Vidal ho fa molt bé al Senat. Ara, a mi ni Podemos ni es PSOE em convencen, però si no ens ajuntem,  ens menjaran. Les aliances són necessàries. Tant de bo poguéssim governar tots sols, però per ara no es pot. 

Comentaris
Entrevista a Lluïsa Thomàs Andreu