Ferran Gomila Mercadal (1948-) és un advocat laboralista nascut a Maó . Actualment, el seu centre d’activitat se situa a  Mallorca. Compta amb 49 anys d’experiència en el camp del dret laboral.També ha sigut president en funcions , en dues ocasions, de L’Obra Cultural de Mallorca i president de l’AJIB, associació de juristes progressistes de les illes balears. Es sent especialment identificat, i orgullós , amb la intensa activitat , que ell secundà , desplegada per la seva dona , na Carme Ribas, ja traspassada  fa quatre anys, en dedicació a la causa del poble sahrauí.  Ha estat una persona propera als moviments polítics de caire obrer/progressista de l’època del tardofranquisme i de la transició  tant a Mallorca com a Menorca.

Com es va desenvolupar la infància a la Maó de la postguerra ?

La infància al Maó de la postguerra es veia normal, d’aquell temps. Una familia “republicana” de tota la vida i laica del tot (malgrat que –amb el meu germà petit- vaig fer la Primera –i per cert, la “última- Comunió, era obligat ambientalment). Vaig anar de ben petit –fins que va arribar l’ingrés a l’Institut d’Ensenyament Mitjà, als nou anys-  al “Instituto Cervantes”, una escola privada (n’hi havia tres: “Cervantes”, Can Deleuze i Can Fontirroig; i ens sentíem una mica barallats amb els altres dos, sense cap raó concreta.) Pel que fa a l’Institut llavors la competència –aquest vegada del tot virulenta- era amb els odiosos “niños bien” que feien l’Ensenyament oficial a La Salle.

El que és imborrable del Maó dels anys ’50 era la militarització de la vida urbana i civil (Es tindrà en compte que entre las casernes de Maó-ciutat, La Mola i Es Castell hi podia haver llavors més de 7 o 8 mil soldats rasos). Els que no teníem accés –d’estraperlo- a la Farmàcia Militar o a la Intendència Militar, els que no teníem “asistente” (aquells soldadets esclaus de “les militares” a casa) i els que ni entravem a “Efectos Militares” érem una subclasse civil, i per suposat no anàvem, exceptuada l’alta burgesia i l’oficialitat de funcionaris civils i militars als Casinos (“d’es senyors”, del “Dineret”). Fins i tot a l’Institut es formaven “naturalment” dues porcions segregades: els que no érem fills de militar i els que sí que ho eren (i entre ells, també una subclasse, ben separada, de fills de militars “de ciuró”, malmirada pels fills de militars d’acadèmia. D’aquells soldadets el que més record eren les desfilades per la ciutat i la seva posició de “firmes”, com estaquirots a les processons de litúrgiques de l’estiu, del Corpus i de l’Ascensió, alguns d’ells queien a terra com a ploms, per la insolació. En definitiva, els al·lots de casa comú que no érem ni catòlics ni “militars” érem majoria numèrica però no érem la “majoria de prestigi”.

Possiblement això explica que tota la vida he estat no sols antimilitarista, també ateu i no solament irreligiós, sinó impugnador –inconscient primer, llegit i instruït després- del Antic i del Nou Testament- Per a mi, els dos personatges que han fet més mal a la humanitat són Abraham (i que Kierkegaard em perdoni) i Pau de Tars (i que Nietzsche em valgui). Amb els anys (i Renan per enmig) he après a respectar la persona del Crucificat, si és que va existir aquesta persona, i no la reducció a l’absurd vessada en els quatre evangelistes canònics.

Quin foren les seves aficions?

Ja ho pots imaginar : veure passar la Banda de Tambors i Cornetes dia sí i dia no, pujar al talaiot de Trepucó un dia sí i l’altre també. El camí del talaiot de Trepucó surt del carrer Cos de Gràcia, on he viscut sempre de petit i de jovençà. I a dalt del Cos de Gràcia “es despedia es dol” de l’acompanyament dels finats, Creu Alta davant de tot, per lliurar el mort al clergue del cementeri de Gràcia que en tenia l’exclusiva litúrgica en traspassar el “fielato” de control de les hortalisses, els ous i el formatge “tendre” de pagès. Per això tots els al·lots d’es Cos també ens entretenia molt comprovar la qualitat dels « enterros » (el nombre i qualitat d’acompanyants a peu darrere del carromato era el més important dels seguicis, per comentar-ho a casa). Els enterraments de Primera amb carrossa ad hoc i cavalls negres amb plomalls de dol eren espectaculars. D’altra banda, a Trepucó hi havia (crec que el van buidar un mal dia) el recinte del cementeri civil, i m’agradava visitar-lo, encara que era inaccessible. Més endavant la República va obrir un departament per a l’enterro civil” a Gràcia –“La República cobija a todos”, així que la llegenda encara en peu diu “el Consistorio cobija a todos y da honrosa sepultura a todos sus vecinos”-. Cal tenir en compte que un dels cementeris més romàntics de tot el món que jo conec es troba a “s’altra banda” des Port de Maó. Es tracta del cementeri britànic (i americà desprès) del temps que Menorca fou britànica. Portaven aposta granits i pissarres d’Anglaterra per a les làpides, i és una de les curiositats de Maó, que hi ha un parell de grans lloses amb animalets fòssils que no són propis del Mediterrani i ningú s’explicaria com són allí si no coneix la petita història de les dominacions britànica i francesa. És molt blanc, el venen a emblancar tots els anys, del Consulat de UK, també està circumdat de paret i en teoria no es visita, però d’al·lots quan hi anàvem en barca botàvem les parets.

