Per primer cop en 200 anys, Colòmbia tria l'esquerra: "Vivir sabroso"

Per primer cop en 200 anys, Colòmbia tria l'esquerra: "Vivir sabroso"
Francia Márquez, futura vicepresidenta de Colòmbia
Francia Márquez, futura vicepresidenta de Colòmbia

Gustavo Petro, candidat de la coalició Pacto Histórico que va obtenir més d’onze milions de vots a les eleccions del passat 19 de juny, és el nou president de Colòmbia per al període 2022-2026. Un govern que ha de pivotar damunt tres eixos: la pau, la justícia social i la justícia ambiental. Que Mario Vargas Llosa hagi dit que els colombians “han votat malament”, em sembla una molt bona garantia!

Mentre la nit electoral d’aquell diumenge xafogós avançava amb la majoria absoluta del Partit Popular de Moreno Bonilla a Andalusia, a Colòmbia feia el seu camí una esperança, no només per la figura de Petro sinó sobretot per la presència d’una lluitadora incombustible com és la vicepresidenta Francia Márquez: una dona feminista, antiracista i antipatriarcal de pedra picada, depositària de 500 anys de lluita anticolonial. I encara en podríem dir més. 

La presència de Márquez fa que arribin al Govern aquells que sempre han estat considerats no-res, els “nadies” de què parlava Eduardo Galeano; la gent racialitzada, homes i dones de la població afrocolombiana. 

A partir del 7 d’agost comença la gran batalla en què la fórmula guanyadora haurà de demostrar fins on vol arribar amb els canvis promesos en aquest poble. De fet, s’ha presentat com el “Govern de la vida”. Cal que aprofiti -això es diu sempre- els cent primers dies en què encara dura l’efecte del gran suport popular rebut per marcar les fites clares de per on es vol avançar amb decisió.         

Els desafiaments als quals el nou Govern ha de fer front són enormes i les resistències que trobarà seran considerables. No es pot esquivar el rol dels càrtels del narcotràfic que fins a dia d’avui han col·locat en els seus càrrecs presidents, diputats i senadors tal com volien. Finalment, hi ha una economia que fa aigua per tots els costats i un nivell de dependència considerable tant del Fons Monetari Internacional com d’altres àmbits similars.   

Colòmbia és el segon país llatinoamericà amb un índex major de desigualtat després del Brasil. En un escenari tan complicat, emergeix amb força la figura de la vicepresidenta Francia Márquez, que representa les expectatives de les persones excloses: les treballadores de la llar, els femeters, camperols pobres, els que mai no han tingut càrrecs polítics i han donat veu a les protestes populars en denunciar el rostre ferotge d’una societat racista i classista.      

En el discurs de la nit electoral, Petro parlà de la “política de l’amor” com a política de l’enteniment i del diàleg. I d’un canvi real que no ha de servir per a fer créixer l’odi ni el sectarisme: “una sola Colòmbia dins la seva diversitat” per a assolir la pau. També es referí al passat de lluita i de 500 anys de resistència que aquella nit havien donat el seu fruit i feu esment dels desapareguts i dels joves empresonats “perquè tenien esperança”.

La victòria del Pacto Histórico a Colòmbia s’afegeix a altres estats llatinoamericans que han girat a l’esquerra, com el Perú, l'Argentina o més recentment Xile. Ara queda veure què passarà al Brasil a l’octubre i si serà possible el retorn de Lula da Silva al poder.

Tant de bo que a Petro i Francia Márquez no els passi el mateix que a Pedro Castillo al Perú o a Alberto Fernández a l'Argentina, on la seva aposta per acostar-se als Estats Units els va fer perdre l’empenta i les esperances amb què varen arribar al Govern.

Comentaris
Per primer cop en 200 anys, Colòmbia tria l'esquerra: "Vivir sabroso"