Victorí Planells Lavilla (Eivissa, 1950-) és reconegut per la seva tasca musical dins el mític grup de la Nova Cançó Uc fins a la seva separació el 2019. A part d’aquesta tasca, ha participat en alguns esdeveniments culturals importants per a Eivissa i les Illes en general.

Com fou la seva infància?

La meva infantesa va passar a una Eivissa que no té res a veure amb l’Eivissa d’ara. Era una ciutat petita a vorera de mar; jugàvem al port, hi anàvem a pescar amb una canya que fèiem, nedàvem a la vora dels vaixells... Era una infantesa molt feliç a una Eivissa que quan hi vaig ja no la trobo. 

Com era la seva família? Es parlava mai de política?

Era una família antiga tradicional eivissenca molt lligada a la música. El meu pare tocava i donava classes de clarinet i requint; el meu padrí era pianista, donava classes de piano i era el director de la banda municipal de música i de l’escola de música.

Als anys cinquanta no es parlava mai de política, no era tema de conversa. 

Com fou l’experiència escolar? 

Vaig anar a l´Escola Graduada, amb les imatges de Franco, José Antonio i la Creu, però vaig tenir un mestre excepcional que li deiem Don José.

I l’experiència a la secundària, suposo que va anar al seminari. 

En acabar l’escola vaig anar al seminari d’Eivissa, perquè em donà la dèria de fer-me capellà; certs valors han orientat sempre el meu camí; als 11 anys ja estudiàvem llatí i als 15 anys ja estudiàvem filosofia (llegíem a Sant Tomàs, Sant Agustí, etc.). 

I l’adolescència, com es desenvolupà? 

Bona part fou dins el Seminari. Als 16 anys, sortint de Seminari, vaig fer Preuniversitari; amb alguns grups d’Eivissa tocava els teclats: va ser un pas breu. Després començà el meu temps a Barcelona.

Una vegada finalitzat aquest període, inicia el camí cap a la universitat.

Matriculat a la Facultat de Filosofia i Lletres per a estudiar psicologia, em vaig adonar que m’interessava més la psiquiatria, canviant-me de facultat per a estudiar medicina fins a fer l’especialitat.

Els anys d’estudiant foren dels més interessants. No sé per quina sort o desgràcia vaig sortir escollit delegat de curs i de facultat a un any on hi havia un gran moviment dels estudiants de medicina reivindicant un curs per a pràctiques. Hi havia reivindicacions, vagues, detencions...Així mateix estudiava, tenia bones notes, no vaig suspendre mai, però em vaig implicar fins del tot. 

I aquí suposo que també és el moment on es forma Uc.

Sí. Fou en aquest moment, amb Isidor Marí i Joan Marí gravarem el disc Uc Cançons d’Eivissa l´any 74. A partir d’aquí, la participació a la Nova Cançó, els concerts, els recitals, la censura de les lletres, els guàrdies civils rodejant els llocs on cantàvem.... foren experiències que ens varen marcar. 

I també aquí tingué els primers contactes amb organitzacions polítiques

Vaig ser delegat abans de tenir contactes directes amb organitzacions. Evidentment, tota la gent d’aquests moviments estudiantins es movia en sintonia amb les organitzacions polítiques clandestines. Jo fins a un determinat punt vaig ser independent, després vaig entrar al PSUC que aglutinava llavors les forces del treball i la cultura. Fou la meva escola política; crec que molta gent que s’apropava al PSUC no era necessàriament comunista.

I vares conèixer al Jordi Solé Tura aquí

Sí, era un del dirigents de les forces de la cultura. També hi participaven Vázquez Montalban, Rafel Ribó, cantants com n’Ovidi Montllor i Pi de la Serra.

Així que ja és aquí quan s’ha aproximat al socialisme. 

En arribar a Mallorca i contactar amb el PCE crec que no se’m considerava, amb raó, gaire ortodox, en aquells moments tenia la meva postura molt formada en el tema cultural, lingüístic i nacional, essent aquest el punt final que em va portar a sortir del PCE.

El 1973 es va formar el grup Uc. Com fou el procés per a conformar el grup? 

N' Isidor Marí, en Joan Marí i jo havíem ja començat a cantar. Ens trobàrem un estiu i vam decidir fer un concert junts. A partir d’aquí sorgeix la idea de gravar un disc amb cançons tradicionals eivissenques que titulàrem Uc Cançons d’Evissa. El disc va rodar tant i va tenir tanta influència que Uc va marcar el nom del grup, ja que el títol del disc és Uc cançons d’Eivissa recollides i arranjades per Isidor, Joan i Victorí. 

Suposo que paral·lelament vas tenir els teus primers contactes amb el catalanisme 

El primer contacte amb el català fou al Seminari. No era una cosa formal, però sí que hi havia un capellà, en Joan “Murtera” que ja ens feia classe i dictats en català basant-se en les rondalles d’en Castelló Guasch i la gramàtica de Borja Moll. 

