Entrevista a Manel Domènech Bestard

Entrevista a Manel Domènech Bestard

 

Manel Vicens Domènech Bestard va néixer a Palma el 1953 a una família de tradició progressista. Durant la seva etapa d’estudiant universitari, contactà amb els diferents sectors de l’antifranquisme illenc i s’afilià al Partit Comunista d’Espanya. En la seva llarga militància dins el Partit -en temps del tardofranquisme i de la Transició i en l’etapa democràtica- participà dels esdeveniments més destacables de l’organització. Malgrat a les eleccions municipals de 1983 fou presentat com a cap de llista del PCE per l’Ajuntament de Palma, no obtingué cap regidor. A mitjans anys 80 formà part dels que a les Illes Balears es separaren del PCE i s’integraren dins el PCPE. Finalment, a finals de la mateixa dècada, Domènech abandonà la seva militància comunista. 

Em pots parlar un poc sobre la teva família?

A l’any 49 el meu padrí estava tancat a la presó de València, condemnat a mort. Perquè era d’Izquierda Republicana i el varen acusar -sembla que amb motius, però no ho dèiem en aquell moment- d’haver col·laborat amb els maquis. De part de ma mare, son pare era també republicà, no estava afiliat a cap partit. Però a Estellencs, apart de ser assenyalat com a roig, durant tota una sèrie de temps va haver d’anar a firmar cada dia a la Casa de la Vila per tenir-lo controlat. Mon pare no va tenir cap activitat política, va estar molt escaldat. 

Quins estudis vares fer? 

Mon pare ens volia donar estudis, però no ens podia enviar a estudiar a Barcelona, València o Madrid. Jo vaig fer magisteri aquí. 

Com va néixer la teva consciència política?

El primer contacte amb les esquerres va ser una taula rodona que va fer la Congregació Mariana al 1969-1970. I a jo me va tocar el tema la juventud ante el mundo cívico-social, perquè no podies anomenar la paraula “política”. Érem Antoni Tarabini, Román Piña Homs, Biel Sevilla i jo. Acabam les nostres intervencions, a una sala en el primer pis, amb un social[1] a devora la porta. S’aixeca un jove i diu: “en la situación que nos encontramos la única solución es la dictadura del proletariado”. Agafa escales per avall i fuig correnssos. I el social, naturalment, darrere ell, però no el va aplegar. I com que no havien trobat a aquest al·lot que havia fet això, als membres de la taula ens demanaren 7 anys i un dia per propaganda il·legal. Vàrem haver d’anar a declarar a l’audiència, a la Plaça del Mercat. I davant això, el jutge va sobreseure el cas perquè no hi havia matèria abastament. 

Quins professors hi havia a l’escola de magisteri?

Maria Luisa Arnica i Meridiano era la directora de la Normal d’aquell moment. Va ser catedràtica de música, de la Sección Femenina naturalment, i era el típic regalo del franquisme, que a los fieles a la causa y adictos al Movimiento els premiaven amb prebendes. D’origen falangista també hi havia Don Toni Ramis, Doña Polita i els de gimnàstica. Los Trabajos Manuales, la gimnastica, la formació política i tal te venien els miembros del Movimiento així com toca. I els altres eren més normals. El de religió era Don Bernat Homar, que era vicari de Santa Eulària. 

Hi havia activitat política entre els alumnes?

En aquell moment l’activitat política que hi havia era el Partit. Li deiem el Partit perquè just n’hi havia un i perquè no podies adjectivar, perquè era Partido Comunista de España. Tothom que de qualque manera volia lluitar contra la dictadura passava pel Partit Comunista, era l’única gent que estava organitzada. Com que érem 30 al·lots i 30 al·lotes no hi havia organitzacions ni sindicat d’estudiants ni coses d’aquestes. 

Com foren les teves primeres militàncies polítiques? 

En aquell moment, els dos sectors on es podia fer qualque cosa era o l’església, sigui la Congregación Mariana, siguin les parròquies, el manto de la Santa Madre Iglesia, o les poques associacions que hi havia en aquell moment legalment constituïdes, com l’Obra Cultural Balear. Al carrer impremta, a Ca’n Alcover es feien tot tipus de reunions. Dèiem: “Primer punt de l’ordre del dia. De què estam xerrant? Dels pronoms febles”. Perquè, si entrava la policia, estàvem xerrant dels pronoms febles. I després la reunió es feia d’altres temes. 