Una mica macabre, sí, però l’interès per la música i la lectura el vaig adquirir més. avençada l’etapa de Batxillerat.

Va tenir cap membre de la seva familia involucrada en política ?

L’avi matern, en Paco Mercadal, fou un dels fundadors de l’UGT a Maó, més tard va ser el Delegat de Govern a Menorca de la República. Va ser un dels negociadors de l’únic acord civilitzat que es recorda dels Alçats feixistes amb autoritats republicanes. El va imposar Churchill, tremolós de que –com fora possible altrament- Menorca quedés en poder dels no menys feixistes italians per situar una Base Aeronaval al Mediterrani Occidental. El creuer britànic “Devonshire” fou ancorat a la boca del Port i havia de recollir unes 200 persones. En realitat, quasi varen ser mil. Entre elles l’avi en Paco, que va anar a parar a un camp de concentració del Rosselló, no sé ara si Argelès o Canet, on ho va passar de pena com tots els “internés”, després a Tolosa (era un bon fresador, d’ofici), i finalment a Carcassona, on va morir molt poc després, i allà el tenim enterrat.

A casa seva , es va parlar mai de política ?

A casa meva sempre es parlava de política. Mon pare, d’altra banda procedent d’una familia molt conservadora socialment, a força de molt pobre –eren negociants de la poca sal que es produïa a Menorca, a Addaia- es va “avesar” a l’ambient ultra republicà de tots els germans de la meva mare (la figura tutelar del clan de “ses Mancipes”), quatre dones i un baró, va ser es conco Avenir, socialista rabiós que mai no va advertir, ni consentir que es discutís en presencia seva, la derivació que ara mateix no vull comentar, ja veurem més endavant, “de la ética de los principios a la ética de la responsabilitat” [pobre Max Weber] de la colla de la Tortilla y sus adláteres”. Mon pare, no sé per quins nassos –donat que no era ni comunista, ni menys leninista- es va entusiasmar amb la Unió Soviètica en la dècada dels ’60 i saludava amb entusiasme que no té explicacions les ventures de la producció militar soviètica, de la gossa Laika, de la Valentina Tereshkova, primera astronauta soviètica, i de la Cosmonàutica en tots els sentits (en aquell temps la carrera espacial “la guanyaven (¡ay’) els russos”

Com funcionava l’Ajuntament, en aquell temps? Recordeu algun batle, en especial? Per què?

L’Ajuntament funcionava com tots els Consistoris de la Dictadura, ni més ni menys. No debades formaven part de les saques del “Tercio” de Procuradores en Cortes. Record en especial el Batlle Pons Monjo  pel fet que era professor meu a l’Institut (matèria Llengua Espanyola) i s’advertia que era una persona totalment irrellevant: no m’explica que en fotia a l’Ajuntament. Un altre que record molt bé era un metge de “Cas Martinets” (una familia que navega històricament en totes les aigües de les capes de poder, més tard arramblats a un PSOE “educat i seriós; i sempre amb interessos al Diari local “Menorca”). Aquest senyor el record per què ve tenir la idea brutal de vessar les clavegueres d’aigües brutes al Port de Maó, amb els resultats que són de suposar (més tard ho van provar d’arranjar treguent la canonada grossa a la boca del Port, però amb la indispensable assegurat que si el vent bufava de Llevant la matèria fecal s’encamina bocana endins).

Quina era la percepció popular envers Franco? Es contaven anècdotes, acudits, gloses, etc? En recordeu algun?

