Entrevista a Joan Francesc López Casasnovas

Entrevista a Joan Francesc López Casasnovas
Joan López quan era diputat al Parlament Balear per PSM-AE (Memòries 1986-1987)
Joan López quan era diputat al Parlament Balear per PSM-AE (Memòries 1986-1987)

Joan Francesc López Casasnovas (Ciutadella, 1952) és una de les persones destacades en l’actualitat dins la cultura catalana a Menorca gràcies a la seva tasca investigadora, literària (poeta conegut amb el seu pseudònim de Pere Xerxa) i docent com a professor del IES Josep Maria Quadrado. Durant la seva vida ha participat de forma decisiva en alguns dels esdeveniments claus del desenvolupament de l’esquerra balear i de la construcció de la Menorca que a dia d’avui coneixem. 

Com fou la seva infància?  

Jo vaig néixer al carrer de ses Andrones de Ciutadella dia 13 d’Agost de 1952. Som el major d’una família de dos fills (el meu germà Guillem és Catedràtic d’Hisenda Pública a la Pompeu Fabra). Els meus pares eren botiguers, de  classe mitjana-baixa. Mon pare el fill petit d’onze germans. Els meus avis pertanyien també a aquesta mateixa classe social. L’avi patern comerciant i l’avi matern sabater, tot i que de família pagesa. 

Es pot dir que vaig tenir una infància feliç en aquell ambient de poble insular dels anys 50, jugant al carrer, anant a nedar a l’estiu, amb la colla d’amics, esperant que arribés dissabte de capvespre per anar a comprar un TBO i el mític Capitán Trueno. Els diumenges de capvespre al cinema dels Salesians després que al carnet et posassin les marques d’haver assistit a la litúrgia de la Sabatina (dissabtes vespre) i a missa el diumenge dematí. 

Va tenir la seva família contacte o afiliació amb cap partit en específic?  

El meu avi Joan López Aragonès era nascut a Maó. Jo no el vaig conèixer perquè va morir l’any 1947. Sé que les seues simpaties polítiques connectaven amb l’Esquerra Republicana (no sé si n’era afiliat) i l’any 1936, després de les eleccions municipals va presidir com a alcalde la Comissió Gestora que s’havia constituït a l’ajuntament de Ciutadella  fins que a finals de juny del mateix any dimití per motiu d’un infart de miocardi. Potser les seves simpaties per ER li venien del temps en què la família va viure a Barcelona durant els darrers anys de la dictadura de Primo de Rivera i l’adveniment de la II República.  

Durant la guerra un oncle meu, metge, va tenir amagat a ca seva un sacerdot salesià; tal vegada aquest fet, i la precària salut permetessin a l’avi salvar-se de la repressió que, sens dubte, hauria patit. Jo he tingut ocasió de veure el seu nom als registres de denunciats de Falange.  

Com fou la seva educació primària ?  

Al col·legi de monges de la Consolació, de davant ca meua, al carrer de ses Andrones, “la Madre Pilar”, una aragonesa de santa paciència, em va ensenyar a llegir les primeres lletres i quan recent complerts els 5 anyets vaig començar l’ensenyança primària a Calós, ja sabia un poquet d’allò que en diuen lectoescriptura, no així de nombres.  Record el trauma d’entrar de petit a una aula, en què el professor (tot i que era del meu poble) ens parlava sempre en castellà i al principi em costava tant d’entendre’l. Era una ensenyança força memorística, amb qualque clatellada o voltes corrents al patI si fallaves.

Als 10 anys devien considerar que ja estava madur per ingressar al Batxillerat Elemental i, sense esperar a acabar la Primària, em van enviar a Maó (llavors l’únic Instituto Nacional de Bachillerato de l’illa) per examinar-me d’ “Ingrés”. 

Hi havia, és ver, un fort component religiós. Cada dia, missa al matí i benedicció o rosari al vespre. Entràvem a les 7 del matí fins a les 12’30 i de les 15 a les 19’30 h. Confessions, exercicis espirituals,  mes de Maria, festivitats, etc. I també hissada de bandera als matins amb càntics patriòtics (potser no tant com als col·legis públics d’aleshores).  Quin era l’entorn ideològic que va envoltar la seva casa ? Es va parlar mai de política ?  A casa els meus pares parlaven molt “d’es temps de sa Guerra”, d’ “es temps des Rojos”, com a una època a oblidar si no fos per les estades al camp fugint de l’aviació italiana que els anava a bombardejar. Supòs que aquella experiència traumàtica i la despolitizació conseqüent van fer que a l’hora de dinar i sopar escoltassin el Diario Hablado de Radio Nacional de España, però sense comentaris. Jo sentia a dir que “havíem d’estar bé amb tothom” i que també entre els republicans hi havia bones persones. 

