Grècia un cas peculiar

Grècia com a estat nació neix el 1830, amb incorporacions al llarg del segle SXIX que acabarien de configurar la seva geografia. La fi de la Primera Guerra Mundial suposà un dels moviments de població més importants ja que els grecs residents a Turquia foren expulsats a Grècia i els turcs de Grècia a Turquia. Es volia establir una homogeneització ètnica que abarcàs tot l’estat nació grec.Les altres minories nacionals a Grècia mai han tengut cap reconeixement i Grècia juntament en França representa l’estat nació com cap altre estat europeu.

Per a la majoria d’europeus Grècia no és més que una destinació turística que a més desperta l’interès dels amants de la cultura clàssica. La seva situació geoestratègica l’ha feta la nineta dels ulls de les grans potències per controlar la part oriental de la Mediterrània. A més a més el seu secular conflicte amb els turcs l’ha afaiçonada com una nació sempre alerta a les amenaces exteriors.

La guerra civil grega

Pocs europeus saben de l’existència d’un conflicte civil grec. Entre 1947-49 es va desenvolupar la guerra civil grega. Conflicte que enfrontà els comunistes i les forces monàrquiques.Grècia havia estat alliberada dels nazis pels britànics i Churchill de cap de les maneres estava disposat a deixar el país en mans dels comunistes. Grècia seria un illot occidental enrevoltats de països comunistes.

Stalin conscient de les martingales que havia fet als occidentals amb falses promeses sobre eleccions a Polònia el 1947 no s’atreví a defensar els comunistes grecs. Sabia que no podia forçar més els pactes de postguerra i va entendre que si volia consolidar el seu domini a Europa de l’Est havia de deixar caure Grècia.

L’esclafament de l’esquerra grega suposà l’ostracisme d’aquest moviment, l’empresonament de molts dels seus militants i l’hegemonia política de la dreta.

La dictadura dels coronels

Malgrat la derrota el conflicte seguí en el si de la societat grega. Mostra d’això és el cop d’estat dels coronels de 1967 que trencà el fràgil equilibri democràtic grec .El cop d'estat el motivà el temor d'un sector de l'exèrcit a que hi pogués haver un triomf electoral de l'esquerra. Els militars imposaren un règim dictatorial amb el beneplàcit dels EEUU i dels sectors conservadors del país. El rei hi donà suport. Set anys més tard el 1974 el suport monàrquic als militars implicà l’abdicació del rei.

Grècia entrava al club de les democràcies meridionals, aviat ho farien Portugal i l’Estat espanyol. Com a bon país mediterrani les seves estructures de poder estaven amarades de caciquisme, corrupció i menyspreu per la cultura democràtica. El país bressol de la democràcia occidental era un país ben poc democràtic.

L'entrada a Europa

El procés de modernització inicat per la saga política dels Papandreu permetria l’ingrés de Grècia al Club europeu el 1981. Els fons de cohesió serien una font d’ingressos que permetrien la modernització del país i alhora cronificarien un dels seus mals: la corrupció.

Aquesta introducció històrica ens hauria de servir per entendre el paper que l’extrema dreta grega ha jugat en la història política del país.

De crisi en crisi

Quasi tots els estat europeus que tenen moviments d’extrema dreta potents al llarg de la seva història han patit règims feixistes. Serien els casos d’Alemanya, Itàlia i d'altres països europeus.

El feixisme sempre es reprodueix en el mateix context. Crisi del sistema polític, grans bosses de pobresa com a conseqüència d’una crisi econòmica, demagògia dels seus líders proposant solucions fàcils a temes complexos i una minoria a la qual se l’acusa de tots els mals del país.

L’Alemanya nazi en seria un bon exemple. La crisi de 1929 enfonsà les institucions de la República de Weimar. Milers de treballadors a l’atur i un deute inassumible que s’havia de pagar als vencedors de la Primera Guerra Mundial com a conseqüència del tractat de Versalles.

L’empresariat alemany no dubtà de donar suport als nazis per barrar el pas als comunistes i impedir una revolució al país.La demagògia com a norma , la fixació en un enemic interior, els jueus i la persecució dels dissidents foren les marques de la casa dels nazis.

Tal volta els anys trenta simbolitzen com cap període de la nostra història el triomf d’aquest moviment. Fou una xacra que s’escampà per tot Europa, Espanya, Itàlia, Hongria, Romania etc...

