8M en pandèmia i disputa postpandèmia per la igualtat de gènere
Al maig de l'any passat l'Instituto de las Mujeres va publicar un informe titulat "La perspectiva de género, esencial en la respuesta a la COVID-19" en el qual, després d'assenyalar la triple dimensió (sanitària, social, i econòmica) de la pandèmia coronavírica, posava en relleu la necessitat de conèixer "l'abast de l'impacte de gènere que produeix i incorporar-lo a la resposta d'una crisi que, per les seves pròpies característiques, afecta de manera diferent a dones i homes". S'assenyalaven les quatre característiques següents: 1. Sobrecàrrega del treball sanitari i de serveis essencials. 2. Centralitat de les tasques de cures. 3. Les dones sofreixen major precarietat i pobresa laboral. 4. Augment del risc de violència de gènere i altres tipus de violència contra les dones derivat de la situació de confinament.
Tot i que l'organisme dependent del Ministerio de Igualdad del Gobierno de España no anava mal encaminat en advertir que "ignorar l'impacte de gènere tindria conseqüències econòmiques i socials que agreujarien la desigualtat", no tinc del tot clar que, en la pràctica, se li hagi fet el cas suficient. La qüestió és que la pandèmia s'ha prolongat en el temps, i en aquest 8 de març de 2021 no podem fer un acurat balanç en termes d'igualtat de gènere dels efectes de la pandèmia. Immersos encara en la crisi sanitària, només podem intuir coses, i fer preguntes. Però, com només amb intuïció és impossible intuir el "després de la tempesta" -d'aquest primera tempesta en temps de crisi ecològica (climàtica, de biodiversitat, i d'espais naturals), el què em propòs fer, seguidament, és ordenar algunes dades sociolaborals, analitzar-les breument, i concretar algunes d'aquestes preguntes.
Sense més preàmbuls, anem per feina:
I.- Abans de la pandèmia
Les bretxes de gènere en l'àmbit sociolaboral eren persistents. Ho eren en la taxa d'activitat (percentatge de persones en condicions de treballar remuneradament, i amb voluntat i/o necessitat de fer-ho), en la taxa d'ocupació (percentatge de persones que durant la setmana que foren enquestades han treballat, com assalariades o autònomes, durant almenys una hora a canvi d'una retribució), en la població assalariada, en la precarietat (la població ocupada a temps parcial era molt majoritàriament femenina). També hi havia un gap en la taxa d'atur. Per contra, les dones tenien una taxa força menor d'abandonament escolar primerenc, i una major taxa d'ocupació d’aquelles amb estudis superiors. De tot plegat se'n parlà a bastament ara fa tot just un any.
Però quan començaven a intuir que el SARS-CoV-2 podia ser una seriosa amenaça per a la humanitat, però no sospitàvem l'abast i conseqüències de la pandèmia de la covid-19, no s'havia publicat l'informe "Mercat de treball i pensions a les fonts tributàries" de l'Agència Estatal de l'Administració Tributària (AEAT) que, amb dades de l'exercici fiscal 2019, es va publicar el novembre de 2020. Val a dir que aquestes dades són, per a mi, les més robustes per calcular la bretxa de gènere en salaris i pensions. Vet aquí les dades més rellevants: 1. El salari anual mitjà a les Illes Balears va ser de 19.834 €, sent el dels homes de 21.432 €, i el de les dones de 18.104€. Per tant, la bretxa salarial de gènere superà el 15,5%. 2. Pel que fa a les pensions, una pensió mitjana, ja relativament pobre (15.112 € anuals), té un gap de gènere de gairebé el 26,3%, car la pensió dels homes és de 17.467 €, mentre que la de les dones és de només 12.872 €.
II.- Durant la pandèmia
Les dades de l'Enquesta de Població Activa (EPA) corresponents a 2020 expressades en termes de mitjanes anuals reflecteixen la gran crisi d'ocupació causada per la gran aturada econòmica en el nostrat paradís de monocultiu turístic. I, tanmateix, no n'hi ha hagut d'aturada pel que fa a les bretxes de gènere en els treballs: La taxa d'activitat va ser del 66,37% en el cas dels homes, mentre que entre les dones només arriba al 56,92%. Tot i que hi va haver més dones en edat d'incorporar-se al treball remunerat (507.900 homes vs. 514.500 dones), la població ocupada femenina presentà un gap negatiu del 16% en relació amb la masculina, i la població assalariada femenina va ser gairebé un 10% inferior a la masculina. Entre la població aturada, en canvi, hi va haver més dones, amb una mitjana de 51.200, enfront dels 50.500 homes. Mentre els homes assalariats amb jornada parcial varen ser el 6% del total de població masculina assalariada, aquest percentatge s'enfilà al 19% en el cas de les dones assalariades. És a dir, en el treball remunerat ser dona segueix incorporant un plus de precarietat, tot i que les dones seguiren tenint una menor taxa d'abandonament escolar primerenc i una major d'estudis superiors.