La seva adolescència, com fou?  

Sense privacions dins les precarietats de l’època, però educat en l’austeritat, en l’administració dels pocs cabals de què disposàvem.Treia bones notes quan anava a examinar-me a Maó, però a Primer vaig suspendre matemàtiques, dibuix i Formación del Espíritu Nacional (“Tu ets tonto, em digueren, escriu lo que vulguis i al final posa “Viva Franco, Arriba España”! Ho vaig fer i el setembre em van posar un 7!).  

Al Col·legi Salesià, del batxillerat superior només es feia en la modalitat de ciències; per tant, vaig estudiar física, química i matemàtiques. Però el meu interès era cursar un carrera de lletres, així que en fer el Preuniversitari a Maó (curs 1968-69), vaig haver de realitzar un esforç gran per posar-me al nivell de llatí i de grec . 

Tot i pertànyer al districte universitari de Barcelona, mon pare va fer cas a un professor salesià, que sabia del meu interès a estudiar filosofia i lletres, i l’aconsellà que m’enviàs a València on estaria a un pis tutelat a prop del Col·legi Salesià del carrer Sagunt i d’aquesta manera evitaria la influència d’ideologies “dolentes”. Vaig patir per fer el trasllat de matrícula. Vaig haver d’empadronar-me a la ciutat i fins al desembre, amb el curs ja començat, no ho vaig aconseguir, i dos cursos després, feia el camí invers, cap a Barcelona per poder seguir la llicenciatura en Filologia Romànica (especialitat en Llengua i Literatura Catalana). 

Quan fou la primera vegada que va prendre consciència sobre el món que l’envoltava? Durant l’estiu de 1969, abans d’anar a la Universitat, ja m’havia proposat d’aprendre a escriure en català. Amb el Promptuari d’Ortografia i la Gramàtica de Francesc. de Borja Moll, vaig anar fent camí. Mentrestant, volia llegir els clàssics i començar per Ramon Llull no va ser una bona pensada, perquè era un català medieval força complicat. Va ser precisament llegint Llull, que va passar pel meu costat, un jove, llavors estudiant al Seminari, i es va fixar en el llibre i va entrar en conversa amb jo. Ell era deixeble d’un capellà filòleg que per a mi era desconegut: Josep Salord Farnés, i ens vam fer amics. Era n’Ignasi Mascaró, company meu en tantes coses i a més col·lega al claustre de l’Institut Josep Maria Quadrado. 

Una vegada a València, a la bancada de les aules universitàries vaig fer amistat amb Joan Antoni Micó Navarro, a través del qual vaig conèixer l’obra gramatical i literària d’Enric Valor i Vives i l’incipient moviment valencianista. Com que el meu amic tenia una relació familiar amb l’escriptor, una vegada vaig poder conèixer-lo personalment durant una excursió a la serra de l’Aitana.  Fou el meu primer impulsor cap als estudis de llengua catalana, ell em parlà de la importància de l’obra de Francesc de Borja Moll, Sanchis Guarner, Carles Salvador etc. Descobrir la meva pròpia llengua, que parlava i no escrivia. 

A la ciutat de València el valencià estava en recessió, però just sorties a les comarques, la llengua del País Valencià era ben viva encara. Tot i que estàvem en temps d’excepció amb un franquisme moribund, però molt violent i repressiu, a la Universitat se sentia la força de l’oposició democràtica, especialment actiu i fort era el PCPV i altres formacions marxistes. Sempre que podia guaitava tímidament a les assemblees, que es feien a la Universitat i que inexorablement eren interrompudes per la policia (els grisos). Una vegada em van encarregar que presentàs una mena de comunicació sobre el dret d’autodeterminació dels pobles. Vet aquí l’origen de la meua consciència nacional.  

Quins foren els primers contactes que vostè va tenir amb el socialisme fou influent aquest factor en la seva defensa de la llengua?  

Fou precisament en aquest període de València, on vaig coincidir al pis on estava, amb Joan 

Manuel Casasnovas Enrich, estudiant de Ciències Biològiques i que devia militar clandestinament en el PCPV. Vaig començar a tenir consciència social a la vista de les desigualtats socials que a les ciutats grans es feien molt visibles; però el major desvetllament en aquest sentit més tost açò em succeí a Barcelona. Temps després vaig saber de la seva militància comunista del meu amic Manu i, ja al PCIB,  vam esser “camarades”. Malauradament va morir molt jove, el 1984. 