Jo no puc opinar del que pensava “la gent” sobre en Franco. “La meva gent”, ja t’ho pots imaginar, republicans de tota la vida. Sobre els acudits, te’n referiré dos de prou significatius : 1) no estaven permesos a l’Institut, però el professor de “Formación del Espíritu Nacional”, que se proclamava “hedillista” (un model d’antifranquisme segons ells) SÍ que en podia relatar. Més tard aquesta prerrogativa va passar a un determinat (futur) periodista ciutadallenc, feixista rabiós, que “en la democràcia” va arribar a ser Conseller de Comunicació (o cosa pareguda) del Consell de Mallorca, o cosa així. Juan Antonio Salgado era de nom: aquest personatge també es permetia contar “xistes” d’en Franco quan fèiem PREUNIVERSITARI, però no en tolerava cap altre. A mi sempre el que més m’ha agradat és quan Franco instal·la música a El Pardo i li posen el “Cara al Sol” mentre es troba a l’excusat. I s’ha d’aixecar, és clar.

Quan va agafar consciència sobre el món que l’envoltava?

Del món “polític” a la Universitat, és clar. Del món social i cultural, (prepolític), durant les vacances d’Estiu dels cursos. Tres inoblidables amics que ja feien feina i tenien “pesquis” van llogar uns dalts molt a prop de l’American Bar de Maó, i allà hi fèiem l’estona fullejant coses prohibides i conxorxant les intervencios al novedós “Cine-Club” organitzat per la progressia. Eren ells, i són, en Paco Casero (més tard retornat a Andalusia i organitzant els “jornaleros”), en Pau F. Camps (que va arribar a ser del cos de Redacció de TV3, avui jubilat) i en Berto Moragues, avui a la segona fila de la política PSOE.

Hi havia presència juvenil dels partits d’esquerra a la Maó de la seva època? 

Per suposat,, als anys 66…73 la presencia juvenil als partits d’esquerra (i estic parlant sobre tot dels partis « a l’esquerra del PCE” era impactant, sobretot a les Juventus del PT i d’OIC. Gran part d’aquesta extracció provenia del “Grup Excursionista Joan Mercadal”, fortament empeltat del “cristianisme en el món”, evolucionant de la pràctica posconciliar-vaticanistaII fins a posicions pràcticament messiàniques properes als moviments cristians extrems de Centre i Sud-Amèrica. La veritat és que mai vaig saber, ni preguntar, si en Joan Mercadal mort prematurament, militava, o no (en el PCE), però era íntim amic d’en Toni Casero i d’en Miquel Vanrell (algaidí, mestre a Menorca, que també ha mort prematur, molt més tard), prohoms notoris “del Partido”, fortament relacionats amb la capellanada “d’esquerres” que era molta i molt variada. Poc a poc he anat sabent que les primeres armes antifranquistes d’en Toni Casero –a qui dec tot el que soc, encara que sigui poc- també eren “armes” seminaristes.

La seva etapa universitària quin impacte va tenir en la seva formació ideològica ?

Molt poca. De fet, mai no he confiat amb les “revolucions” universitàries, i em mirava els aldarulls a la Facultat amb certa circumspecció. Jo procedia d’una altra capa social que no la dels jovencells de la (alta) burgesia catalana, concentrats a Dret. Més tard, m’he ratificat amb la insustancialitat d’organitzacions com la FUE, el FELIPE i semblants.                

Com era la universitat quan vos va iniciar la carrera ? Hi havia faccions franquistes i antifranquistes dins el professorat ?

Per suposat que hi havia faccions franquistes i antifranquistes dins el professorat. A la Càtedra de Dret Natural, exercida per l’inefable Luño Peña, “Director General de la Caixa” i feixista abrandat (el Dret per ell acabava a IEHRING, amb la Revolució Francesa, i encara amb pro feines), tenies –ni més ni menys que l’adjunt a Càtedra, incomprensible, era en Joan Ramón Capella, un dels teòrics més assenyats d’aleshores i el pensament neomarxista amb arrels ja visibles llavors en el bloc teòric dels ecologistes “de veritat” i anticonformistes de la industrialització salvatge. També et pots dona una idea examinant els professors de cátedra que estaven amb Manuel Jiménez de Parga, catedràtic de Dret Polític: ni més ni menys que en Juan Antonio González Cásasnovas, avuit arronsat del PSOE per inconformista i per “original” i en Jordi Solé-Tura, que en aquell temps ja havia escrit “Catalanisme i revolució burgesa”. Dels “fatxes” més notoris podries anotar els “segons” de Càtedra de Dret i –com no- de Dret Canònic. Eren majoria els catedràtics avençats,, no senyalats políticament tot i que eren autoritats indiscutibles en el terreny doctrinal diguem-ne « democràtic) (Manuel Díez de Velasco y Angel Latorre, tots dos membres del Primer Tribunal Constitucional –i per cert, l’únic que ha valgut la pena) Miguel Polo, Francisco Fernández de Villacencio i molts d’altres.   