Allò que caracteritza l’extrema dreta és la manca de consistència del seu missatge. El seu és un nacionalisme assetjador que no admet cap diferència i que cerca extirpar de la nació aquells elements que ell identifica com a perniciosos. La seva retòrica social fa veure que ajuda els pobres quan en realitat és un moviment al servei dels poderosos. Es troba molt bé amb esquadres militars desfilant pels centre de les grans ciutats. Sempre reivindica un passat gloriós del país al qual el seu moviment promet tornar-hi.A Grècia Alba Daurada reivindicava el passat imperial grec amb clara concomitància amb els postulats nazis.

Un altre tret identificador és la corrupció. Sota un missatge i unes consignes de netedat de la vida pública molts dels seus líders es dediquen a la rapinya dels bens comuns. Són organitzacions opaques, amb molt poca gent que mou els fils del poder encara que de portes enfora fan veure que són un moviment popular que només vol servir el poble.

Quan l'esquerra no fa els deures puja l'extrema dreta

Sovint s'acusa l'extrema dreta de tots els mals del país. Però si es fes un examen exhaustiu de les causes de la seva força veuríem com en aquells països on ha governat l'esquerra i no s’han aplicat polítiques d'esquerra la reacció és una pujada dels vots de la dreta. Ja ho va dir el desaparegut líder d'Esquerra Unida Julio Anguita “ les polítiques de dretes porten a altres polítiques de dretes”.

El neoliberalisme s'ha aplicat amb major o menor mesura a la majoria de països europeus els últims quaranta anys. La crisi de 2008 suposà un cataclisme per a l'economia grega. Posà de manifest la corrupció de les seves elits i de com s'havien tudat de mala manera els fons europeus. La resposta de la Unió Europea fou aplicar un pla de sanejament que deixà en la misèria la majoria de la població grega. Congelació de sous, desmantellament de l'estat de benestar, venda d'actius del país a mans xineses , reducció de funcionaris i increment de la imposició fiscal tot per eixugar un deute que cap país en condicions normals estaria en condicions de tornar.

L'accés al poder de Syritza el 2015 despertà entre la població grega esperances que amb un govern progressista les condicions de la majoria de la població millorarien. La veritat és que després de molta retòrica el nou govern acabà aplicant el diktat alemany.

És aquí on entra en joc Alba Daurada. El partit aprofità la crisi de legitimitat del sistema per oferir un missatge fàcil a les classes treballadores. Identificar un enemic exterior , la Comissió Europea o d'altres com per exemple els milers de refugiats que intenten entrar en territori europeu a través de Grècia. És durant aquests anys quan obté els millors resultats electorals.

No tots els votants d'un partit d'extrema dreta ho són. Molts d'ells els voten desesperats tot esperant una millora de les seves condicions de vida.Sovint organitzen repartiments d'aliments per a les classes més desfavorides, això només per a grecs.Però amb el temps el partit ensenya la seva vertadera cara. L'atac indiscriminat contra els refugiats

El 18 de setembre del 2013, un membre d'Alba Daurada va assassinar el raper Pavlos Fissas, conegut com a «Killah P», provocant que es reobrís el debat sobre la possible il·legalització del partit. El 7 d'octubre de 2020, es va sentenciar que el partit operava com una organització criminal, atacant sistemàticament els migrants i els esquerrans. El tribunal també va anunciar veredictes per a 68 acusats, incloent la direcció política del partit. Nikólaos Mikhaloliakos i altres sis membres destacats i exdiputats van ser declarats culpables de dirigir l'organització delictiva.

Quines lliçons en podem extreure?

L’extrema dreta sempre existirà, com va dir l’escriptor Jorge Semprún després de la seva experiència pels camps nazis “ el mal existeix” i davant això no hi podem fer res. L’esquerra el que hauria de fer és aplicar realment el seu programa i barrar-li el pas. Criticar aquest moviment i no fer res implica perllogar les seves possibilitats d’èxit electoral. Sempre estan a l’aguait de poder aprofitar la mínima oportunitat per escampar les consignes de sempre.

La societat ha de disposar d’un sistema democràtic fort i unes majories progressistes que facin polítiques d’esquerra quan són al poder i quan no es fa així es deixa pas a l’extrema dreta.