Al pis d’estudiants de Barcelona vaig coincidir amb un altre molt bon amic, n’Andreu Bosch Mesquida. Allà sí que es vivia una atmosfera de forta politització. A la Universitat molts n’havia que estaven en l’esfera del PSUC, altres es movien en la del PSC o del PSAN. 

Fou aquí on vaig comprendre que havia de vincular la lluita cultural amb lluita política. Tot i així, la realitat cultural i política -catalanisme i lluita obrera- de Barcelona i la realitat insular menorquina eren molt diferents.  Era importantíssim, doncs, que l’emancipació nacional no es deslligàs de l’emancipació de la classe obrera. Així ho entenia el “catalanisme popular” del PSUC, el gran partit de masses i més eficaç en aquella conjuntura. Els primers reports sobre la normalització lingüística del català, l’ensenyament, el laïcisme, la cultura popular i la popularització de la cultura m’arribaven a través de l’elaboració del PSUC (autèntic intel·lectual orgànic en el sentit gramscià): d’ací la importància de llegir Treball, Nous Horitzons, i altres revistes teòriques. La lectura de Cuadernos para el diálogo i del setmanari Triunfo eren imprescindibles per seguir el procés cap a les llibertats democràtiques. 

Com va viure la mort de Puig Antich ?  

L’assassinat de Salvador Puig Antich, el vam viure amb una intensitat brutal. Amb angoixa, tota la nit darrera. Una conseqüència de la brutalitat i la involució de Règim arran de la mort de Puig Antich fou aquesta anècdota. Un grup d’estudiants universitaris teníem un espai al Diari Menorca, una mena de tribuna d’opinió on publicàvem amb diversitat ideològica però inequívocament rupturista. Quan Martín Villa, interpel·lat per la premsa internacional sobre aquell assassinat, va contestar amb un cínic “un acto de justicia es, eminentemente, un acto de justícia”. Des de la Tribuna menorquina, amb l’eufemisme que la crispació del moment exigia nosaltres vam dir açò i res més que açò: “una rosa blanca es, eminentment, una rosa blanca”. Va ser el darrer article col·lectiu que vam poder publicar abans que ens callassin. Per cert que una de les germanes de Puig Antich és la companya d’un menorquí, Andreu Vidal Mascaró, que era un dels estudiants que participava en la redacció d’aquella Tribuna.  

Quina incidència tenia, dins l'antifranquisme menorquí, el fet que estudiants de l'illa marxessin a Barcelona i entressin en contacte amb les lluites polítiques que tenien lloc allà?  Com es desprèn del que dic, molta. Durant els períodes de vacances organitzàvem diferents activitats en col·laboració amb les persones que tot l’any picaven ferro fred davant la insensibilitat de molts, de la incomprensió o l’animadversió respecte a les tasques culturals. La delegació ciutadellenca de Joventuts Musicals organitzava concerts gratuïts, conferències, exposicions, fins i tot algunes obres de teatre i un important cine-club. Era gratificant per als estudiants que tornàvem a casa en vacances trobar-nos amb aquests ‘heroics’ militants per la cultura . Vam fer cursos de català, trobades de teatre, de pedagogia, etc. Tot i així, la lluita per la cultura no fou fàcil. Sense la confluència de joves treballadors de l’illa amb alguns estudiants universitaris no s’hauria pogut muntar, i és només un exemple, “El retaule del flautista”, l’obra de Jordi Teixidor que havíem pogut veure al teatre Capsa de Barcelona, i que a Menorca va suposar un gran cop d’efecte sociocultural i polític, el desembre de 1973.  

A Ciutadella hi havia també molta gent reaccionària et senyalaven amb el dit per portar una senyera i els franquistes més recalcitrants lligaven catalanisme amb comunisme i t’acusaven de ser antimenorquí. Aquesta lluita política, de la racionalitat contra determinats prejudicis, tot i haver conquerit algun territori, sembla que no ha d’acabar mai.  

Com va viure la mort de Franco?