En quina branca del dret es va especialitzar vostè ?

Jo em vaig especialitzar en el Dret Laboral (i de la Seguretat Social) quan vaig ser cridat (en tota manera, per influència d’en Toni Casero) per venir a Mallorca, des de Maó estant, per a (omplir) una tasca professional en un despatx de Palma, amb la idea que tornaria Menorca per a muntar un despatx (laboralista). Aquí em vaig trobar, en el redol de l’Assessoria “Jaume Ribas Cardona”, amb un embrió de gabinet laboralista que, llavores, desempenyaven na Carme Ribas, més tard la meva dona i companya de tota la vida, i en Carmel Bonnín. La meva “especialització” fou orientada per advocats de soca, treballant a Palma, que varen ser –sobre tot- en Gabriel Lladó i l’Ignasi Ribas. I sense més “formació” prèvia em vaig tirar a la guerra amb el Sindicat Vertical. Dels sis mesos que s’havien previst com aclimatació  han passat 49 anys i no m’he mogut de Mallorca, sense oblidar un conat de despatx a Maó que –molt escadusserament- es va provar de muntar a Menorca entre jo mateix i na Cata Moragues, que es integrar a la nostra “Assessoria Laboral” dos anys més tard de la meva arribada. El despatx a Menorca no va funcionar. Era impossible, sense un control immediat a la feina residencial.

Quan i com fou el primer contacte amb el socialisme ? I amb el catalanisme?

Amb el “socialisme” jo no he tingut mai contactes orgànics. Estàvem ubicats en els marges exteriors del “socialisme”. Érem advocats de la obreria, i poca cosa més. Amb el catalanisme es pot dir que vaig iniciar-me de veritat quan, tres anys més tard de ser a Mallorca, vaig passar a fer part de la Junta Directiva d’Obra Cultural Balear, en aquell temps fortament impregnada de la personalitat del president, Climent Garau, que més que un “catalanista” de llibre el consideraria un catalanòfil il·lustrat, un pancatalanista de les Illes.

Va fer el servei militar? Com va ser ?

Vaig fer el Servei Militar destinat com a “cabo Secretario” del Jutjat de Plaça de Maó, amb una càrrega de feina inexistent. La meva primera –i única- comesa jurídica oficial i “administrativa” fou aquesta. Pagat amb 100 pessetes mensuals. Però es tracta d’una funció pública “militar” que era factible pel fet que jo, quan vaig complir el Servei Militar Obligatori, ja era llicenciat en Dret i estava facultat per a ser un Secretari “de Plaça”. Naturalment, amb (enchufe).

Com eren els sindicats verticals ? Hi va participar en les seves estructures ?

Els sindicats verticals eren un malson. La defensa “jurídica” dels treballadors era una pura ficció. Els semi-advocats defensors eren patètics, la qual cosa no vol dir males persones. Tot i així hi havia dues advocades “del Verticato” –em reservo els noms- que tenien una mínima altura jurídica i que tingueren cert ressó en els feliços temps de la “Preautonomía”. Només vaig participar “en les estructures” del Verticato per esbutzar alguna porta d’entrada als despatxos a patacades. I no ho dic en sentir figurat.

Com era la normativa laboral del tardofranquisme? Quan es va permetre a la dona incorporar-se a les tasques productives , va veure presència d’aquesta entrada en la seva tasca?

La normativa del “tardofranquisme” no era pròpiament del tardofranquisme. Era sobretot la “Ley del Contrato de Trabajo” de 1944. Comparada amb la legislació actual, en matèria de drets individuals, era sobreprotectora infinitament més que ara mateix. Per que et facis una idea la indemnització mínima per acomiadament il·lícit era de sis mesos de retribució en qualsevol cas, i no com ara que pot ser de 20 dies/any d’antiguitat. La sobreprotecció individual, d’estirp falangista (El León de Fuengirola, sobrsi ho recordes) s’acompanyava de l’estricta prohibició dels drets sindicals i col·lectius. La incorporació de la dona a les tasques productives no estava legalment diferenciada. Naturalment, les escales salarials de les dones estaven “legalment protegides” en el sentit que podien ser inferiors a les dels homes, però això no ha canviat més que nominalment (en <<democràcia>>, rialles)  `

Quina relació va tenir amb CCOO?