Per arrodonir aquest seguit de dades, anotem la bretxa de gènere de més del 70% (22.600 homes per 75.700 dones) entre les persones inactives que declaren ser-ho perquè es dediquen a "tasques de la llar", i el fet que durant els nou primers mesos de 2020 (última dada disponible) la Seguretat Social va reconèixer la prestació per a un total de 1.072 d'aquest tipus d'excedències, de les quals un 85% van ser per a sol·licituds fetes per dones!
Malauradament, durant el 2020 -i el que va de 2021- s'ha pogut comprovar el grandíssim nyap en l'aplicació de l'Ingrés Mínim Vital. Al marge de la gestió, l'IMV té moltes falles en el seu disseny. Una d'elles –que, dit sia de passada, comparteix amb l'autonòmica Renda Social Garantida- és que és una prestació familiarista, i no personal. Per tant, no són instruments útils per erradicar, en situació de pobresa a les llars, la dependència de les dones -en molts casos no desitjada- del "cap de família" masculí. Per una altra banda, l'anomenat "escut social" del Gobierno de España no ha inclòs la ratificació del Conveni 189 de l'Organització Internacional del Treball (OIT) sobre les treballadores i els treballadors domèstics, ni s'ha avançat en la translació al BOE de les reivindicacions de les Kellys. Finalment, anotem que en la promoció del teletreball (i la seva regulació en el "Real Decreto-ley 28/2020, de 22 de setembre") no tot són flors i violes. Ans al contrari. Coincidesc amb la sociòloga Judy Wajcman que, des de fa temps, sosté que un dels grans perills del teletreball és que pot reforçar els rols de gènere tradicionals pel fet que les dones teletreballadores carreguin amb un treball remunerat (generalment precari i complementari pel que fa al sustent de la llar), i, a més, amb els treballs de cures i/o de la llar, no remunerats. Amb el teletreball és possible que hagi augmentat la productivitat de les dones, sense reducció de les bretxes sociolaborals.
III.- Després de la pandèmia?
Cal esperar que transcorri algun temps, i testar com és la "nova normalitat laboral", per a contestar a qüestions claus, com ara: ¿Augmentaran les bretxes de gènere en l'àmbit sociolaboral, o s'iniciarà una tendència a la baixa? Si aquestes bretxes van a menys ¿Serà a conseqüència d'un estirabot de l'efecte d'anivellació a la baixa?, ¿S'intensificarà la feminització de la precarietat sociolaboral i vital i de la pobresa laboral?, ¿S'esquinçarà una mica el sostre de vidre, i alguns sols seran menys enganxosos?
Sens dubte, la qüestió de tancar les bretxes de gènere serà una de les disputes postpandèmiques. Pot ser que les elits econòmiques no confrontin en el que és obvi: l'existència, més enllà de la formalitat i la normativitat legal, de les diferències sociolaborals entre dones i homes, i la conveniència de la seva desaparició. Només unes elits exageradament barroeres gosarien plantejar el contrari. Gairebé amb tota seguretat, la disputa estarà en el com i el per a què. Altrament dit, en si la igualtat de gènere en els àmbits social, dels treballs, i l'economia ha de ser una conquesta plebea en el camí emancipatori, o si, contràriament, esdevé en una estratègia per "modernitzar" l'acumulació capitalista.
El recentment publicat informe "Índice ClosinGap sobre el coste de oportunidad de la desigualdad de género en la economía española" n'és un avís de tot plegat. Mala peça al taler si aconsegueixen que les bretxes de gènere es problematitzin en la perspectiva de la productivitat o de la seva afectació al creixement del PIB. Com bé apuntava el mestre Eric Hobsbawm, "l'objectiu d'una economia no és el benefici, sinó el benestar de tota la població". D'això va l'eliminació de bretxes de gènere sociolaborals D'això, i de tantes altres lluites emancipatòries, va la mobilització del 8 de març.