Bernat Riutort (1953), professor de filosofia a la UIB, investigador, autor de llibres com Razón política, globalización y modernidad compleja, capítols de llibres i articles especialitzats. Els dits textos reflexionen entorn de les condicions econòmiques, socials, polítiques i ambientals sorgides amb la globalització, els seus agents socials i polítics, les crisis, transformacions i canvis; sobre alguns dels autors contemporanis més rellevants del pensament crític, filosòfic i social; a més de treballar críticament sobre conceptes i teories socials i polítiques claus. No obstant això, aquí és testimoni per haver participat amb l'antifranquisme en el moment de la transició democràtica, aleshores, en el moviment estudiantil, en l’acció i l’organització política democràtica, primer a Bandera Roja, i després en el PCE, el PSUC i EU.

Com fou la seva infància?

El món dels cinquanta i començament dels seixanta estava marcat pel franquisme. La meva família era poc polititzada, això no obstant, era antifranquista i republicana, tant de part de la meva mare com del meu pare. La forma de vida familiar era totalment secular, no eren creients, si més no, vivint el centre de Palma, anàvem a les monges, no hi havia escoles públiques. L’ambient familiar fou afectiu, positiu i obert. El meu germà bessó i jo gaudíem de gran llibertat, podíem jugar pel carrer tant com volíem i tenir amics, ens movíem pel centre, coneixíem molts de “col·legues” de distints barris – encara hi havia pocs cotxes. Les nines jugaven poc pel carrer. El meu món era un món en mallorquí i, en el centre, el turisme anglès ja formava part de l’entorn.

Com es va desenvolupar la seva adolescència?

El creixement econòmic es va dinamitzar. Les relacions socials esdevenien més complexes, els canvis a la societat mallorquina s’acceleraven. El turisme capgirà costums i valors; vivíem un canvi social, si més no, la política seguia estancada, l’esfera pública era totalment controlada pel règim franquista. S’incorporava a la societat la generació del baby boom, els estudis primaris es generalitzaven, augmentava el nombre de batxillers. Els joves miràvem vers la forma de vida europea, les pel·lícules americanes, la revolució musical -el rock, les discoteques, Gomila..., poc a poc les relacions sexuals es flexibilitzaven..., es rebutjava el món tancat i repressiu del franquisme. 

Així, l’institut Ramon Llull fou tota una experiencia.

Vaig anar a altres escoles, no obstant això, la que més em va marcar fou el Ramon Llull. L’ambient era secular, obert, sols a la “formación del espíritu nacional” i a la “religión” es notava la marca del règim, però eren “maries”. Guard bon record de professors dels primers cursos, don Eusebi Riera -participant en el contuberni de Munich, n’Alvaro Santamaría d’història, na Thais de ciències naturals... Aleshores, el meu germà, jo, i els nostres amics, ens ocupàvem més de viure i confraternitzar que de qüestions intel·lectuals. Fou entorn dels catorze anys que vaig canviar. En el preuniversitari hi va haver professors/es que, en aquests moments, foren referències per jo, n’Onzalo de matemàtiques, en Font i Tries de filosofia, o na Suau de literatura. 

Com fou el primer contacte amb el socialisme?

En aquest context, quan feia el “preu”, en Font i Tries va organitzar uns quants seminaris de filosofia els dissabtes al matí en el qual assistirem alguns alumnes, aquí vaig conèixer a J M Piquer que estudiava el primer curs de filosofia a la facultat, ens férem amics i sovint ens reuníem per parlar de llibres, autors, i de qüestions socials i polítiques, ell ja estava en contacte en grups marxistes clandestins. D’altra banda, abans d’això, quan feia el batxiller superior, a les acaballes dels anys seixanta, els amics i les amigues no eren religiosos, però anàvem per la Congregació Mariana, hi havia un jesuïta, el pare Sabater, que ens va oferir la possibilitat de fer ús dels locals, organitzar festes, excursions, debats entre nosaltres de temes d’interés i, fins i tot, debats oberts al públic de temes en els quals participaren joves professionals i artistes sobre problemàtiques culturals i socials, eren gent conscienciada, hi havia demòcrata-cristians, socialistes i comunistes, aquests darrers, naturalment, eren clandestins, no ho sabíem. Allà vaig poder escoltar a Toni María Thomas, Ignasi Ribes, Toni Tarabini, Albert Saoner, Felix Pons, Miquel Miravet, Andreu Ferret, Tomeu Barceló, els Alomar -pare i fill, i d’altres, per descomptat, il·lustraven la percepció de les qüestions socials, culturals i polítiques. Algunes de les taules rodones foren tancades pel Govern Civil, a totes hi havia vigilància de la policia política. Un amic, en Toni Cabot, uns quants cops es va posar dret i fer una crítica al règim, la qual cosa ocasionar la supressió de l’acte i que ell passés el vespre els soterranis de la policia. El capellà era ben vist i coneixia molta gent a les institucions, va intercedir, i la cosa no anar més lluny, encara que la “Congre” més d’un cop fou tancada uns dies per “l’autoritat”. 