Les CCOO neixen realment l’any 1958, clandestinament com és obvi, amb l’empenta econòmica del (P)Ullastres i companyia i el Pla d’Estabilització opusdeista, que per cert va anar seqüenciat amb una implantació legal del “Conflictes Col·lectius” acceptats en l’esfera del dret franquista. Tot això va junt. Quan CCOO adquireix la seva força material (anys 68-mort del Dictador) és clar que vam tenir moltes relaciones (no orgàniques en absolut) amb la gent de Comissions. Més tard, amb la Llei de Llibertat Sindical del ’77 varen emprendre la seva pròpia volada i van intentar (assimilar pro domo sua) els despatxos laboralistes. N’hi que s’hi van plegar; n’hi que no. El cas típic fou l’escissió “estruendosa” del despatx “Albert Fina/Montserrat Avilés” de Barcelona. Na Carme, en Carmel i jo mateix jo NO ens hi vàrem plegar. Na Cata Moragues se’n va anar a CCOO. Seguim essent molt bons amics, com som un amic ferm d’en Manolo Càmara, malgrat que ens va pronosticar –quan rebutjarem « entrar a Comissions>>- que ens enfonsarien.

Quines foren les seves relacions amb el PCE i l’esquerra durant el tardofranquisme ?

Per ser curt, jo mai he format part del PCE. La meva esquerra estaria a la seva “Esquerra” si m’ho permeteu. Em feia més amb gent de OIC, de MC, del PT més endavant, tot i que aquest tropa (del PT) es va passar al PSOE amb armes (cap ni una) i bagatge (gens).              

Quan es va redactar l’Estatut dels treballadors al 1980 , quines foren les impressions que va tenir vostè i com afectà a l’advocacia laboral balear? 

L’Estatut dels Treballadors es va redactar de fet en el despatx d’un prestigiós (¿) advocat i catedràtic (de la dreta) del PSOE (més tres (de la dreta) de la dreta dels interessos de la gran Empresa). Si en vols el nom te’l puc donar, ara que el mantenen al despatx dat d’una trona i el brinden que saludi als “històrics” (…..José Antonio , tu no has conocido nunca a Ferran Gomila que es un (clásico) de Mallorca?, te lo voy a presentar…. així mateix). El primer Estatut de 1980 encara mantenía la cara; amb la primera reforma, del ’84, es va sembrar la llavor del que és ara l’Estatut : una màquina de fabricar ocupació precària i mal recompensada quan es produeix la “sortida del mercat de treball”. L’advocacia el va suportar i el suporta: com es diu entre nosaltres “el paper ho aguanta tot”. 

Te vostè records sobre actuacions d’advocats , fiscals i jutges antifranquistes com Ignasi Ribas i Miquel Miravet?

Clar que tenc record sobre actuacions de advocats fiscals i jutges antifranquistes. Has deixat d’esmentar el jutge titular del Jutjat d’Instrucció/Palma nº Dos, Antonio Gil, íntim dels companys Ribas i Miravet. El que ja no es recorda avui és que una “montonera” al Col·legi d’Advocats es proposava denunciar el jutge Gil, i això va provocar un daltabaix al propi Col·legi en el qual els declarats comunistes “oficials” no hi van intervenir gaire, engrescats en altres conflictes. Es va celebrar una assemblea (la més nombrosa que es recorda al Col·legi) tan important que fou necessari contracte l’Auditòrium. El Degà d’aleshores,, que per pietat no diré el nom, va quedar molt tocat per què col·legistas antics i prestigiats es varen posar de la nostra banda.

La intervenció de la UGT i CCOO fou decisiva per a l’elaboració de l’estatut dels treballadors?

La intervenció d’UGT en l’elaboració de l’Estatut no està descartada (de fet, els primer laboralistes que es vinclaren cap a UGT procedien del món acadèmic i professional bastant lligat al despatx laboralista que va redactar el gruix de l’Estatut). Don per completament descartada la intervenció de CCOO.

Durant el tardofranquisme i el principi de la democràcia quina fou la seva activitat jurídica ? Quins casos de gran volada recorda de primera ma ?