Justament em va agafar quan estava de permís a Menorca. El dia en que Franco morí, 20 de novembre de 1975 jo arribava al port de Maó amb l’únic permís (18 dies) que em van donar en tota la “mili”. En Josep Miquel Vidal Hernández, que just coneixia i que després seríem molt col·laboradors en les tasques de l’IME, m’ho va comunicar. Jo vaig dir :”Me cago en l’ou, ara segurament m’enviaran un telegrama a ca meua amb l’ordre de reincorporar-me”. Però no em varen dir res. Es curiós perquè el capità em va fer sortir de Ceuta abans d’hora, quan jo no em volia anar de permís per Nadal. Tot i així , vaig intuir que Franco era prop de la mort ja que en el polvorí on guardaven les salves, que diàriament disparava, em van manar de guardar moltes salves de pólvora que es ferien servir per a anunciar-ne la mort i recordar que Espanya estava en dol per la mort de dictador. 

Va patir mai cap represàlia per part del règim franquista ?  

Era conscient que la policia a Ciutadella sabia que jo rebia premsa i documents de propaganda amb el segell de la falç i el martell (però, tant podia ser el PSAN com del PSUC o el PCE), i que, en fer el servei militar, el SIM (Servei d’Intel·ligència Militar) ho sabia. Durant la mili em van castigar per haver suspès l’examen a posta per a no ascendir a cabo, amb una setmana de guàrdies “imaginàries”. No volia tenir ni el més mínim “mando sobre tropa”. Més que un càstig, crec que va ser una sort: vaig estar reclòs a una bateria de costa on érem poc soldats, lluny de les casernes de la ciutat de Ceuta. Tot això devia ser una estratègia per a evitar que hi hagués elements subversius, pobre de mi, que maldava per passar desapercebut i procurava escaquejar-me cercant estones de silenci i soledat per escriure i llegir. 

Com varen ser aquells moments posteriors a Franco ?  

Jo estava molt animat, en tornar de la mili, per participar en el canvi polític i la democratització del país així com en la lluita per la cultura catalana. En acabar la llicenciatura en Filologia 

Romànica, em recomanaren continuar estudis, si pogués esser a una universitat estrangera (m’hauria agradat anar a Itàlia), però es va imposar la il·lusió del canvi polític i, potser, la manca de càlcul racional i em vaig deixar endur per la transició democràtica.  

Com i quan va entrar vostè al Partit Comunista ?  

A la primavera de 1976 vaig entrar com a independent a l’Assemblea Democràtica de Menorca, l’organisme unitari de les forces opositores al Règim. Allà vaig conèixer militants clandestins del PCE, amb qui vaig establir una relació fluïda. Això ho vaig fer a títol d’independent. No fou fins a les eleccions de 1977 quan, desprès de legalitzat el PCE , m’hi vaig afiliar. De fet, companys meus com alguns que he esmentat abans ja ho eren (Manu, Ignasi, Gustau, Andreu...). 

Com eren els contactes amb el PC de Mallorca? Va conèixer vostè na Francisca Bosch?  Com a membre del comitè d’Illa, era el representant de Menorca al Comitè d’Illes i ens reuníem periòdicament a Palma amb la freqüència que exigia la rapidesa dels canvis i els reptes electorals. Aquelles reunions acabaven a la matinada i amb el primer avió del matí tornava a Menorca; just aterrat, carretera i cap a Ciutadella per arribar a fer classes a l’Institut. Era un esforç notable, però érem joves i ho assumíem tot.  

Vaig conèixer Francisca Bosch per primera vegada després d’un míting a Alcúdia a finals d’estiu de 1976. Era un homenatge a un sindicalista històric de la UGT, que havia estat també regidor de Palma durant al República, Llorenç Bisbal. Jo hi vaig intervenir en representació de l’Assemblea Democràtica de Menorca. Era molt jove i em va impressionar veure la plaça de toros d’Alcúdia plena de gent, que respirava afany de democràcia. Se’m van acostar a saludar-me membres del PCE mallorquins i entre ells hi havia na Francisca.  

Quins actes públics polítics recorda el 1976? Algun míting comunista o socialista a les Balears?  

A més del míting a què m’acabo de referir, també vaig assistir a un debat a Palma sobre les relacions culturals entre les Illes, on record que hi havia amb en Josep Melià i Pericàs, la preparació política del qual impressionava al jovenet inexpert que jo era llavors. L’ADM havia assumit els plantejaments de treball del Congrés de Cultura Catalana (1976-77) i, per tant, hi vaig participar en els àmbits de Llengua, Literatura i especialment les Setmanes de Teatre dels Països Catalans. Amb les eleccions constituents en marxa els mítings del PCE i del PSOE ja tenien un caràcter més específicament electoral, tot i que encara creaven forta presència de públic no estrictament del partit, sinó encuriosit per conèixer de prop les línies polítiques i els personatges que les exposaven.

