Crims contra la humanitat i contra la natura

Reflexions sobre els conceptes de genocidi i ecocidi, en temps d'emergència. East-West Street i la mort de Polly Higgins

Crims contra la humanitat i contra la natura
Polly Higgins. foto: Carlos Berbell/Confilegal
Polly Higgins. foto: Carlos Berbell/Confilegal

Per ca-nostra circulen llibres de dret internacional, que no són els meus. De tant en tant, n’hi ha un que m’arriba amb una recomanació: “Aquest t’agradarà.” El darrer ha estat el que porta el títol East-West Street i el subtítol On the origins of “Genocide” and “Crimes Against Humanity”, obra de l’escriptor i jurista britànic Philippe Sands. Efectivament, m’ha agradat. Molt. Potser sí que és un llibre de dret internacional, però és també un llibre d’història, una investigació en els orígens familiars de l’autor i una novel·la: tot plegat, en un volum. Philippe Sands ressegueix la història de Hersch Lauterpacht, l’home que va concebre el delicte de “crims contra la Humaniitat”, i de Raphael Lemkin, el creador de la figura de “genocidi”. Tots dos varen créixer a la ciutat avui ucraïnesa de Lviv, que va viure dècades sacsada pels canvis de fronteres i que també ha rebut els noms de Lemberg i de Lvov o Lwow. Tots dos eren juristes de prestigi, tots dos eren jueus, i tots dos varen deixar enrere unes terres on va quedar molta família, que va ser escombrada per l’horror de l’Holocaust. I tant un com l’altre varen treballar perquè aquests dos nous tipus delictius entressin als judicis de Nuremberg, primer, i a l’edifici del dret penal internacional, després. El llibre parla d’això i, ja us dic, de moltes altres coses. Ho vaig escriure quan en vaig fer propaganda a les xarxes socials: si no us creiueu que es poden llegir les darreres pàgines d’un gruixut llibre de dret amb els ulls negats per l’emoció, provau amb aquest.

Sands s’esforça a explicar que aquestes dues figures delictives que els actuals estudiants de dret estudien a la Universitat no existien abans de 1945, i que la seva introducció és fruit de la visió i el coratge d’homes com Lauterpacht i Lemkin. Un delicte, explica l’autor, posa més èmfasi en la protecció de l’individu i l’altre en la protecció dels grups, però tots dos parteixen de la idea que la hi ha d’haver instàncies, més enllà de les sacrosantes fronteres estatals, que protegeixen les persones davant els crims més horrorosos. A Nuremberg hi ha haver homes jutjats per crims comesos mentre estaven suposadament protegits per la sobirania nacional: una novetat històrica.

Tot això em va fer pensar en l’advocada britànica (advocada, com Sands, i britànica, com Sands) Polly Higgins, no fa gaire derrotada per un càncer amb només cinquanta anys, que va posar en marxa i liderar una campanya perquè el terme ecocidi fos introduït com una de les figures emparades pel Tribunal Penal Internacional. L’Estatut de Roma, el document que regula les funcions d’aquest tribunal, parla de quatre delictes: crims contra la Huminitat, genocidi, crims de guerra i agressió. La proposta de Higgins és incorporar el delicte que ella anomena ecocidi a la llista. Higgins va deixar la seva feina d’advocada i va vendre casa seva per finançar la seva campanya a favor d’aquest reconeixement del delicte d’ecocidi. Altres activistes la continuen ara.

Sé que m’estic endinsant en terreny perillós. Primer, per parlar del que no conec prou, i segon, per parlar d’assumptes que algú pot entendre com una comparació inadequada. El genocidi i els crims contra la Humanitat són els pitjors crims de què poden ser capaços i de què poden ser víctimes els humans, i el terme ecocidi pot no fer-nos feliços del tot. Però això no és el més important. Qui sap si podríem parlar de crims contra la Natura. I tampoc no sé jutjar sobre si el Tribunal Penal Internacional és el lloc adient per fer-hi entrar aquest delicte. L’essencial, però, és això: de la mateixa manera que un dia el dret penal internacional va dir que els governants no podien fer impunement el que volguessin contra els seus ciutadans, i que hi ha crims que mereixen la protecció de tribunals internacionals, tampoc no ha de ser possible cometre impunement qualsevol atrocitat contra els elements naturals que han tengut la mala fortuna de caure en les fronteres de governs que no els protegeixen. Parlam de processos penals i de condemnes.

George Monbiot, l’articulista de The Guardian que els ecologistes han de llegir, posa exemples de crims que mereixerien la protecció internacional: la pressió de les companyies petrolieres per obstaculitzar polítiques de protecció climàtica, els centenars de dofins assassinats per vaixells de pesca francesos, un projecte per una immensa plantació d’oli de palma en terres indígenes de la Papua Occidental il·legalment ocupada per Indonèsia. Monbiot ho resumeix bé: es tracta que les les persones que porten endavant o que permeten aquestes accions, al capdavant corporacions o de governs, s’aturin a pensar que podrien acabar compareixent com a acusades davant un tribunal internacional, a La Haia o a una altra banda. Podria ser tot un canvi.

comentaris
Crims contra la humanitat i contra la natura