Aquest catalanisme va evolucionar amb en Marià Villángomez que va ser el que d’alguna manera ens va obrir els ulls a un espai cultural més enllà d’allò illenc. Quan férem el primer disc, Uc va representar un crit de reivindicació de la cultura catalana d´Eivissa. 

Com fou la tasca de publicar i distribuir els primers discos d'Uc?

Nosaltres gravàrem amb Edigsa, aquesta era la discogràfica que centrava tota la nova cançó. Llavors Edigsa va fer una gran campanya, cantàrem per tota Catalunya, el País Valencià, les nostres illes ...vàrem fer les 6 hores de cançó de Canet dos anys, cantant davant 80.000 persones. A Eivissa el disc va vendre 25.000 còpies en un moment on només hi havia 80.000 habitants. 

I com manejares tota aquesta popularitat?

De cap manera em considero popular, he viscut i visc la meva vida discretament , dedicat a la medicina a la música i a navegar.

Al 74 també es crea la Cooperativa Es Nostro Camp. Quina era la teva relació amb ells?

Ens coneixíem en Toni Planells Tur (Toni Malalt) i jo. Ell era un gran dirigent del PC Eivissenc i estava darrera del moviment del “ Nostro Camp”. Sonaven les nostres cançons, n’escoltàvem d´altres. També cantarem en alguns dels seus actes. 

Aleshores també s’inicia el desenvolupament de la lluita ecologista d’Eivissa i Mallorca.

Va sortir el GEN, sí. A favor de la campanya de les Salines parc natural férem concerts. Recordo un concert ,quan la reivindicació estava més viva, on anunciàvem el títol de les cançons, totes tenien el mateix títol :”Ses Salines Parc Natural”. Recordo també una gran manifestació ecologista que es va fer a Mallorca, a Plaça Major hi cantàrem. Uc sempre ha estat al costat d’aquests moviments de defensa i recuperació de la terra

Com compaginaves la teva tasca musical, política i professional?

Abans del 80 vaig deixar la política activa. Em vaig centrar en la medicina i la música tot i que sempre he seguit pendent.

Quan comences a militar al PCE?

 En el moment que vaig venir a Mallorca. El PSUC estava agermanat amb el PCE, i llavors en Sebastià Serra em va connectar. 

Quines eren les tasques que tenies dins el Partit? 

A Barcelona la tasca estudiantil, i també vaig participar en alguns actes, record un concerts a Barcelona amb Alan Stivel i Pi de la Serra. Aquí vaig fer diverses tasques, record especialment la preparació de la gran manifestació pro autonomia amb Josep Maria Llompart, Antoni Serra, Aina Moll i polítics de tots els partits.

Recordes quan el PCE fou legalitzat?

Jo estava de vacances a Eivissa. Es va viure amb la sensació que la clandestinitat s´acabava, tot i que ja es tenia una presencia pública considerable.

També fou a aquest any quan es funda el PSI.

Jo ho vaig veure de forma positiva perquè ho veia un moviment d’esquerres que tenia com a un dels eixos primordials la identitat lingüística i cultural . En aquest sentit, em va parèixer bé. Ara, quan es va conformar Més, vaig pensar: com es cosirà tot aquest grup d’experiències tan diferents?; l’esquerra sempre ha patit de capelletes escrupoloses dels seus principis, en canvi, la dreta sempre ha sabut repartir-se els beneficis. 

I com foren les generals del 77?

Jo vaig participar amb qualque acte o concert , en record un amb en Víctor Manuel. 

Quina era la seva opinió sobre el tractament de la qüestió nacional per part del PCE? Com es tractava la qüestió dels Països Catalans? 

El tema dels Països Catalans es mirava amb desconfiança, no hi tenia cabuda. Crec que els nacionalismes es consideraven plantejaments de la burgesia. Això fou el que em va portar a sortir, ja que no encaixava i allà era una espècie de dissident permanent.

Per tant, pertanyies a la línia dels renovadors d’Azcárate, Solé Tura, etc. I combregaves en aquest sentit, a nivell illes, amb en Joan Francesc López Casasnovas.

Home, érem els que ens enteníem: en Joan, n’Ignasi Ribas, na Catalina Moragues, en Bernat Riutort, en Pep Vilchez i d´altres......

He sentit que a aquesta època el caciquisme era molt potent a Eivissa.

Com sempre; ja abans de la guerra el bloc agrícola, eclesiàstic i polític conservador era molt potent. Ara s’han desenvolupat formes més modernes però les estructures socials no han canviat gaire. 

Per què AP, i especialment Abel Matutes, va tenir tant de poder i bons resultats?

Podríem fer una comparança amb Joan March a escala eivissenca.

En contrast Formentera va tenir un major èxit les candidatures progressistes. Per què es donava aquesta situació?

