Aquest cap de setmana ha començat la campanya de les eleccions andaluses, que es celebren el proper 19 de juny. El 2018 el PP amb Cs varen posar fi a dècades de governs dels socialistes, que havien manejat la comunitat més poblada de l’Estat amb un estil si més no qüestionable. 

Atès que tothom dóna per feta una nova majoria de dretes, la principal novetat i amenaça d’aquestes eleccions és la substitució de Cs per l’extrema dreta de VOX, que defensa la supressió de l’autonomia d’una terra que segons la Constitució i gràcies a la mobilització del poble andalús, és regió històrica, juntametn amb Catalunya, Euskadi i Galícia (art. 151).

Les esquerres es presenten en aquestes eleccions amb un electorat que ha de triar entre la “continuïtat del canvi” que va suposar el relleu del PP a les institucions andaluses, i una esquerra dividida i desmobilitzada, on l’únic espai que defensa una alternativa en base a un discurs i una pràctica política diferenciada és Adelante Andalucía, la nova força andalusista d’esquerres liderada per Teresa Rodríguez. Tot i la diferenciació en el discurs i les formes, el seu punt feble és, alhora, les dificultats per establir aliances amb la resta de forces d’esquerres. La coalició afí a Podem, que comparteix orígens amb part dels integrants d’Adelante Andalucía, també es va tancar en el darrer moment amb una forta divisió amb IU. I els socialistes, per la seva part, intenten patrimonialitzar els aspectes positius de la gestió de Pedro Sánchez a Moncloa, però això són unes andaluses.

No són “les dades” positives pel que fa a l’ocupació o la recuperació econòmica en clau estatal que donaran la clau de les majories a les esquerres, que haurien de compartir un discurs, a unes eleccions regionals, centrat en la materialitat del que significa ser andalús a un Estat espanyol classista i centralista que ha condemnat a bona part de la població andalusa a haver d’emigrar durant un segle, i encara ara.

Està per veure fins a quin punt el govern de Moreno Bonilla patirà cap desgast o càstig per la política no explícita però fàctica del PP de pactar amb l’extrema dreta com han fet a Castella i Lleó, on a més d’imposar la seva agenda reaccionària han multiplicat ja el nombre d’assessors i la despesa que això suposa.

Aquest és ara el panorama poc simpàtic del que representen les eleccions del proper 19J a Andalusia, que com altres comicis territorials les dretes també faran servir per fer trontollar un govern estatal que camina sobre la corda fluixa.