I com fou la passa cap a la universitat.

En aquesta època les poques carreres universitàries que es poden començar a Palma eren de pocs cursos. Les de Filosofia i Lletres, de tres, els dos cursos restants es feien a Barcelona. No existia la UIB. El que hi havia era una delegació de la Universitat de Barcelona. Ja, llavors, en alguns cercles d’estudiants, hi havia un ambient de ràpida politització, encara que partíem de quasi res. Eren signes del temps. La participació, la simpatia i l’obertura els corrents socials, culturals i intel·lectuals que venien d’Europa atreien la majoria dels companys i companyes, això no obstant, hi havia un grupet d’estudiants propers al règim que informaven la policia de qui ere el qui es “movia”. En aquests temps es produïren fets que feien palesa la duresa del franquisme com ara la condemna i mort de Puig Antic que va ocasionar grans mobilitzacions de rebuig a Barcelona i d’altres indrets, les notícies ens arribaven per companys que eren allà.

Tinc entès que vares participar en els comitès de curs.

Era la manera clandestina d’organitzar-mos per tal de conscienciar políticament altres companys i companyes i fer accions simbòliques antifranquistes. Els comités eren llocs en els quals ens trobàvem estudiants de diverses corrents de l’esquerra, la majoria organitzats políticament. D’altra banda, els policies “secrets”, no sabíem si matriculats o no, assistien a classes, nosaltres sospitàvem qui eren, feien informes de les nostres activitats, hi va haver una caiguda important i ens assabentarem de la quantitat d’informació que tenien sobre nosaltres i les nostres activitats.

Tot aquest procés va dur a la vaga del 72.

Podríem dir que fou el començament i al mateix temps l’eclosió del moviment estudiantil. Fou sorprenent perquè no només aturaren les delegacions universitàries, també aturaren els batxillers masculins i femenins, fins i tot escoles privades. Es va fer una gran manifestació a Palma i a alguns pobles, fins aleshores la més massiva que s’havia fet. El motiu fou l’oposició a la nova Llei General d’Educació. Era un moment favorable per a la gran mobilització, malgrat la repressió. Vàrem informar, fer assemblees i reunions a la universitat, a instituts i a escoles -també de l’església, parlant de la llei, del classisme i la falta de democràcia. Cal destacar que els comitès de curs i les organitzacions polítiques clandestines promovíem debats i mobilitzacions, però, prest sorgien activistes els instituts i escoles que s’afegien. Al mateix temps ens connectava amb mobilitzacions i vagues que es feien a altres indrets. Aquest “esperit del temps” despertava la sensibilitat vers el canvi democràtic; primer a sectors d’estudiants/es més concienciats/des, després s’ampliaven els cercles d’influència entre tants i tantes que, aleshores, s’incorporaven al procés reivindicatiu democratitzador. 

Imatge: Manifestació contra la Llei General d’Educació a la Plaça Major (1972). 

Fou en aquest moment que va coneixer OCE-BR.

El primer any de facultat vaig tenir contactes amb companys que es “movien”, en el segon, en començar el curs, vaig entrar a Bandera Roja. En Celestí Alomar i en J.M Piquer eren el nucli organitzador d’estudiants, d’altra banda, ens feia seminaris el responsable d’estudiants de Bandeta Roja a Catalunya, en Josep María Colomer, “Colo”-avui professor de ciència política a la Universitat de Georgetown els EE.UU., era força sistemàtic. L’organització d’estudiants de Bandera Roja va creixer amb companys claus com Toni Sancho, i a alguns d’instituts, com Ivan, Narcis, Toni Ribes, Marilena Tugores i d’altres. Abans d’entrar havíem de fer seminaris sobre textos elaborats per Bandera Roja i participar amb el que era característic de l’organització, el treball de masses, és a dir, l’acció de conscienciació a col·lectius socials i fer propaganda antifranquista. Els escrits, els “banderes”, eren quaderns fets per intel·lectuals de l’organització, com Jordi Solé Tura, Jordi Borja, Vidal Villa, Manel Castells, Borja de Riquer, Comin, García Nieto, i d’altres. L’origen remot de Bandera Roja fou la polèmica a l’interior del PCE entorn dels canvis socials a l’Espanya de les seixantenes amb Claudín i Semprún i, en particular, amb els fets del maig francès del 68 i la renovació d’idees que va significar per a l’esquerra. A Bandera Roja es pensava que estàvem en una fase d’acumulació de forçes, les condicions no eren madures per a la vaga general política i la ruptura democràtica; es tractava de fer feina de masses per tal de posar les condicions del canvi democràtic.