Formentera era més republicana i d’esquerres. Les Salines eren un centre de presència obrera. Els canvis socials, el turisme.....ho han capgirat una mica. 

Com fou el procés per a formar a la candidatura progressista unitària d’Isidor Marí al 77?

Jo llavors ja vivia a Mallorca. Quan va guanyar n’Abel Matutes l'endemà tots els diaris digueren “Ha ganado la verdadera democracia”. Quin desastre!

El 1978 es va aprovar la constitució. Com va viure el procés?

Jo vaig pensar que convenia votar-la. Crec que es va fer el que es podia, ja que jugaren moltes forces. Vist ara, aquella transició ens ha deixat l’ Estat que patim. 

Paral·lelament, l'Isidor Marí va abandonar Uc per dedicar-se a una carrera en solitari. Quin efecte va tenir a escala personal i de grup aquest fet?

Mantenir un grup és complicat perquè hi ha totes les dinàmiques personals. N’Isidor vivia a Barcelona, jo a Mallorca i en Joan a Eivissa. Era molt difícil mantenir un grup amb presència i s’anà fent impossible. Quan n’Isidor abandonà el grup, en Joan i jo continuarem amb èpoques de més o menys activitat fins a 2019. Arribats aquí, crec que les idees de cap on havíem d’anar no eren molt clares i crec que divergíem. També era difícil trobar material tradicional . Ara n’Isidor està dedicat a la investigació i edició de material de la cultura tradicional fent una feina fantàstica.

Amb el desenvolupament de l’autonomia es va fundar l’Institut d’Estudis Eivissencs.

Inicialment era “Instituto de Estudios Ibicencos”, creat feia molts d’anys estava esmortit. Arran de tot l’inici de la revifada cultural, lingüística, cultural i política, un grup de joves eivissencs ens vàrem reunir i decidirem posar en marxa l’Institut d’Estudis Eivissencs. Vaig estar a la junta fundadora, l’any passat va fer 50 anys.

Una vegada acabada la militància, es dedicà ja al 100% a la psiquiatria i a la música.

Així és i en aquest ordre. M’ he dedicat a la medicina del tot, i m’ he dedicat una mica a la música. Vaig ser el primer coordinador del servei de psiquiatria a Son Dureta, sols un parell de mesos, no hi havia forma d’organitzar absolutament res. S’havia fet l’anunci, això no obstant, no hi havia ni una pesseta per a fer res, pens que allò fou una estratègia política per sortir als diaris. Vaig estar després molts d’anys a Miramar, a l’hospital de la Creu Roja de Palma i aquests darrers 11 anys he fet feina a la Quirón Palmaplanas. 

Ara jubilat, he invertit les prioritats : faig una mica de medicina perquè trob que un no deixa de ser metge mai, però la dedicació prioritària és la cançó.

Com fou fer aquesta feina en una societat que fins fa relativament poc no es tenia tant en compte aquest aspecte de la Salut Mental?

No es feia tan visible com ara. De necessitat n’hi havia i, per tant, la gent anava a consulta i s’hospitalitzava. Ara hi ha més recursos; la visibilitat del tema trobo que de vegades es fa amb retxes molt gruixades. La psiquiatria té com a objecte les malalties mentals, els problemes de la vida no són malalties mentals, una persona pot tenir un problema, dificultats gravíssimes, però això no és una malaltia mental com ho són l’esquizofrènia, el trastorn bipolar o una depressió greu. La necessària visibilitat no ha de comportar una psiquiatrització i psicologització de la vida quotidiana. Hi ha d’haver abordatges psico-socials per a aquestes situacions de conflictes, però la psiquiatria com a part de la medicina es centra en la patologia. És cert que l´enfoc psicosocial s´ha de integrar més, però a totes les branques del sistema sanitari; salut vol dir també viure dignament.

I també s’està donant una reacció antipsiquiatria a conseqüència d’això!

La reacció de l'antipsiquiatria ja es va produir, però la biologia fa el seu camí, a dia d’avui es treballa ja en marcadors biològics de les malalties mentals , tècniques de neuroimatge. Ja tenim coneixement important sobre els factors de la genètica...L’antipsiquiatria és un relat que no parla de malalts.

Mallorca ha canviat molt des de la transició. Ens pot fer una panoràmica del que més destacaria sobre aquests canvis?

Jo crec que Mallorca ha perdut identitat quant a les pròpies a les formes de ser, de relacionar-se, de viure, fins i tot de menjar. D’alguna manera tinc la impressió que l’illa està en venda des de fa molts d’anys. 

Així , dins aquesta nova Mallorca, a què es dedica vostè?

Actualment faig música, amb el grup Entreveus. Tenim un repertori amb poemes de Vidal Fernando, de Villángomez, cançons tradicionals mallorquines, revisitam Uc a quatre veus i amb bases instrumentals noves. Segueix fent de metge unes hores a la setmana i sempre que puc surt a la mar.