De fet, les meves primeres militàncies varen ser a través del secretariat pedagògic de l’Obra Cultural. Després, quan vaig acabar magisteri, me vaig matricular d’Història. En aquell moment vaig tenir un cert contacte amb les plataformes anticapitalistes, que era la gent que després varen fer la OEC (Organització d’Esquerra Comunista): Miquel López Crespí i tota una sèrie de gent. Dins tots aquests ambients arriba un moment en el qual el Partit Comunista et contacta. Jo vaig entrar-hi en el moment en que es va produir la integració de Bandera Roja dins el Partit, devia ser el 73-74. Vaig entrar a una cèl·lula de mestres, perquè estaven organitzats per cèl·lules -per motius de seguretat-. Coneixies a la gent de la teva cèl·lula i ningú més. Jo vaig tenir nom de guerra encara -Mendossa-, no ens ni anomenaven.  

Com visquéreu el dia de la mort de Franco?

Jo en aquell moment feia escoleta al carrer General Riera. Era una prefabricada amb quatre aules enmig d’un solar on ara hi ha el Col·legi Costa i Llobera. I en aquell moment érem dos mestres únicament: Don Francisco Soberats i jo. Ell era un mestre que era d’Esquerra Republicana que es va salvar de la crema perquè feia el servici i als soldats no els podien passejar, però va perdre la plaça, el varen sancionar i el varen desterrar a Catalunya. Era una persona molt cremada i molt atupada. Com a anècdota, el dia de la mort de Franco varen telefonar a Don Francisco que havíem de posar la bandera a media hasta, però ell no la va voler posar, i estiguerem mitja hora cercants arguments per justificar-ho. Va ser la seva venjança personal. 

Aquell moment era el moment polític en que la consigna es podia resumir amb allò de llibertat, amnistia i Estatut d’autonomia. Franco és mort, comença la Transició i es fa el referéndum de la reforma política. Idò és el dia en que tot el Partit a tota Espanya surt a vendre el Mundo Obrero. El mateix dia a la mateixa hora surt tot el Partit i el no Partit a vendre el Mundo Obrero. I clar, no varen donar abasto per detenir a gent. I va ser molt divertit perquè vàrem colapsar, aquí i a Espanya, tota comissaria. I estàvem un darrera l’altra a la sala plena prestant declaració. O sigui, així com normalment si no t’apallissaven no obries la boca, aquest dies ho havies d’explicar tot. I quan te demanaven qui t’havia donat el periòdic, tothom descrivia a la mateixa persona: el rei. I varen estar setmanes cercant a un individu. 

Com es feia la formació de militants? 

Es feien seminaris. Jo record que els seminaris de formació, per exemple, et donaven un llibre que te l’havies de llegir i després es comentava. Per exemple, jo record Los conceptos fundamentales del materialismo histórico de na Marta Harnecker. I després hi havia el Manifiesto Programa del Partido Comunista de España. Els estatuts. Feies unes formacions així com toca. 

Quina era la relació entre militants d’origen obrer i militants considerats intel·lectuals, universitaris, de classe mitjana?

Hi havia La Alianza de la fuerzas del Trabajo y de la Cultura, i aquí és on anàvem los intelectualillos. Pensa, jo era un intelectualillo perquè estudiava magisteri. Hi havia, diríem, la conjunció de los obreros així com toca, sindicato, amb La Alianza de la fuerzas del Trabajo y de la Cultura.

La relació entre militants d’origen obrer i militants considerats intel·lectuals, universitaris, de classe mitjana, eren difícils, perquè eren, en principi, dos mons diferents. Però bé, s’intentava funcionar de la millor manera possible. Així a trets molts llargs, la gent d’extracció obrera eren més militants, més del Partido, més marxista-leninista, més de les teories clàssiques, mentre que l’altra gent era una mica lo que denominaven el sector renovador, però que no acabava de funcionar. 

Jo estic molt orgullós per haver format part del Partit Comunista, més que per ideologia perquè he conegut a gent molt interessant. La qualitat humana dels militants de tota la vida del Partit Comunista és una de les vivències que jo record amb més afecte. Per exemple, a Menorca hi havia na Sofia Sintes. També hi havia en “Caballito” -Antoni Vich Matas-, en Guillem Gayà, en Malalt -d’Eivissa-, l’amo en Joan Boyeras,… 

D’esquerra a dreta: Manel V. Domènech, Antoni Vich Matas (“Caballito”), Carme Vázquez, Guillem Gayá, Jaume Bassa. 

Quina era la posició del Partit respecte a la qüestió nacional?

Dins el Partit Comunista d’Espanya, al que vàrem arribar al seu moment no és a considerar-nos orgànicament com a nació ni nacionalitat, sinó que als documents vàrem arribar a ser considerats una situació específica. 

Hi havia relacions amb altres entitats culturals i professionals? Amb el col·legi de llicenciats, per exemple. 