Quin record té de la legalització del PCE, l'abril de 1977?  

El meu company i amic Gustau Juan amb una bicicleta on duia un perol amb cola d’aferrar i una brotxa enfilant-se a un cap de cantó de la Plaça del Mercat plena de gent i ell tot solet adherir a la paret un gran cartell amb la sigla del PCE i el símbol de la falç i el martell davant la sorpresa majúscula de la gent. També fou cruel per a una militància històricament republicana haver d’acceptar la bandera i l’himne borbònics i franquistes de la monarquia de Joan Carles I, el rei posat per Franco. Però com que la militància comunista era tan disciplinada, ens vàrem centrar en altres objectius prioritaris. 

Hi havia relacions directes entre el PC de Menorca i el PSUC, en fou vostè testimoni ocular d’aquestes?  

Sí, fins arribar a dir-se que el Comitè d’illa del PCIB estava més dins la òrbita del PSUC, que no del PCE de Carrillo ni el carrillisme en general ni de la vella guàrdia dels membres de  “l’aparell”. Visitaren Menorca sovint persones vinculades al PSUC (Ignasi Riera, Jordi Guillot, Marçal Tarragó, Rafel Ribó, Montserrat Roig, Teresa Pàmies etc)  

També vam mantenir contactes amb persones de l’òrbita del PCE que venien a estiuejar a l’illa renovadors com Valeriano Bozal, Antonio Elorza, Manuel Azcárate, Pilar Brabo... personatges de la branca renovadora del PC i que ens donaven ajut, informació i ganes de treballar més. Quan el comitè d’illa en ple ens vam solidaritzar amb els regidors de Palma Ignasi Ribas i Caterina Moragues, partidaris de la renovació. 

Quines altres forces hi havia organitzades contra el franquisme a Menorca? PSOE, Moviment Socialista de Menorca, Partit del Treball, Carlins?  

A part del PCE i el moviment obrer entorn de les incipients Comissions Obreres, l’oposició al franquisme no estava organitzada. Amb la mort del dictador van sorgir noves propostes: el PTE, el MSM... i poca cosa més. El partit carlí, que jo sàpiga no va existir a Menorca. El PSOE calia que hi fos, però no hi era. Algun membre del PCE et pot contar com ho va fer per aconseguir que de Mallorca vingués algú per organitzar-lo. Els comunistes pensàvem que era important comptar en l’Assemblea de Menorca i en el front unitari amb una força socialdemòcrata, seguint l’estratègia unitària que es plasmava en la “Platajunta”.  

Com recorda la campanya electoral de juny de 1977?  

La lluita cultural es va convertir en una lluita política i jo me involucre al 100% en la candidatura unitària “Democràcia i Autonomia” al senat, que encapçalava Antoni Anglada Anglada i formem un bloc que ajunta a diversos partits com el Partit del Treball , el PCE, el PSOE i un moviment insular socialista que seria la base del PSM. En aquesta candidatura no hi participava el PSOE històric de Josep Caules, però el PSOE oficial presenta en Josep Moll Marquès, qui havia estat locutor- periodista a Alemanya per a Radio España Internacional. Amb el segell de la socialdemocràcia alemanya, en Moll pensava en aglutinar el vot més “útil” de l’esquerra a diferència dels arreplegats a l’esquerra al PSOE, tot i que no era així car la candidatura de n’Anglada era de més ample espectre. 

Recorda el referèndum constitucional de 1978?  

Optàrem pel sí, evidentment, encara que hi havia aspectes insuportables per als qui durant anys havien lluitat pel retorn de la democràcia a Espanya. Però era el mal menor i teníem moltes ganes de superar definitivament la dictadura. És ver que la Constitució del 1978 hauria pogut tenir uns resultats més saludables per a la democràcia si les lectures successives que n’ha fet el Tribunal Constitucional no haguessin estat tan restrictives. La lletra de la Constitució es va escriure sota la vigilància i control dels poders fàctics. Per reblar el clau, el cop d’estat d’Armada i Tejero va suposar una involució en el terreny del títol VIIIè, el de l’Estat autonòmic, la LOHAPA com a exemple. S’havia consumat una reforma i no una ruptura democràtica, però com que la prioritat era establir la democràcia i l‘autonomia, ho vam haver de pair. Ni tan sols es va permetre un referèndum per escatir si República o Monarquia! Dins el paquet constitucional hi havia calàpets mals d’engolir. 

