Els resultats de les votacions d’ahir al Congrés dels diputats per elegir president varen ser contundents, amb 124 vots a favor de la investidura de Sánchez, del tot insuficients front als 155 vots contraris (i metafòrics) de les dretes. Pedro Sánchez no és president perquè no hi ha hagut voluntat política de fer possible un pacte d’esquerres al govern de l’Estat.

Després de la renúncia de Pablo Iglesias, a Pedro Sánchez li quedaven ben pocs arguments per impedir que Podem entràs al govern de Moncloa amb carteres i fins i tot una vicepresidència. I és aquí quan la maquinària de l’Estat es va posar en marxa, inclosa una versió manipulada des de la Vicepresidència de Carmen Calvo de les demandes de Podem en les negociacions, en el transcurs del dia d’ahir.

Podem ha comès errors importants en les negociacions, de fet, què més podran aconseguir el setembre que no tenguessin a l’abast ahir, amb molta més pressió a la tardor perquè no governin les dretes? Però allò que ha dinamitat la possibilitat d’acord ha estat l’actitud d’un PSOE que ha negociat com si tenguessin majoria absoluta. En tres mesos, l’únic suport aconseguit, el del partit de Revilla, no ha servit per superar el trist terç de suports parlamentaris perquè Sánchez fos votat com a president.

Com ja vàrem assenyalar fa uns dies, sembla que Pedro Sánchez juga a ser l’apuntalador d’un règim del 78 que ja no s’aguanta amb petites reformes, ni en allò que respecta a les qüestions territorials, ni pel que fa a les qüestions socials, on l’afirmació que si Podem gestionava la cartera de treball, això inquietaria la CEOE ha estat molt significativa aquests dies.

El diputat més ovacionat en el debat d’investidura va ser Gabriel Rufián, que va criticar durament la manca d’acord per part de les «esquerres espanyoles», tot i tenir el suport assegurat d’EH-Bildu i ERC, que des del primer moment han tengut molt clar que «com pitjor, millor», no és cap opció i que no s’ha de donar cap oportunitat al «trifachito».

I és que bastava veure les cares d’alegria de Casado, Rivera i Abascal per confirmar que el d’ahir va ser un error històric del PSOE i de Podem, amb més responsabilitat d’uns que dels altres, òbviament. El pitjor és que si el setembre no s’arriba a l’acord que ahir no va ser possible, s’obri la porta com assenyalava ahir el periodista Enric Juliana a La Vanguardia al sorgiment d’un «Salvini espanyol», davant la ineptitud de els esquerres per construir una alternativa clara de govern.

Perquè efectivament, el principal risc després d’aquest lamentable espectacle és la desil·lusió dels i les votants d’esquerres, que en la seva majoria com apuntava el CIS fa poc, es decantaven per un govern de coalició i no per un govern en solitari del PSOE, que seria tan inestable com inviable. És en temps d’incerteses que sorgeixen els monstres, que deia Gramsci. I aquesta vegada no podran culpar els independentistes del retorn del feixisme.