D’altra banda, aquesta influència francesa entre els dirigents de Bandera Roja ens duia a llegir el text de Marta Harnecker per introduir-mos al marxisme, fèiem seminaris i el discutíem a l’organització d’estudiants. Això no obstant, per aprofundir, després, fora de la universitat, Piquer, Eusebi, Pep,i jo, ferem una lectura d’Althusser amb Saoner. A més, amb Saoner havia fet un seminari sobre el llibre de Teoria del desarrollo del capitalismode Sweezy i, a la seva classe, comentàvem Estudios sobre el Desarrollo del Capitalismo de Dobb i la polémica teòrica i historiogràfica que va moure, també llegíem Gordon Childe i Finley, tots ells teòrics marxistes d’un gran nivell intel·lectual i científic. Aleshores, el que plantejaven era massa pel nivell de la meva formació, no obstant això, em va impactar molt, en realitat, vaig tardar anys a poder-ho assolir. Saoner fou decisiu en la meva formació. Després, vaig començar a llegir sistemàticament Gramsci el qual em va produir una forta empremta i em va distanciar de les interpretacions althusserianes, també vaig llegir els frankfurtians, Marcuse, Adorno i Horkheimer. Paga la pena destacar que Saoner sempre estava disposat a afovorir les inquietuts, ajudar i obrir portes, fou important per a molts de nosaltres. 

Record una reunió de la direcció de Bandera Roja a Mallorca a la que va assistir el secretari general d’arreu de l’Estat, en Faura. Fou a les Torres del Coll d’en Rabassa on qualcú disposava d’un pis. Primer, com acostumàvem, férem un anàlisis de la situació política, en acabar, escoltarem la radio Paris per tal saber qué passava el congrés del PSOE, el de Suresnes, en el qual triaren la nova direcció encapçalada per González, eren joves i poc coneguts. Aleshores, el PSOE tenia una organització feble i poca presència En els moviments polítics democràtiques.

A Bandera Roja a les Illes hi havia sectors amb notable influència entre els treballadors i les treballadores, en particular, a l’hosteleria, on eren majoritaris a les CC.OO., estant al davant de mobilitzacions com la vaga de l’hotel Bellver on destacar na Maria Bonín, aleshores, militant de l’organització. Hi havia un nucli de capellans i monges treballadors/es força conscienciats, entre d’altres, en Paco Obrador, na Sinfo, en Toni Tarabini…, L’existència d’aquest grup va animar l’activitat de Mar Sis -gràcies a la generositat de na Maena, es feien seminaris i taules rodones cívico-polítiques, aleshores, amb participants com Comín o Garcia Nieto, líders de cristians pel socialisme; d’altra banda disposàvem de locals d’algunes parròquies i convents de monges per fer reunions clandestines, havíem de tenir cura i seguir les normes de seguretat i no despertar sospites. Entre els membres de BR de CC.OO d’hosteleria cal esmentar a Joan Lopez que després seria fundador i ànima del FAGI. Val a dir que quan hi havia manifestacions i la policia dispersava amb violència als manifestants tots corríem i ell era un dels que agafaven, anaven a tir fitxo. El mateix passava amb Vicenç de Son Rapinya del PCE, son pare era del PCE i fundador de CC.OO., d’altra banda, als treballadors els tractaven de manera més dura que als estudiants.

Quina era la seva tasca dins l’organització? 