Com valoraria vostè els resultats que varen obtenir els partits d’esquerres a Menorca en aquelles primeres eleccions?  

Respecte al PCE, no van ser bons, no es va poder rendibilitzar la llarga lluita per la democràcia i contra el franquisme. El reciclats del règim, la UCD, va guanyar i el PSOE es va perfilar com a alternativa. L’ucedista democratacristià Oscar Alzaga ha destapat en les seues memòries que el rei Joan Carles va aconseguir que els petrodòlars del Emirats Àrabs financessin gairebé totes les despeses electorals de la UCD.   

Per a la candidatura unitària al Senat, els resultats van ser bons, ja que vam estar a 160 vots a aconseguir l’escó. Tot i així, em vaig sentir frustrat en veure, aquella nit del 15-J, que ens quedàvem a 160 vots del guanyador, el candidat de la UCD Guillermo de Olives, mentre que el PSOE de Moll (el PSOE històric havia retirar la candidatura de Josep Caules un dia abans de les eleccions) va treure mil i escaig de vots. Si haguessin entrat en la candidatura conjunta, s’hauria guanyat i l’hegemonia del procés autonòmic a Menorca no hauria correspost a la UCD. L’esquerra en el seu conjunt ho pagaria car.  

Però en canvi a les primeres eleccions municipals i preautonòmiques de 1979, a Menorca va guanyar UCD. Com s'explica? Quins records té d'aquelles eleccions?  

A les municipals del 1979 va anar millor que a les generals del 1977. Vam entrar als ajuntaments. Al de Palma amb n’Ignasi Ribes Garau i na Catalina Moragues Vidal, el PCIB va signar-hi un govern progressista amb el PSOE a l’alcaldia i també amb el PSM. A Maó amb en Toni Casero i en Rafel Ruidavets, a Ciutadella amb n’Andreu Bosch i en Silve Pons i as Castell amb en Luis Chavero. Teníem presència. Però l’alcaldia era en mans de la UCD, llevat de la candidatura progressista de Castell amb l’alcalde Josep Tadeo.  Els nostres millors resultats els obtinguérem al Consell Insular, amb un 14% essent que ens permetien entrar al Consell Insular de l’etapa preautonòmica. L’objectiu del Comitè d’Illa era demostrar que els comunistes no érem dimonis amb coa, sinó gent honesta i eficaç en la gestió dels problemes de la gent. 

Quina era la situació quan formareu part del consell insular i com es varen escollir als membres ?  

Encara ens regíem per la llei de bases locals franquista i açò obligava a formar comissions de govern amb totes les forces polítiques de forma proporcional. A Ciutadella, on hi havia unes problemàtiques urbanístiques complexes que amenaçaven espais naturals tan importants com Macarella i Cala en Turqueta, ens corresponia un membre, a Maó un altre i al Consell Insular no seríem a la comissió de govern: el PCIB només tenia un conseller, el PSOE en tenia 2, el PSM 2, Aliança Popular 1 i la UCD tenia els altres 6. El president era Francesc Tutzó i la UCD consideraren que s’havia de donar gestió a totes les forces polítiques. El PSOE gestionaria equipaments socials, el PSM Cultura, la UCD s’encarregaria de les gestions més importants (pressuposts, ordenació del territori, indústria, esports i joventut, etc.), a AP li encomanen Turisme i a mi... no sabien què m’havien de donar. I jo mateix, d’acord amb el partit, vaig dir “m’avindria a una delegació de Normalització Lingüística i Investigacions”. No podien sospitar fins a quin punt els comunistes sabríem treure rendibilitat política a aquella competència llarga en paraules però buida en pressupost. 

Que fou el que provocà el seu canvi del PC i passar a Agrupació d’Esquerres ?  

No fou un canvi voluntari. Fórem expulsats del Partit, lamentablement aixafats per part del carrillisme. La vida dona moltes voltes i el temps ha situat antics camarades en posicions actualment més properes o compartides. He seguit essent amic d’en Pep Valero i d’en Miquel Rosselló i altres  companys de lluites. Record per proximitat ideològica el metge eivissenc Victorí Planells, que va intentar crear una estructura autònoma per al PCIB, que permetés una relació més intensa i pràctica entre les organitzacions de les Illes i de Catalunya. El resultat fou una negativa absoluta per part de la direcció de Santiago Carrillo. Ja podíem intuir que entre el dret d’autodeterminació dels pobles d’Espanya, s’interposava el sempitern nacionalisme espanyol. Devia ser el març de 1981 quan vaig deixar de ser militant del PCE. No me’n penedesc d’haverho estat ni d’haver deixat de ser.  

