Amb el 2023 conclourà una legislatura que a tots els nivells, ha significat un daltabaix d’algunes coses, i la continuïtat d’unes altres. Una legislatura marcada per factors externs com la pandèmia o la guerra d’Ucraïna i la hiperinflació, però que també han condicionat la política interna i no ho han posat fàcil als partits d’esquerres que han governat als municipis, autonomies i l’estat.

Els nous governs han introduït canvis important, destacant-ne sobretot dos: per un costat, la lliçó que davant les crisis es poden aplicar receptes distintes a les aplicades en les darreres dècades, des de l’ortodòxia neoliberal. Els poders públics han tornat a agafar protagonisme, així com les inversions públiques i unes polítiques orientades a rescatar persones i no entitats financeres. Tot i que una de les tensions latents segueix essent la creixent concentració de poder econòmic, amb els bancs com a grans beneficiaris de la pujada dels tipus d’interès decretada pel BCE, o personatges com Elon Musk defensant el tecnofeudalisme com la governança del futur.

El segon canvi important ha estat, enmig d’un clima de crispació i polarització alimentat per les dretes, la virtut d’arribar a acords polítics entre forces polítiques distintes, ideològicament i territorialment. De fer-ho, a més, a contracorrent pels esmentats factors interns i per una reacció interna que amenaça la convivència democràtica, liderada pel conglomerat financer i mediàtic de matriu madrilenya i un sistema judicial hereu de les estructures franquistes i copat pels conservadors.

Tant un com l’altre són canvis importants, perquè serveixen per combatre la idea que “tanmateix”, no es pot fer res. Es poden fer coses i s’han fet coses; un altre tema és si es podria haver fet més -que probablement és així-, sobretot si els resultats de les eleccions de 2019 haguessin oferit una altra correlació de forces, amb un pes més gran de les forces alternatives al sistema.

La qüestió és que aquest 2023 que comença serà l’any on comprovarem si aquests dos elements de canvi seran suficients per frenar la furibunda reacció conservadora que s’està produint arreu, des de Brasil o Perú fins al cor fred d’Europa, on a Alemanya fa poques setmanes es va desmantellar un grup neofeixista que planejava un cop d’estat armat al país, amb algun contuberni dels organitzadors també a Mallorca. Ja hem comprovat com en pocs anys a les dretes polítiques, econòmiques, mediàtiques i judicials han desmantellat l’exercici de la política com una activitat basada en el respecte a l’adversari, a les majories sorgides de les urnes, o senzillament, a la veritat. El pitjor és que aquest hooliganisme s’està desplaçant a la nostra vida quotidiana, i ho hem pogut comprovar aquests dies a les consignes dels cunyats en les trobades familiars o fa unes setmanes, amb l’atac patit per la professora de català de La Salle.

Més que inventar la pòlvora, allò que han de fer les esquerres és posar-se d’acord (tanmateix, ho hauran de fer també a posteriori, si les xifres donen) en plantejar els mesos que queden de legislatura com el reforç d’unes polítiques que cal que vagin molt més enllà en el temps i en el seu abast. Els reptes són els de sempre, però amb més urgències: combatre la pobresa i les desigualtats; lluitar contra el canvi climàtic; recuperar la credibilitat de les institucions. O dit en positiu: encetar un procés de canvi polític que més enllà de la política institucional, compti amb la societat civil per articular amb ella un altre model de desenvolupament que perduri en el temps i redueixi la nostra vulnerabilitat com a territori. Per fer-ho calen grans consensos, però com deia un dels elements positius del que s’ha fet fins ara és demostrar que aquests són possibles, malgrat tot. També cal reforçar, com insistesc sempre, tot allò que impliqui pertinença i col·lectivitat, perquè duï massa anys d’individualisme i competitivitat destructores.

Que aquest 2023 que comença alimentem la sana ambició d’una societat més justa, solidària i sostenible. Creem entre totes les condicions per accelerar i aprofundir en els canvis necessaris.