Bàsicament, era una feina coral, no obstant això, en els primers moments vaig ser responsable polític de la cèl·lula d’universitat i, durant un temps, representant del comitè d’estudiants de la facultat, com a tal, vaig assistir a algunes reunions de la Junta Democràtica que reunia forces i personalitats oposades al franquisme, es feren el local dels carlins, prop d’Atarassanes, recordo particularment una reunió preparatòria de la vaga general que preteníem fer el dia del judici 1001 als dirigents de CC.OO., que coincidir amb la mort de Carraro Blanco, i tot es va suspendre. Llavors, a la universitat, hi havia tres organitzacions marxistes, nosaltres de BR, el PCE, amb Pep Valero i Eusebi Riera, i el PORE amb Marisa Gallardo i Pep Dolç. Si més no, hi havia certa rivalitat entre les distintes organitzacions, col·laboràvem i teníem bones relacions personals. 

D’altra banda, estant organitzats en el sector d’estudiants, col·laboràvem esporàdicament amb els companys de CC.OO d’hosteleria, anàvem a alguns hotels en els quals havíem de fer “tirades” de propaganda reivindicativa i mobilitzadora. Els vespres anàvem a s’Arenal, Magaluf o Palma Nova i tiràvem els fullets a zones on dormien els treballadors/es. També fèiem tirades de propaganda els vespres a barris populars, a Son Roca, Son Gotleu, Son Cladera…, 

I, en l'àmbit de les joventuts del partit?

Arran de la dita vaga del 14 de febrer contra la llei d’educació vàrem tenir l’oportunitat de fer contactes amb estudiants/es de batxiller a instituts i escoles, fins i tot, a alguns/es anàrem a parlar directament a classes, alguns dels centres ens obrien les portes i alguns/es professors/es ens ajudaven, també a uns quants de l’església. Normalment, durant aquests fets, s’aproparen joves que s’integraren a les accions, alguns s’organitzaven a les joventuts i d’altres no. Una altra mobilització a la qual l’organització d’estudiants de Bandera Roja i els comitès de curs jugaren un paper destacat fou l’oposició als intents de sectors afins al règim de treure els estudis universitaris de les Illes. Contestarem amb una campanya pública pel manteniment dels dits estudis i la creació de la Universitat Balear. Val a dir que, a la societat i els mitjans de comunicació, hi havia un gran suport; la reivindicació es va difondre i consolidar. També participàvem en campanyes de suport de mobilitzacions populars civico-polítiques per l’amnistia dels presos polítics i les llibertats.

Va tenir presència OCR-BR a Menorca o Eivissa? Va pretendre anar més enllà de Mallorca?

Crec que si, però la meva informació és minsa, sols hi havia delegació universitària a Palma, nosaltres no teníem contactes, eren els de CC.OO d’hosteleria els que tenien aquestes relacions.

He llegit també que els de Bandera Roja teníeu una major sensibilitat catalanista i nacionalitària quan vos integràreu al PCE.

Bandera Roja s’havia format a Catalunya, partia d’aquest fet, també a les Illes, al mateix passava amb el paper que es donava a la llengua i a la cultura pròpia. Quan Bandera Roja s’integrà en el PCE el 74 hi havia diverses sensibilitats respecte de les nacionalitats. En teoria era part del Manifest Programa, fins i tot, el dret d’autodeterminació de les nacionalitats històriques, no obstant, a la direcció central del PCE els sectors més propers al PCUS, com ara Ignacio Gallego, de fet, eren hostils o, el mateix Carrillo, situant-se en la línia del que després fou l’eurocomunisme, era reticent, el contrari, dirigents del PSUC com el Guti o Gregori López Raimundo, o de la direcció d’Euzkadi, ho teníem més clar, formava part de la seva política, com ho posava en relleu l’impuls donat pel PSUC a  l’Assemblea de Catalunya i a la cultura catalana. 

Com fou aquesta anada a Barcelona a acabar la carrera?

Fou el curs del 74-75, vaig anar allà amb la idea de convergir en el PCE, vaig ser proactiu durant el procés, respecte als companys que militaven a Palma, entre els quals hi havia el meu germà Joan aleshores estava organitzat els barris, i a Barcelona, amb els amics que compartíem pis i militàvem a Bandera Roja, a més d’estudiar, Rafel Barceló, Vicenç Font, Biel Aguiló i Toni Company que era crític. Pensava que la dinàmica havia canviat, el règim estava tocat, a pesar de la capacitat de repressió. Calia fer un esforç unitari, així ho vaig entendre i vaig afavorir fer aquesta passa. Entre els estudiants de Filosofia i Lletres de Bandera Roja a Barcelona la dita valoració era majoritària. Pensàvem que ja no érem en una fase d’acumulació de forces, estàvem en un moment de precipitació dels esdeveniments, de crisi de la dictadura; calia ajuntar les esquerres, promoure la convergència de les diverses forces democràtiques i accelerar la ruptura democràtica.