Ja et pots imaginar : molt sancions i molts acomiadaments. Jurisactivitat de resistència. Els casos més rellevants en aquells moments estaren lligats a les primeres vagues serioses en els hotels de Mallorca [Palma, PalmaNova i S’Arenal], amb acomiadaments de gran dificultat i altura jurídica. La major feina era el carrer, en tot cas. El que més me xoca avui és recordar a un aclamat petit empresari hostaler, que avui presumeix de ser « dels bons », que ens va rebre a la porta del seu sacrosants establiment de l’Arenal esgrimint aparatosament una escopeta de caça. Li vaig dir allò de les pel·lícules del Far-West : “nunca exhibas un arma de fuego si ni sabes ni vas a usarla”.

Com va viure la mort de Puig Antich ?

Amb desolació. Tota la desolació que li cap a un advocat quan vaig aprendre que un amic nostre, un dels millors del advocats, exercint la seva comesa va assistir a l’afusellament.  Estic parlant del malaguanyat Marc Palmés, llavors d’Esquerra Republicana de Catalunya.

Ha participat en actes polítics durant aquest període ? Quins ?

Jo no participava en actes polítics de partit. Me’n sentia autoexclòs, com a cap visible que era d’un despatx que defensava “totes” les sensibilitats sindicals, rodes i correus de transmissió de “tots” els partits que –per poc que es tinguessin en concepte valuós- tenien  llur PROPI Sindicat, enfrontat –com els mateixos partits- a tots els altres sindicats, que per tant no valien res. De manera que cap sindicat –per reciprocitat col·lectiva o mutual- en realitat no valia res. Es per això que vaig ser designat per representar a “tots” els Sindicats, donat que no jo en representava a cap, a la manifestació per l’Autonomia de l’any 1977, discurs consensuat entre totes les formacions Plaça Major, i del qual no hi havia ni gota meva. Manifestació horrorosa on un altre dels “agitadors”, en Josep Maria Llompart, proclamava “català, català…” en contra d’un públic que el flastomava “mallorquí, mallorquí”. Tots ignoraren que l’agitador Ferran Gomila no era català ni mallorquí, sinó català de Menorca. 

Com va influir l’establiment del règim constitucional a la seva feina , quins foren els canvis en matèria de dret laboral que implicà la constitució del 78?

La Constitució de 1978 va no introduir pròpiament canvis en la situació i legislació laboral. Els canvis de legislació estatal corporativista contraris a l’esperit constitucional ja foren introduïts pel Reial Decret-Llei 17/1977, que va suprimir la il·licitud de la vaga, la va regular com va poder (atenció: legislació preconstitucional encara vigent: ningú no ha tingut nassos d’aprovar una llei de Vaga) va instaurar el Conflicte Col·lectiu diferenciat en C.C. d’interessos i de legalitat i va suprimir les arestes més flagrants de la regulació de Convenis Col·lectius. El RDL 17/1977 (una efímera llei “de Relaciones Laborales” de 1976, que imposava sempre la readmissió en cas d’acomiadament va durar SIS MESOS) i la Llei d’Amnistia varen ser pedres de toc de la nostra feina en aquell Temps. Per cert, com diu el vers de Gil de Biedma “ha pasado el tiempo y la verdad amarga asoma”, els que varen ser amnistiat de bon de veres varen ser els crims franquistes. De la Constitució, però sobre tot, de l’entrada a Espanya a la Unió Europea, amb la seva esquàlida reforma constitucional (influencia del Tribunal de Justícia de la Unió Europea) l’empremta més forta és que ara posem en marxa –amb èxit més que relatiu- els “grans relats” dels Drets Fonamentals.

Com va viure vostè els esdeveniments del 23-F?

Amb l’estupor que proporciona la signatura del Pacta del capó, que proporciona  l’hotel de luxe on varen allotjar els condemnats (que no hi havia altre remei que condemnar-los, que si no…), que proporciona la celebració dels àpats als mateixos hotels amb tot luxe de menges i de xampany servit per cambrers militars el dia del recordatori; i sobre tot l’estupor que proporciona la versió oficial i la novel·lística acompanyant sobre el paper (moderador) -quan prou sabem que fou l’incitador, conegudes com són , irrebatibles , les confabulacions  prèvies amb el general Armada, en una mesura que la Història oficial es nega reconèixer, del Joan Carles I (i esper que darrer). 

Vostè ha conegut a na Francisca Bosch, na Catalina Moragues ? Com fou aquest contacte?

Amb na Francisca Bosch he tingut una relació pràcticament nul·la, i amb això no vull dir que no la trobi una figura important i, sobretot, ardida i valenta com pocs, tal volta massa dogmàtica i (ortodoxa) carrillista. Na Cata Moragues va entrar al nostre despatx cap allà l’any 74, se’n va apartar per entrar a Comissions tres anys més tard, després va tornar a l’exercici privat, individual, fins que a va optar a Judicatura pel Quart Torn, se’n va anar a les Illes Sortades, va tornar….. Sempre hem estat i som molt amics, malgrat que pel meu caràcter polemista i sorneguer l’he feta enfadar més d’una vegada, masses.