El col·legi de llicenciats va tenir en temps del franquisme una presència pública important perquè les taules rodones i les conferències s’havien de fer a qualque entitat. I clar, com que era una institució oficial, podia fer això. Un altre moviment que hi va haver als anys 70 va ser tot el moviment d’associacions de veïnats, amb les juntes promotores d’associacions de veïnats. L’única encletxa legal que hi havia per fer associacionisme era la llei d’associacions del 64, i en base a aquesta reunies a tota una sèrie de gent dels barris i feies una junta de El Vivero, Es Rafal Nou, de les diverses barriades de Palma,... 

Em podries parlar de les dones dins el Partit?

La dona fonamental dins el Partit va ser na Francisca Bosch, sense cap dubte. A la capçalera de la manifestació famosa de dia 29 d’octubre per l’autonomia, l’única dona que hi havia era na Francisca Bosch.

Manel Domènech i Francisca Bosch. 

Hi havia altres partits organitzats a Mallorca abans de la mort de Franco?

En els primers organismes unitaris, l’únic representant que no era del Partit Comunista era el Partit Carlí. I després hi havia altres partits socialistes, per exemple, el PSP -el Partit Socialista Popular- de’n Tierno Galván. També hi havia el PTE -el Partit del Treball d’Espanya-, la OEC -Organització d’Esquerra Comunista-, que era on hi havia en López Crespí i tota aquesta gent, les plataformes anticapitalistes, i després hi havia gent trotskista. Per entendre’ns, partits a l’esquerra del Partit Comunista n’hi havia, però eren molt molt reduïts. Després d’una escissió del Partit Comunista, va sortir el PSI -el Partit Socialista de les Illes-, que era en Sebastià Serra, Antoni Tarabini, i que va ser la primera organització del PSM. 

Després, dins el Partit Comunista el primer moment important va ser quan el Partit Comunista es va xapar, i va quedar el PCE per un banda i el PCB per l’altra. El Partit dels Comunistes de les Balears, que teníem com a referència n’Ignacio Gallego, el Partido Comunista de los Pueblos de España. Hi va haver la sisena conferència del PCIB, en la qual vàrem trobar que la direcció del PCE de Madrid no duia la línia correcta, i va ser quan el gruix del Partit d’aquí va rompre amb el PCE i es va integrar dins el Partido Comunista de los Pueblos de España.

Al 79, a les primeres eleccions municipals, el PCE va treure dos regidors a l’Ajuntament de Palma. I a les eleccions que varen fer al 83, després del Cop d’Estat, a jo me varen presentar de cap de llista a l’Ajuntament de Palma, i vàrem perdre els dos regidors que teníem. I el Partit Comunista va perdre la representació a l’Ajuntament de Palma. Jo em consol dient que, a pesar de ser un mal candidat, no va ser tot culpa meva, perquè al 83, després del Cop d’Estat, hi va haver el por el cambio i el vot d’esquerres es va concentrar en el PSOE. 

D’esquerra a dreta: Francesca Oliver, Manel V. Domènech, Francesca Bosch, Sebastià Bauçà, Miquel Rosselló, Josep Valero, Lluïsa Thomas. 

Al local del Partit (adalt del bar Triquet). 

Quin balanç fas d’aquells anys?

Bé, el balanç no és positiu, perquè mira la situació en la qual ens trobam. Els comunistes ho varen fer molt malament. Malgrat tot, jo estic molt orgullós d’haver militat fins a finals dels 80 al Partit Comunista, més perquè jo crec que més que un partit comunista era un partit antifeixista, i més que per qüestions ideològiques -i en això sí que estic molt satisfet- per la qualitat humana dels comunistes d’aquestes illes. Ara les meves postures personals, sense militar formalment a cap partit, estan a l’entorn de la CUP.  

I perquè creus que els comunistes ho varen fer malament?

Bé, en principi perquè vàrem viure els darrers moments de la política de blocs: el bloc capitalista i el bloc dit socialista, i això va entrar en crisi amb la caiguda del Mur de Berlín. El problema és que avui en dia el capitalisme i el neoliberalisme segueix envant, mentre que no hi ha un contrapès ni una alternativa global. Per tant, la idea dels partits comunistes com a vanguardia de la classe obrera, com a partit disciplinat amb centralisme democràtic per arribar a la revolució, està clar que no ha funcionat. S’han de cercar -i en eso estamos- altres alternatives. La revolució no serà ni pot ser el asalto al Palacio de Invierno sinó que ha de ser una revolució més a peu de carrer, enfortir la unitat popular, de fer feina més de base, més des del carrer i el moviment popular, i anar sumant forces.

 

[1] Membre de la Brigada Político-Social. 

comentaris
Entrevista a Manel Domènech Bestard