El model territorial de l'Estat Espanyol: sempre una assignatura pendent

El model territorial de l'Estat Espanyol: sempre una assignatura pendent
foto: La Vanguardia
foto: La Vanguardia

En els darrers anys del franquisme, la lluita per l’autonomia va anar de la mà de les reivindicacions democràtiques a les grans mobilitzacions antifranquistes. De fet la majoria d’organismes unitaris per la democràcia, des de Catalunya, Galícia, País Basc, País Valencià, Aragó, Andalusia i també a les Balears, al Consell d’Assemblees Democràtiques de les Illes, incloïen la reivindicació d’un Estatut d’Autonomia.  El crit a les manifestacions de “llibertat, amnistia, estatut d’autonomia” es va generalitzar. El 1977 es va caracteritzar per àmplies manifestacions a favor de l’autonomia i de l’ús dels idiomes propis de cada territori: el milió de persones a l’onze de setembre de Catalunya d’aquell any, les mobilitzacions al País Basc, País Valencià. Aquí la més grossa manifestació que s’havia viscut a Mallorca fins aleshores, el 29 d’octubre. O les grans mobilitzacions a Andalusia el 4 de desembre que aconseguiren que l’Estatut d’autonomia d’aquell territori es tramités per l’article 151 de la Constitució.

Aquesta Carta Magna de 1978 va reconèixer les nacionalitats i regions i el dret als Estatuts d’autonomia, amb uns plantejaments ambiguament oberts per seguir ampliant la descentralització però molt restrictius pels nacionalistes i fins i tot pels federalistes. No debades al País Basc en el referèndum de la Constitució va guanyar el no. Però no a Catalunya i la resta de l’Estat.

A Catalunya es permetia una Generalitat provisional, presidida per Josep Tarradellas i a les Illes es va incloure a la Constitució el concepte d’insularitat, es va permetre que a les primeres eleccions municipals, sense Estatut d’autonomia aprovat, s’elegiren per vot secret i directe els Consells Insulars.

Catalunya i el País Basc començaren la redacció dels seus Estatuts. Aquí l’Assemblea de Parlamentaris va crear la comissió dels onze perquè elaborés una proposta pròpia.

Mentre la dreta franquista i la monarquia es posaven molt nervioses, consideraven que els nacionalistes, els comunistes i els sindicats obrers anaven molt a lloure,  que Suárez era excessivament tebi i digueren ja n'hi ha prou!. I muntaren el 23F que va acabar amb Suárez, va promoure la LOAPA, primera llei d’“harmonització territorial”, és a dir començava la recentralització. Va beneir el bipartidisme amb el beneplàcit del PSOE i els nacionalismes de dretes del País Basc i Catalunya i va encaminar Espanya cap a l’OTAN.

El Govern del PSOE va legitimar i consolidar la monarquia, el model territorial de “cafè para todos” i el bipartidisme, això que ara anomenem el règim del 78.  Però des del punt de vista autonòmic va seguir tímidament descentralitzant competències. Cosa que va posar molt nerviosa la dreta “sin complejos”, Aznar a més de posar la bandera espanyola més grossa a la plaça Colón de Madrid, va començar una croada recentralitzadora, baix les consignes de la FAES, que després va continuar Rajoy, a força de reduir competències amb decrets i quan no bastava, utilitzant el Tribunal Constitucional que ja estava en les seves mans.

El model econòmic i de mobilitat radial, partint del “quilometro zero” que ignorava el valor econòmic del corredor mediterrani o altres projectes de la perifèria, i a més  abandonava a territoris de “la España profunda”,  incrementava el descontentament  a la perifèria i darrerament donava arguments a allò que s’auto-defineix com “la España vaciada”

El fet és que el País Basc, Galícia, País Valencià o les Illes continuen amb un llarg llistat de competències no transferides. La desastrosa gestió de l’Estatut català del 2010 o la incapacitat de consensuar un model de finançament autonòmic, caducat des del 2014, són solament algunes mostres que demostren que a molt amplis sectors de la perifèria el model autonòmic vigent està caducat i no respon en absolut a les necessitats polítiques dels respectius territoris.

