El resultat de les eleccions celebrades ahir diumenge a Castella i Lleó ha estat el previst a bona part dels sondejos previs i dels sondejos a peu d’urna. El PP és el partit més votat, seguit pel PSOE que perd set escons, i VOX trenca l’hegemonia històrica del PP a la dreta, passant d’un a tretze escons. Poc queda a Castella la Vella de l’esperit dels comuners, sublevats contra Carles I fa cinc segles: el gran guanyador de les eleccions és un partit que nega l’existència mateixa de l’autonomia castellano-lleonesa.

La comunitat castellana ha tengut sempre majories de dretes, la darrera de la mà de Ciudadanos, que aquesta vegada ha estat a punt de desaparèixer del mapa polític després d’impedir un govern de canvi amb el PSOE, la força més votada a les eleccions anteriors. Els d’Unides Podem, tot i presentar-se junts per primera vegada junts els morats i els d’IU, perden un dels dos diputats que tenien. Un dels factors clau, la seva dèbil política d’aliances més enllà de la coalició, i la seva escassa implantació territorial.

Els pocs escons restants se’ls reparteixen forces regionalistes tradicionals com Unitat del Poble Lleonés o altres relativament noves, com ‘Por Ávila’, que mantén l’escon que tenia i ‘Soria Ya’, que ha obtingut tres escons, tot i que les expectatives del conjunt de candidatures de l’España Vaciada eren bastant més ambicioses. No s’ha de menystenir aquesta representació, que tot i que no ha estat capaç de trencar el bipartidisme, sí que representa, en una regió que sempre s’ha mostrat ideològicament molt espanyolista, el malestar social existent, vinculat a la qüestió territorial. El buidament i empobriment de la regió es deu en bona mesura al centralisme de Madrid i l’ultraliberalisme encarnat en Isabel Díaz-Ayuso, que provoca la fuga d’empreses i cervells, i resta oportunitats a Castella i Lleó. 

És prou evident que les dretes governaran, i que amb VOX dins el govern amb el PP o amb el seu suport “extern”, la política quedarà condicionada novament per l’extrema dreta, i probablement és un fet que transcendirà les fronteres de la comunitat castellano-lleonesa. A més, el perill més gran és el de passar a una segona fase de degradació de la democràcia: si ja s’ha normalitzat la presència de l’extrema dreta a les institucions, ara correm el risc que se normalitzi també la seva presència als governs.

Si a les dretes els ha funcionat l’estratègia de les mentides i l’odi -amb tots els matisos que es puguin fer sobre els resultats del PP-, l’altra amenaça és que s’aprofundeixi encara més en aquesta estratègia generadora de polarització social i política i de fragmentació social. 

Convé no oblidar que aquestes eleccions varen ser convocades no per cap qüestió de necessitat, sinó per l’interès intern del PP de fer servir aquests comicis autonòmics de cara a la seva estratègia a nivell estatal, i en part també per resoldre la pugna interna pel lideratge del partit entre Casado i Ayuso. No els ha sortit la jugada, tot i el ridícul i la pèrdua d’escrúpols de Pablo Casado que hem pogut veure totes durant la campanya. Amb aquestes eleccions, la dreta clàssica del PP lliga el seu futur al de l’extrema dreta, i això no albira res de bo.

La darrera qüestió és: quin balanç faran les esquerres? Faran aquest balanç soles o en comú? Valoraran realment l’amenaça que representen per al conjunt de les classes populars de tot l’Estat aquests resultats? Es plantejaran alguna estratègia perquè això no acabi per ser una tendència que no es pugui frenar, amb les eleccions andaluses en l’horitzó de pocs mesos? Tindran en compte que fins i tot a una comunitat tan espanyolista, el conflicte territorial també està present i s’ha d’abordar? Recuperaran l’acció política necessària, en lloc de confiar-ho tot a la comunicació política i el “relat”?