Ha tingut relació amb els dirigents comunistes i socialistes de Menorca ?

Sí, però accidental, tret del miniequip d’Antoni Casero, Miquel Vanrell, amb qui tinc una relació estreta –que no d’identificació política partidària-; i tret del grup de (més joves) dels elements del PT que es varen passar al PSOE, Berto Moragues i companyia. Per raons familiars i una estreta amistat personal, amb el meu cosí Artur Bagur, batle de Maó durant quasi tres mandats i després senador a les Corts Generals per voluntat popular i amb la meva cosina Margarida Mercadal, regidora de Maó en un temps i després diputada autonòmica. Avui, tots dos pràcticament retirats de l’activitat partisana. Vaig tenir alguna picabaralla amb el “gran” Tirso Pons, primer President –si no vaig errat per lo de primer- del Consell Insular de Menorca.

Per a vostè , com fou el govern de Cañellas ?

Només li diré que quan la famosa malifeta del Túnel de Sóller l’encarregat de repartir exactament els 10.000.000 de l’embutxacada en tres parts exactes de 3.333.333 – 33 període, vaig reparar que el tal encarregat havia estat client meu en un assumpte de poca volada (molt correctament amb va preguntar, amb son pare davant, si el volia defensar encara que jo era un (rojo) y ell era d’AP –o PP, que més dona). No em va estranyar que amb aquestes mimbres sortís el que va sortir.  

Quin fou l’impacte en el seu ofici la terciarització de l’economia balear , l’establiment del monocultiu turístic com a principal força econòmica de les illes ?

Tan gran fou l’impacte que, pensant-ho bé i pels fets succeïts, sense la terciarització de l’economia i l’embranzida del monocultiu turística a comptar dels ’70, un despatx laboralista a Mallorca (en el sentit: laboralisme de defensa obrera exclusiva) no tindria cabuda a la illa. La industrialització (aquí com a Menorca) fonamentada en la pell, el calçat, el moble i molt poca activitat del Metall i alguna mineria residual, més alguna producció agrària més aviat artesanal (formatge) estava fortament influïda per la presència de molt de treball realitzat en el propi domicili de l’obrer, i això es brinda molt a la clandestinitat del treball assalariat, i per suposat a la seva atomització o capilarització impeditiva de la sindicació (tot i que a Menorca aquesta producció desplaçada de la fàbrica al domicili propi, parlem del calçat, podia ser perfectament (legal) i regular, amb contracte formal, amb nòmina i assegurança social, jo he viscut en el cas d’una tia meva va (juntadora) de can Fulano tota la seva vida.

Quina es la seva valoració sobre els governs d’Antich ? i posteriorment els de Matas ?

Em permetreu que no faci una valoració política. La meva valoració no pot ser altra que una crítica d’un sistema productiu absurd que es concentra (a Mallorca i Eivissa): en no més de sis mesos cabals; (a Menorca i Formentera) en quatre mesos; absurd vull dir per què es pretén que el PIB i la renta individual (per càpita), al igual que les pensions de retir, siguin iguals que la renta d’una col·lectivitat que treballa onze mesos de cada any. I no vull parlar de les externalitzacions antieconòmiques, del malbaratament de tots els recursos naturals, absolutament tots manco l’aire de muntanya (que ja ho veurem). I la destrucció d’aquesta font de riquesa (el paisatge humanitzat que teníem i ja no tenim, “que ens l’han venut en almoneda a canvi de trenta dinars de plata” com diu el poeta Miquel Mestre, és tan irreversible i tan bestial que no és concebible com una voluntat senyorívola i una economia racional, sostenible). Em quedat en mans de quatre missatges del capital nouvingut (de casino). El paper dels Ajuntaments, en mans de majorals, de pixatinters i d’arquitectes de tercera divisió regional, ha sigut absolutament destructiu. L’anomenada “autonomia” municipal és la causant de la destrucció metòdica del país.  Això és un fracàs de tota la societat que ho ha consentit. Res no poden fer ni podran ni Antich, ni Matas ni Armengol, ni el sursuncorda, contra el (tetramandarinat) hostaler que tots coneixem. La pressió es tan intensa que no governen: suren en aquest riu de fecals, boca amunt, maldant que la bosta no els hi entri dins la boca.

Quina es la seva visió sobre el procés català ? 