Els tempus de la política s’accelerava, la dinàmica social desbordava el règim. Les mobilitzacions obreres i populars i les vagues creixien arreu de l’Estat. Els països europeus i els EE.UU., es preocupaven, a Espanya hi havia possibilitat de ruptura democràtica, la iniciativa del qual la portaven el PCE i les CC.OO. La revolució dels clavells a Portugal els va alarmar, no podia passar quelcom semblant, i acceleraran les seves gestions i influències per tal d'afavorir una sortida a la dictadura des de dalt, amb garanties de dirigir el procés, reconduint les mobilitzacions i les iniciatives democràtiques des de baix promogudes i hegemonitzades pel PCE i CC.OO.

Un cop en el PSUC vaig ser responsable d’organització de Filosofia i Lletres a la UB, uns quants cops vaig participar en reunions ampliades de la direcció del PSUC a la Universitat, hi eren Jordi Degà, Rafel Macau i d’altres, el nivell de la reflexió política era alt. La intensitat de la militància era forta, fèiem moltes accions, manifestacions, assemblees, tirades, reunions…, les discussions polítiques eren riques, lluitàvem i apreníem…, El PSUC, llavors, era quelcom diferent, encara que clandestí, era el partit polític més organitzat i amb més influencia a Catalunya, en aquest precís moment quasi hegemònic. Nosaltres fèiem coses, com ara, la tancada d’universitaris al seminari, prop de la plaça de la Universitat, envoltats per la policia armada a cavall disposada a entrar i carregar, tanta sort de la negociació portada a terme pel cardenal Jubany que va aturar la repressió, participàvem a les manifestacions obreres i populars que es convocaven un dia si i l’altre també que acabaven demanant llibertat, amnistia i estatut d’autonomia, el destí de les quals confluïa a la Plaça Universitat, Plaça de Catalunya, Urquinaona, o les rambles i els seus entorns, solien acabar en fortes càrregues de la policia.

Al 1975 va morir Franco, on eres?

Quan mori el dictador era a Palma, anava i venia de Barcelona. Val a dir que a la direcció del PCE de les Illes, alguns dels que veníem del PSUC érem vists amb certa desconfiança -hi havia problemes entre les direccions del PCE i la del PSUC- la qual cosa ens allunyava del nucli dirigent, no obstant això, l’organització era plural, podíem trobar espais a agrupacions com la del Fortí -força nombrosa  -amb el meu germà, els Sancho, en Guillem Mesquida, na Quima, en Toni Jaume i altres, entre els joves, els professionals, dirigents de CC.OO com Manolo Cámara, Pep Vilchez, Paco Garcia o Palomino, i també a pobles com Pollença. Hi havia sensibilitats diferents les quals es posaren en relleu a la conferència del PCE de les Illes a Formentera. No érem legals, però es va poder fer. Fou una reunió força important per a tots/es, representativa del que era el PCE a les Illes, i pot ser el moment que ve a tenir més empenta.

La mort de Franco precipitar el procés democratitzador, si més no, l’intent d’Arias Navarro de frenar-lo. Els modernitzadors del règim i els establishments dels països europeus i els EE.UU promovien una altra estratègia, la reforma política des de les institucions. Record una reunió amb Manuel Azcárate, un dirigent del PCE que havia fet aportacions a l’anàlisi política i social, al local del PCE de les Illes al carrer de Zavella tan sols començada l’operació reformista, la tesi que va plantejar fou que les forces reformistes del règim havien pres la iniciativa del canvi. Em va impactar, això ens ressituava, fins aleshores el moviment democràtic des d’a baix havia estat determinant, ara hauríem d’actuar en un espai social i polític diferent, s’estava redefinit i ells donaven les cartes. La restauració borbònica i la llei electoral va ser feta per generar majories de dretes a Espanya i a les nacionalitats històriques, i orientada al bipartidisme, fou la condició de les Corts franquistes per l’acceptació de la reforma política.

I, quina fou la seva participació a CCOO?