I , desprès de l’expulsió, quina fou la situació?  

Vam aguantar com poguérem entre el 81 i el 83 per continuar la feina a les institucions preautonòmica i local. Aconseguirem una victòria important l’aturar les urbanitzacions de Macarella i Cala en Turqueta amb l’ajuda imprescindible del tècnic Marçal Tarragó, del PSUC, el qual ens va assenyalar les claus jurídiques que havíem de fer valer.  

L’octubre de 1982 es va produir la victòria socialista a les eleccions generals i molts antics comunistes voten al PSOE ja que González i Guerra, amb la seua verbositat populista i la seva aparença (vestits amb roba de vellut proletari) encaterinaren molt la gent. 

A les primeres eleccions autonòmiques, una vegada aprovat l’Estatut de les Illes Balears, hi vam concórrer com a AE-PSM, obtinguérem dos consellers i diputats (se n’era a la vegada en doble condició) i vam possibilitar un pacte de govern amb el PSOE formant majoria. 

Com va viure el trencament del PCE , va tenir vostè algun tracte amb el PCPE a Menorca?   

Al començament de la dècada dels 80 el PCE havia entrat en una etapa de forta tensió interna fins que implosiona . Es formaren diverses tendències. Els anomenats “prosoviètics”, que desprès formarien el PCPE, en el PSUC se’ls coneixia com els “Afganos”, hi també el corrent “leninista”. El PSUC es va desfer i mai més no va ser aquell gran partit de masses i hegemònic dins les esquerres catalanes. I el PCE va seguir el mateix devessall.  

La imatge d’un partit ofegat en un bucle de baralles internes, amb un aparell que va expulsant els seus crítics a cops d’estatuts va donar una imatge nefasta del partit. A Menorca , els que quedaren lligats a l’obediència dels superiors, una vegada escindit el PCE, van entrar a militar en el PCPE. 

Com va viure el referèndum sobre la OTAN?

Tanmateix, val a dir que a Menorca ens coneixem i hem estat conscients, més enllà de rigideses ideològiques, de la necessitat de treballar estratègies unitàries i aquesta idea, aquesta consciència que ens havíem quedat tant minoritzats ens portarà al 1986, a l’escalf polaritzat pel referèndum OTAN a un retrobament, si no de partit, sí electoral, que ens ajudà a mobilitzar-nos. A les eleccions generals de 1986, ja havíem comparegut junts amb una candidatura d’electors al Senat anomenada Entesa de l’Esquerra de Menorca. Els 3.500 vots aconseguits no van aconseguir la victòria (el senador per Menorca continuà essent Antoni Villalonga del PSOE), però auguraren bones possibilitats si en el futur l’esquerra es presentava junta. 

Com fou la seva experiència parlamentaria amb l’Entesa? A part d’aquesta, quina era la seva relació amb altres membres del parlament i de les institucions balears ?  

Com he explicat abans, el 1982, quan el PSOE s’encaminava cap a la seva majoria absoluta al Congrés alguns dirigents del PSM van apropar-se a un diàleg amb els que havíem quedat fora del PCE, diàleg que propicià en les eleccions autonòmiques i locals de 1983 es formés una candidatura  oberta a la participació de l’Agrupament d’Esquerres amb el PSM. La llista es presenta amb les sigles PSM-AE però jurídicament fou una llista PSM. Vam obtenir dos diputats que alhora eren consellers: jo mateix encapçalava la llista i Joan Pons Moll, secretari polític del PSM, el qual al cap de poques setmanes voldrà ser substituït per Ramon Orfila, qui serà el meu company al CIM i al Parlament durant una llarga temporada ja que ens presentarem a les eleccions del 87 i les del 91 amb un resultat que oscil·lava en nombre de vots però que sempre es mantenia al voltant dels 2 diputats. Els nostres vots eren decisius per a confegir un govern amb el PSOE, teníem, doncs, una influència fàctica. 

Al Parlament, vam fer grup parlamentari amb els diputats del PSM de Mallorca. Òbviament, per donar una idea del que fou la nostra activitat parlamentària caldria òbviament una resposta més llarga. Em va correspondre a mi ser portaveu del grup durant la segona legislatura (1987-1991).  

Deixi’m dir-li que el capital polític més preuat de l’EEM eren les candidatures municipals, majorment formades per persones que no optaven, en principi ni pel PSM ni per IU, sinó que valoraven el factor unitari. Eren la majoria i van fer una tasca de gestió allà on van governar i d’oposició a on no, admirable. 

