Analitzats en perspectiva, els discursos de PP, C’s i VOX tenen massa elements en comú, pel que respecta al model econòmic (més enllà d’una posició més anti-europeïsta de VOX), el significat que les dretes atorguen a conceptes com «família» o «matrimoni», les polítiques de fronteres i l’acollida a la immigració, o l’argument populista de la «baixada d’imposts». El més comú de tots és el de la sagrada unitat d’Espanya, al qual s’hi sumen barons i dinousaures del PSOE com Alfonso Guerra, entrevistat en aquests dies per Jordi Évole amb polèmica inclosa, com deixar caure que «no sap» a qui votarà les properes eleccions.
Tot i això, Sánchez va convocar eleccions el passat divendres, amb l’excusa de no tenir suports suficients per aprovar els Pressuposts, per al proper 28 d’abril. És una operació de risc. Primer, perquè els sondejos, tot i l’increment de vots cap al PSOE, posen en evidència que el vot mobilitzat en aquests moments és el de les dretes, tot i la seva fragmentació. Segon, perquè si la pujada del PSOE és a costa dels seus imprescindibles companys de viatge d’esquerres (convé recordar que el bipartidisme ha mort), serà impossible conformar majories de progrés. Tercer, perquè un mal resultat el mes d’abril pot hipotecar les eleccions autonòmiques i municipals (i en el nostre cas, també insulars) que es celebraran just un mes després.
En qualsevol cas, allò que explica la decisió i el posicionament (ja en plena campanya) de Pedro Sánchez és l’aposta pel vot centrista. Si fa només un any Sánchez es presentava com «l’esquerra del futur», ara això ja seria més matitzable, de fet Podem i les Marees podrien reivindicar la seva part de protagonisme en la consecució de mesures progressistes d’un govern del PSOE que, tanmateix, no haurà pogut desenvolupar.
Un altre problema d’aquesta operació és que Sánchez no és l’únic que cerca aquesta centralitat, com s’ha vist a nivell local a Madrid, per exemple, amb l’operació Carmena-Errejón. Fins i tot la dreta el cerca, i ara ja VOX sembla que no vol ser ni anti-europeïsta ni anti-immigració (és igual que els feliciti el Ku-Klux-Klan, perquè ara tenen un candidat afrodescendent i català). Casado, que d’un dia per l’altre va esdevenir «el centre de la dreta», ara matitza molts dels seus missatges, especialment els adreçats contra el feminisme i les dones, per exemple aparcant els seus postulats sobre l’avortament, i repeteix per activa i per passiva que el PP és el gran partit de centre al Regne d’Espanya. Ciutadans, que ja no pot justificar de cap de les maneres que sigui (com es reivindicava no fa tant) un partit de centre-esquerra, es conforma amb el centre sense adjectius.
Una de les reflexions a introduir en aquest context és si tota la polarització política i social generada per aquests personatges no se’ls tornarà en contra: és possible revertir aquesta tendència a la polarització, que el més normal seria que també afectàs la tendència a la polarització del vot? Dit d’una altra manera: hi ha tant d’espai «de centre» enmig de tanta polarització, en tan poc temps?
Si un dels efectes d’aquest viratge és la reducció del nivell de polarització i de crispació, benvingut sigui, perquè la divisió i fragmentació de la societat i la seva convivència just per interessos partidistes és una tremenda irresponsabilitat. Però no sembla que una campanya electoral, que s’alimenta bàsicament de l’espectacle, sigui un terreny que ho permeti.
De fet, fins i tot al PSOE li pot jugar una mala passada tanta indefinició enmig del qüestionament del marc de convivència no tant pel procés català, sinó de les pròpies dretes, i la incapacitat d’implantar mesures polítiques i legals desitjades per amples capes de la població i els sectors progressistes, com la derogació de la LOMCE o de la reforma laboral . Fins i tot és lleig acusar els altres partits d’esquerres, o el sobiranisme, de ser els responsables de la teva pròpia incapacitat de diàleg, no sols pel que fa a Catalunya, sinó a avançar en aquestes qüestions bàsiques.
Haurem d’esperar a conèixer els resultats electorals, perquè els sondejos en un context tan complex i canviant no s’aguanten, i perquè l’única tendència clara a totes les enquestes, que és l’increment de l’extrema dreta, hauria exigit prudència en qui té la capacitat i la possibilitat de decidir quan toquen eleccions.