En acabar els estudis a Barcelona el 77 vaig fer el servei militar, foren quasi dos anys a Saragossa, després, en acabar, vaig començar a fer feina a l’Escola de Treball Social, a l’Estudi General Lul·lià. La directora era na Joana Gual, tenia una forta empenta i gran capacitat de gestió, fent de cap d’estudis vaig gaudir del seu suport. A l'Escola, més que una reivindicació laboral, l’urgent fou salvar la seva existència, estava previst el seu tancament, i orientar-la vers l’entrada a la UIB per donar-li continuïtat. Val a dir que, a l’Escola, na Joana reunir un claustre força competent i dinàmic. El 83 vaig entrar a la UIB de professor ajudant, aleshores, es feren eleccions sindicals i vaig formar part de la candidatura de CC.OO, vàrem obtenir la majoria de representants, el cap de llista fou Albert Saoner, no el podíem tenir millor, i hi havia professors força respectats pels companys, era el cas de Rodriguez Perea.

A l’època pre-autonòmica va tenir cap mena de participació?

Estava organitzat i participava com a militant, això no obstant, la dedicació a les tasques de l’Escola i a l’estudi centraven els meus principals esforços. Encara que compromès a la política sabia que no tenia qualitats de lieder, era més aviat reflexiu i crític, i no tenia el mínim de voluntat de poder que es requereix per una activitat tan dura com la política si es fa de bon de veres, és a dir, si un no s’acomoda els que manen en cada moment i va escalant posicions. D’altra banda, amb la constitució del 78, a les primeres eleccions municipals i generals, hi va a ver una allau de gent jove, molts d’ells/es nous en política que s’incorporaren a les llistes i assoliren càrrecs públics, tant a la UCD com en el PSOE. Hi va haver un gran recanvi del personal.

Com va sortir del PCE?

Les tensions al PCE per la qüestió de les nacionalitats històriques i el procés d’autonomia política reivindicat per sectors del PSUC i del partit a Euskadi tensaven les relacions, a més a més, s’ajuntava amb el malestar intern entorn dels pobres resultats electorals del PCE, això va portar a Carrillo a suturar dissidències internes, fou el cas de la direcció de Lertxundi majoritària en el PCE basc que pretenia ajuntar-se amb Euzkadi Ezquerra, la qual cosa fou motiu d’expulsió del partit. Arran dels fets, un grup de militants del PCE de balears vàrem signar una carta pública rebutjant els mètodes amb i el sentit del qual s’havia dut a terme. Això fou motiu de què la direcció del PCE a les Illes ens convoques per tal de retirar o ratificar la signatura de l’escrit, la majoria no ens presentarem i ens trobarem fora del Partit. En el meu cas, vaig tornar a entrar amb la mobilització contra l’entrada a l'OTAN i la creació d’Esquerra Unida. Entre els dos moments s’hi havia produït l’escissió PCPE dels “prosoviètics” dirigida per Gallego, i la sortida del PCE de Carrillo i part dels militants del sector renovador. S’havia perdut la capacitat de mantenir les diferències dins la unitat, els mals resultats electorals enfrontaven les posicions. En tornar a entrar vaig ser part de la direcció d’Esquerra Unida i del PCE a les Illes en el període que Pep Vilchez fou secretari general i Cámara, Borras, Mesquida Groske i d’altres. Després, me'n vaig anar allunyant de la política activa i centrar en les activitats docents i investigadores i a fer de pare.

CCOO s’ha convertit en un dels sindicats principals, com veu el seu desenvolupament històric?

És una història molt complexa impossible de valorar en poques paraules, la clandestinitat, l’extensió arreu de l’Estat, la quantitat i intensitat de les lluites i reivindicacions dutes a terme, la concepció del sindicalisme moviment i organització, la participació en les lluites unitàries per la democràcia, la legalització, la conversió en un sindicat de tipus europeu, la concepció unitària del sindicalisme que va facilitar la col·laboració amb l’UGT i tantes coses més, també crisis, derrotes i pèrdues de posicions. Aquí cal destacar la seva importància per a la classe treballadora i per a la societat les Illes Balears i la participació en la institucionalització de la democràcia i l’autonomia. D’altra banda, destacar la rellevància de dirigents com Manolo Camara, Pep Vilchez, Paco Garcia, Palomino, Rafel Borras, Benedicto, Eva Cerdeiriña i tants d’altres, alguns dels quals hem esmentat abans.

Davant tot l’exposat, quina valoració fas de la teva militància?

És difícil de resumir, diria que m’ha permès tenir una certa visió, encara que esbiaixada, del que hem viscut col·lectivament, participant de moments bons i d’altres dolents. Per a mi ha estat interessant, he après moltes coses, fet amics i amigues, companys i companyes. La meva perspectiva orientada vers a la societat i la política ha contrarestat les tendències de l’acadèmia a un cert aïllament.