I en el consell durant els darrers anys dels 80 i els 90?  

Els pactes de govern obligaven a la transparència i al diàleg fluït. Ho va ser normalment. Però les polítiques del PSOE a nivell espanyol ens distanciaven i feien que en qüestions no estrictament de govern insular votéssim per separat. Especialment tenses van ser les relacions amb el PSOE menorquí en la política territorial, on el desacord respecte a la protecció del territori amb la línia marcada pel seu secretari general i alcalde de Maó Borja Carreras Moysi es va fer prou palesa perquè aquest promogués la nostra sortida del govern el mes de febrer de 1989. 

Amb tot tinc la convicció que aquestes discrepàncies polítiques també es vivien en clau interna dins el PSOE menorquí, amb episodis que transcendien a l’opinió pública. Un exemple del que dic podria ser els diferències entre el sector del PSOE ciutadellenc i el que representava Borja Carreras o les maniobres entorn a la declaració de Parc Nacional per a l’Albufera des Grau i les actuacions divergents entre el senador Villalonga Pons i l’alcalde  Borja Carreras.  

D’altra banda, el conseller i diputat Jaume Peralta, exbatlle des Castell, aleshores a les files del PSOE, va protagonitzar un episodi de transfuguisme propiciant una moció de censura contra Albert Moragues cap de llista del  PSOE, company de Peralta dins el partit socialista i abans al PTE. Els vots de l’EEM havien ajudat a investir Moragues com a president del CIM, aquesta vegada sense un acord de govern just dos mesos abans. La moció, presentada l’agost del 91, va prosperar pel canvi de bancada de Peralta i el PP amb Joan Huguet es va fer amb la presidència del CIM, tergiversant el vot insular que en les eleccions de 1983, 1987 i 1991 s’havia manifestat a favor de governs de centreesquerra.  

 Quina fou la seva tasca principal dins el consell de Normalització lingüística i investigacions?  

Des de la conselleria de Normalització Lingüística i Investigacions vaig maldar d’impulsar la tasca de normalitzar la llengua catalana i la recerca en l’àmbit menorquí. Els pressupostos inicials no passaven de ser insignificants (el primer fou de 500.000 pessetes, el següent en fou d’un milió i mig...), però darrera aquesta idea hi havia una estratègia i era intentar relacionar múltiples activitats com cursets de català, contactes amb l’educació i els mestres, vam començar a posar fil a l’agulla per confegir l’organisme que havia de servir per a potenciar i dignificar els estudis de la cultura popular i la recerca científica. Cert, no teníem ni un duro però seguíem la idea de Tarradellas: “Primer posem la bandera i desprès ja mirarem quins continguts hi podem fer passar”. Cercàvem lligar el moviment obrer a la cultura popular, que no fos una opció burgesa tal i com ho feia el pujolisme. Era relacionar l’emancipació democràtica, la dignificació de la classe obrera, els salaris indirectes, el benestar social amb un procés de la normalització de la llengua i la cultura, la integració i el contacte amb la immigració .  

Quina es la consideració que té vostè de la immigració i el procés normalitzador?  

Dècades enrere, els nouvinguts han fet molt per a la societat menorquina, per la cultura de Menorca i pels menorquins mateixos, així com per la defensa del territori. Malauradament, la capacitat integradora que vam tenir durant anys passats a dia d’avui no s’esdevé, si més no en la mesura que seria desitjable. Hi ha en risc la cohesió social, la convivència i el benestar. Un no s’estima res que no coneix prèviament i, per tant, havíem de fer possible a través de l’excursionisme, dels grups juvenils, de l’esport i el lleure que hi hagués una aproximació a la realitat menorquina i evitar que es formessin guetos com trobo que passa últimament i açò és un desastre.  

Ha continuat militant enlloc?  

No, si et refereixes a militància de partit. D’ençà que vaig finalitzar la meva època política vaig tornar a exercir de professor. Abans n’havia tramitat l’excedència ja que si legalment podia compatibilitzar les tasques docents amb les de diputat i conseller, a la pràctica hauria perdut una infinitat d’hores de docència i no em semblava ètic estar cobrant dietes del CIM i del Parlament a la vegada que el sou de funcionari. Altres ho van fer, podien fer-ho; però jo no ho vaig voler, qüestió de principis.  

comentaris
Entrevista a Joan Francesc López Casasnovas