M’he guanyat moltes males cares per sostenir que el procés català no és més que un contrasentit de llibre de manual. Una revolució en mans dels bons burgesos de la part alta de Diagonal [CIU i lo que ha vingut]? O tal volta dirigida pels hereus intel·lectuals dels pagesos de remença i algun trabucaire despistat (ERC)?  Aquesta revolta era un disbarat sense pal·liatiu, i només s’explica pel fet que les dues branques del nacional/regionalisme català pugnen per veure qui la té més grossa i es fa amb el control de l’economia del Principat (de l’ideari en parlarem un altre dia si os va bé). L’enfrontament Barcelona vs. vegueries és la clau de volta del procés . Si no existia la confrontació entre CIU i ERC el desbarat de la proclamació de la (III) república catalana per part del Puigdemont és incomprensible. I si no hagués existir un proclamat Rufián que va reptar en Puigdemont quan en la nit fatal ja havia decidit fer anques enrere (altre vegada trenta sicles de plata de la bossa de Judes, com va dir el rufià a les cinc o sis de la matinada, però amb mala llet de pèssim polític) les coses no s’haurien sortit del tot de botador. Ara bé, els catalans han demostrat que es van esgarriar del tot, però els espanyols són uns impresentables fora de tota mida. El discurs del rei Felip dos dies més tard de la (boutade) el considero el discurs més innoble i més repugnant de tota la historia de l’Estat espanyol. I mira que n’hi ha hagut de borbons dolents….Al manco, discursejaven poc [abans d’en Joan Carles, quin peça].

La reforma laboral del PP que va suposar per a vostè i quines noves dinàmiques?

La reforma laboral del PP no va ser més que la culminació de la destrucció calculada de les (poques) coses decents que mantenia l’ET original. Aquesta destrucció calculada va començar amb la primera reforma de 1984. La nova dinàmica és que no ens deixar pràcticament cap eina útil per a defensar els treballadors en el seu lloc de treball. No puc aprofundir per què en faria un llibre inesgotable.

Quin impacte troba que ha tingut el procés sobre les relacions territorials a l’Estat Espanyol ?

L’impacte era el que es podia esperar. La noció d’Espanya s’ha construït sobre la noció de “Castilla miserable, ayer dominadora” d’en Machado. Com és incompatible amb la fruïció dels dret nacionals dels catalans, rebentats gràcies al Ferran II –quan no va tenir la descendència imprescindible per a mantenir la indemnitat de la Corona d’Aragó, i així s’escriu la Història- el destí de Catalunya es va decidir quan el Conde-Duque va optar per no fer la guerra a Portugal sinó a Catalunya. I es va reblar quan es van girar les aliances a la Guerra de Successió, i dic aposta i molt bé les aliances matrimonials del pretendent austracià. Aquesta historia pesa, i no passen generacions pel seu efecte emotiu.  Des de llavors estem en guerra. Els espanyols no volen els catalans més que per a dominar-los i menysprear-los al mateix temps, sotmesos. Os fixareu que no he comentat aquí el cas d’Euskadi, país admirat, estimadíssim. Però els bascs no són, en boca del nacionalisme espanyol, més que un poble equivocat, però espanyol sempre, tal volta han rebut el nom de “provincias traidoras”, però serien traïdores en tant que son espanyoles; però aquí tens que l´únic fet diferencial sensible i tangible –l’econòmic- que respecta el sistema constitució de 1978 és ni més ni menys que els Furs d’Euskadi, i una mica els de Navarra. Premi al monarquisme carlista.  Els castellans tenen del tot clar, en canvi, que els catalans no són espanyols, i els carlistes històrics catalans no ho eren al meu entendre per ser legitimistes (borbònics) de debò, sinó per altres raons (com per cert en Carles Marx ho va veure i anotar quan s’ocupa del bandolerisme, com a patrimoni de l’atavisme).

Quines són les seves expectatives sobre la nova reforma laboral que el govern de coalició esta realitzant actualment?

Pobres, ben pobres. Com sempre, hi ha moltes escletxes per on es poden filtrar –com d’habitud- les bosses de precarietat. Son bosses que venim arrossegant –i apujant, sempre en increment- des de l’any 1984 i que es disfressen en una o altra denominació formulàries. La reforma d’ara rep poques denominacions formulàries –tres, substancialment- però hi ha escletxes. Per la mateixa raó que les veig no les dic: les veuré realitzades quan se’n donin compte el gurus patronals. Que em diguin què en farem dels falsos (becaris) i dels professors “investigadors” de contractació periòdica anual.