Any nou, vida nova, és una dita molt habitual. Però si volem parlar de finançament autonòmic fa molts d’anys que no ens serveix. Cada nou any continuem amb el mateix nefast finançament per les nostres Illes.

Els pressuposts estatals del 2022 tornen a deixar les Illes com la darrera comunitat en el capítol d’inversions en percentatge per nombre d’habitants, com és ja habitual i van dos pressuposts que ens continuen deixant a la cua de les inversions, del «Govern més progressista de l’estat». I a sobre comptabilitzen les quantitats destinades, per exemple, a l’ampliació de l’aeroport que cap de les nostres institucions no solament no el reclamen, sinó que les rebutgen.

Si ens referim al REIB, que hauria de cobrir els costos d’insularitat, vertader forat negre per la nostra economia, la situació no és més alentidora. Fa dos anys el Govern Sánchez va aprovar un decret que regulava aquesta històrica reclamació que per primera vegada assumia el fet insular, reconegut a la Constitució del 1978.

Aquest decret recollia per una part la partida que hauria d’aparèixer als pressuposts estatals cada any que es basarien en tres eixos:

- El transport de persones, amb un 75%, com el de mercaderies amb un 65% de descomptes.

- El Fons d’Insularitat amb el compromís que en el capítol de les inversions les Illes Balears se situïn a la mitjana estatal. 

- Suport a un ambiciós Pla de Transició Energètica.

I per una altra part un paquet de mesures fiscals, que és la part substancial d’aquest REIB.

Doncs bé, en els primers pressupostos aprovats després de l’esmentat decret no hi hagué cap partida destinada a implementar-lo. I en els segons, que són els del 2022, s’inclou una partida pel REIB, la qual cosa cal valorar per la importància conceptual que té, però que la quantitat aportada és una burla més a la intel·ligència. De poc serveix incloure una partida al REIB i descomptar-la del capítol d’inversions del pressupost. De les mesures fiscals ni se sap ni se les esperen.

Òbviament, ni se n’ha parlat d’ajudar a cobrir el deute que suporta la nostra comunitat a  conseqüència de les transferències mal dotades, especialment en educació, sanitat i dependència. 

El mateix passa amb el sistema de finançament autonòmic que ens perjudica i que s’havia de renegociar el 2014.

Si a això hi afegim el deficient sistema de finançament municipal i el fet vergonyós que encara no s’hagi revocat la llei Montoro, la situació és insuportable. Amb un finançament com el que patim a la nostra Comunitat és impossible abordar les greus conseqüències econòmiques de la crisi provocada per la Covid19 i molt manco afrontar les imperioses reformes que el nostre model econòmic ha de fer si vol protegir el nostre medi ambient i garantir una prosperitat compartida per la nostra ciutadania.

Que no ens intentin entabanar amb la vinguda de Fons europeus, molt positius per la ciutadania europea però que no tenen l’objectiu de solucionar l’infrafinançament de comunitats com la nostra. Així mateix va ser molt preocupant la presentació de les prioritats del Govern Sanchez que va escenificar a la Moncloa fa uns dies,  on entre les prioritats d’aquest any no hi havia la reforma del model de finançament autonòmic.

Si enguany no s’afronta, amb voluntat política seriosa d’arribar a conclusions favorables, el canvi del finançament autonòmic, menys es farà el 2023, que serà un any electoral. Per tant si volem veure algunes de les millores en el nostre finançament que reivindiquen des del Govern o altres entitats ens n’anem l'any 2024 o 2025, essent optimistes.

Costa entendre que davant aquesta situació no sigui un clamor a les nostres illes l’exigència en una millora substancial del nostre finançament. Som conscient que la pandèmia ho està dificultant tot i crea altres prioritats indiscutibles. Però som de l’opinió que si no alcem la veu institucions i societat civil cada cop la situació serà pitjor.

Necessitem, si volem aixecar el vol de les nostres polítiques a favor de les persones, que el nou model de finançament reconegui el creixement impressionant de la població i l’existència d’una població flotant que en temporada alta és molt important.

Així mateix ha d’incorporar el concepte d’ordinalitat. No és presentable que siguem la segona Comunitat en aportar al sistema i la desena en el retorn. I necessitem que s’incrementi la part de la capacitat recaptatòria de les comunitats. No acceptar aquests dos conceptes és apostar clarament per un model d’estat obertament centralista.

També necessitem un REIB que respongui clarament a la necessitat de suplir els costos d’insularitat i que incorpori les mesures fiscals. I el compromís de l’Estat en la part del deute de la nostra comunitat que respon a les competències deficientment transferides.

L’actual situació d’un model de finançament autonòmic que no satisfà a ningú, no és més que la conseqüència d’un Estat de les autonomies que fa aigües per tots els costats. Un estat que posa en mans de les comunitats autònomes les polítiques fonamentals d’un estat del Benestar (educació, sanitat, serveis socials...), és a dir les despeses d’aquestes polítiques, sense donar-li instruments fiscals per cobrir-les. Un estat que descentralitza les despeses i centralitza els ingressos.

Així no pot continuar, o menys sobirania política o més sobirania fiscal. El PSOE i Podemos hauran de decidir qualque dia si volen continuar en la línia de la recentralització, que propugna VOX i PP o atrevir-se a afrontar la pluralitat d’aquest Estat i actuar en conseqüència.

S’ha de triar entre autoritarisme i centralisme o democràcia i federalisme. I això darrer, si parlem de finançament vol dir, més tard o més prest, sobirania fiscal.