Fa ja uns anys que sorgeixen organitzacions regionalistes i fins i tot provincials que fan la competència electoral als grans partits espanyols i que amb la seva sola existència qüestionen el mateix mapa territorial del “Estado de las autonomias”. A Cantàbria, a Astúries, o el fenomen més recent de “Teruel existe”.

A més anys enrere un fet curiós, si més no pels que vivim a territoris amb identitat pròpia, va demostrar que com a mínim el mapa autonòmic vigent no tenia ni molt manco el consens d’anys anteriors. Em referesc a una votació majoritària a l’Ajuntament de Lleó, presentada pel batlle, socialista, que rebutjava que Lleó formés part d’una Comunitat Autònoma conjunta amb Castella.

Però allò que demostra que el model territorial autonòmic vigent fa aigües per totes parts és l’aparició de les reivindicacions de “la España vaciada”. Fa alguns anys que es va constituir una Coordinadora de territoris d’aquesta, que denuncia que des de fa dècades les distintes Administracions deixen enrere els habitants d’un extens territori que pateixen un maltractament i un abandó històric.

Aquesta Coordinadora va encapçalar la manifestació a Madrid del 31 de març del 2019. I ara coordina representants de més de 160 col·lectius que formen part de trenta províncies i dotze Comunitats autònomes. 

Són col·lectius, molt plurals des del punt de vista polític, socials, culturals, cívics, juvenils, feministes, etc., que coincideixen en la necessitat d’afrontar en rotunditat els desequilibris territorials que consideren un càncer per aquest País.

Han celebrat tres assemblees generals. A la darrera, la tercera, celebrada recentment a Priego, de la província de Cnca, on s’han reunit representants de més de setanta col·lectius de vint-i-vuit províncies, han pres una decisió que pot tenir en el futur una importància transcendental, que és crear una eina política per presentar-se als propers processos electorals. Han arribat a la conclusió que si no es presenten ells a les eleccions i obtenen representació al Congrés i Senat, com ha fet Teruel existe no es poden fiar de què ningú els representi. En definitiva volen tenir veu pròpia. Així mateix, molt intel·ligentment, han decidit que aquesta eina electoral no ha d’impedir que els distints col·lectius continuïn les seves tasques cíviques.  

Sense cap dubte és una decisió molt agosarada i molt difícil. Entre altres coses per què representen territoris petits i tenen una representació també petita. Però allò que ningú pot obviar és que representa un canvi radical de la consciència electoral de molta gent, que fins ara quan ha anat a votar solament tenia PSOE, PP i darrerament Podemos i Ciudadanos. És un qüestionament sense precedents del bipartidisme i dels partits d’àmbit estatal.

De fet ja tenim el Parlament i el Senat més plural territorialment dels quaranta anys de democràcia. Caldrà veure quina serà la seva força i la seva capacitat d’influència parlamentària. 

Però allò que queda molt clar és que milers de ciutadans i ciutadanes de l’Espanya profunda no se senten representats ni pels partits del règim ni per les estructures territorials creades pel mapa autonòmic. Responen més a plantejaments provincials que autonòmics. És una demostració òbvia que el model territorial que va néixer de la Constitució del 1978 està caducat i no respon a les necessitats del moment.

Es compren que la dreta (PP i VOX) estiguin molt nerviosos perquè el seu sistema ja no funciona i la monarquia que és el seu vèrtex,  no té el consens ciutadà que tenia fa uns anys i que siguin cada cop més els que de boca defensen la Constitució però pensen amb un model més autoritari. VOX ja ha fet pública la llista de partits que il·legalitzaria. 

El PSOE com sempre s’ha de decidir. O abandona la monarquia a la seva sort i obri el meló del model territorial o seguirà essent el partit més conseqüentment monàrquic i una perfecta coartada pels poders econòmics de sempre.

I no puc acabar aquesta reflexió sense fer una referència a un altre actor importantíssim del mapa polític estatal. Em referesc als sobiranismes d’esquerres i als nacionalismes de centredreta que han de demostrar que tenen capacitat d’incidir dins aquesta realitat.

comentaris
El model territorial de l'Estat Espanyol: sempre una assignatura pendent