Ha mort Julio Anguita. S’ha apagat la veu d’una de les persones que ha estat al llarg de les darreres dècades un referent de l’esquerra social i política de l’estat espanyol. El seu cor, malmès i delicat per diversos embats al llarg d’una vida intensa i compromesa, ha dit prou. 

Vaig començar a sentir parlar d’ell a final dels anys vuitanta, mentre feia els meus darrers cursos a l’institut,  amb motiu de les mobilitzacions que el 1986 es varen organitzar en contra de l’ingrés d’Espanya a l’OTAN. El PSOE, guanyador de les eleccions generals, havia fet en un tres-i-no-res una girada de camisa que va suscitar la reacció i la feina conjunta de nombroses entitats i partits polítics de l’esquerra en contra de l’entrada a l’Aliança Atlàntica. Fruit d’aquesta tasca compartida, va tenir lloc anys després el naixement d’Esquerra Unida el 1989. 

Julio Anguita arribava al càrrec de coordinador d’Esquerra Unida amb el bagatge d’haver estat batle de la ciutat de Còrdova, dotat d’un carisma, una oratòria i una empenta que ben aviat em varen captivar; en uns moments durs i plens d’incertesa en què vèiem com havia mort La Pasionaria o queia el mur de Berlín i s’ensorraven un darrere l’altre els països del “socialisme real”. Anguita va saber dotar el terme comunista, com havia fet sempre, d’un sentit plenament democràtic, de lluita contra les desigualtats; i com a bon marxista que era d’una acurada anàlisi de la realitat social per a encarar bé la transformació necessària.  

Amb ell al capdavant, Esquerra Unida va assolir els millors resultats de la seva història en el Congrés dels Diputats. I d’aquesta etapa són antològics els seus enfrontaments dialèctics amb Felipe González que, segons va dir un analista, feia com “tocar el violí”: agafava els vots amb l’esquerra però després tocava amb la dreta. Anguita va ser durant molts anys la veu crítica amb la socialdemocràcia claudicant del PSOE davant els poders econòmics, el mirall en què González podia veure les seves múltiples renúncies, l’alternativa necessària a un Partit Socialista incapaç de transformar des de l’esquerra les estructures econòmiques de l’estat. 

Els poders econòmics i alguns grans grups mediàtics no varen perdonar mai a Anguita que cantàs les veritats d’aquesta manera tan crua al seu protegit González. I varen orquestrar una duríssima campanya de descrèdit contra ell en què se’l titllava de Quixot eixelebrat, com es podia veure a “Las noticias del guiñol”; o se l’acusava de fer la pinça amb José María Aznar. Mentrestant, cada cop que pujava a la tribuna, Anguita oferia al PSOE una bateria de propostes per a un programa de govern veritablement  d’esquerres que sempre varen ser rebutjades i, per damunt de tot, menyspreades. Aquí es va començar a fer famosa una dita que des de llavors l’ha acompanyat sempre: el seu famós “programa, programa, programa”. 

Un cop retirat de la primera línia de l’activitat parlamentària, Anguita va seguir fent “política” des d’altres àmbits; com va ser el seu retorn a la docència com a professor d’història a l’institut Blas Infante de Còrdova o prenent part en nombroses plataformes cíviques que sempre varen tenir un denominador comú: la participació ciutadana, la denúncia de les desigualtats i l’articulació de propostes des de l’esquerra. En donen fe iniciatives com el Frente Cívico o, en la seva darrera aparició pública el passat 4 de maig, el Colectivo Prometeo.  

Davant la situació política actual marcada per la crispació, l’aparició de l’extrema dreta com a força política autònoma i el debat reduït massa sovint a cops de titular al Twitter, Anguita ens deixa el record, el bon gust i, sobretot, el mestratge d’una persona que va fer sempre la seva tasca des de la pedagogia, l’explicació detallada i la discrepància respectuosa. Tot i no ser independentista, defensava el dret d’autodeterminació dels pobles de l’estat espanyol, per a configurar una República Federal amb la salvaguarda de tots els drets de les nacions que la conformarien. 

L’impacte de la pandèmia que vivim ha impedit que se li faci el comiat tan massiu que, ben segur, se li hauria donat i que es mereixia.  Descansi en pau.